Data: 20 de novembre de 2022
Una professora de Religió en un institut públic em va preguntar què podia respondre al professor de filosofia, ateu declarat que intentava fer proselitisme de la seva ideologia entre els alumnes, quan aquest la va interpel·lar dient que “no necessitava Déu ni la vida eterna per a viure”. Vaig suggerir a la professora que preguntés al professor si alguna vegada havia experimentat l’amor concret (naturalment, em referia a l’amor ple i autèntic). Vaig intentar explicar que en tot amor veritable hi ha una exigència d’eternitat i que la mort no és enemiga de la vida, sinó de l’amor. En certa manera, també és enemiga de la raó que el filòsof tractava de reivindicar.
Vaig contar una senzilla anècdota, que potser reflecteix el que tants de nosaltres hem pogut viure. Un professor, gran intel·lectual, reflexionava sobre el que va suposar per a ell la mort de la seva mare. Estava estudiant a Alemanya quan va succeir. Cada any anhelava els dos o tres moments en què tornava al seu poble per a visitar la seva mare. Després de la seva mort va perdre tot interès a tornar al poble, tot i que encara hi tenia familiars a qui visitar. La mare omplia de sentit (de llum) una part essencial de la seva vida: la seva absència l’obligava a “reformular-se”, tornar a trobar la seva identitat en aquest món.
¿Ens hem de conformar amb la fi de tot allò que és bo, vertader i bell, la mort de tot el que estimem?
El professor sabia molt bé que el Senyor el posava davant el repte d’integrar la mort en la seva existència. Podia recórrer a les teràpies per a superar el dol, en les quals se sol formular aquest principi: “convenç-te que la mort forma part de la vida”. Però el creient sap anar més enllà: no és que la mort truqui a la porta, com tantes vegades veiem en creacions artístiques, sinó que és el mateix Déu de la vida (el que ens ha cridat a viure) qui ens parla a través de la mort.
¿En quin sentit la mort conté una crida, una vocació, de Déu? Hauríem de dir: ¿en quin sentit la mort és un moment essencial de la gran crida a la vida? Ho entenem citant un text de Maria Skobtsov, aquella santa ortodoxa russa, que va morir fugint de la dictadura comunista i, paradoxalment, va morir a les mans de la dictadura nazi en un camp de concentració:
“La guerra és l’ala de la mort que plana sobre el món. I és també alhora i per a milers d’éssers humans, la porta oberta a l’eternitat, el qüestionament de l’ordre petit burgès, del benestar i de l’estabilitat. La guerra és una crida. La guerra és el que ens obre els ulls. Tot depèn de la nostra resposta: Amb tot el meu ésser, amb tota la meva fe, amb tota la força del meu esperit sé que en aquest precís moment Déu mateix visita el seu món. I aquest món pot rebre’l i obrir-li el seu cor”
On aquí es diu “la guerra”, podem entendre qualsevol crisi que posa en joc la vida humana. Aquestes crisis, que presenten davant els ulls alguna forma de mort, són visites de Déu. Solament amb això, amb mirar serenament la fi, ja som il·luminats, almenys amb el “50% de la llum”. Són medicina de realisme. L’altre 50% és la gran medicina: oferir-nos la seva companyia i el seu amor dins el sofriment.
Per al cristià la mort continua sent una de les esclavituds que pateix la humanitat, un mur i una cadena. Però algú ha obert una porta per la qual poder accedir a la llibertat. Per ella, hi entra un esclat, que deixa a mitja llum aquest món, amb una claredat suficient per a continuar vivint sense perdre l’esperança.
