Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 20 de novembre, el darrer de l’any litúrgic, l’Església celebra la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, instituïda pel papa Pius XI l’any 1925, en la qual es convida a posar la mirada en la reialesa de Crist sobre tot el món, i en el seu regnat de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, amor i pau.
Coincidint amb aquesta solemnitat, l’Església celebra també diumenge 20 de novembre a cada una de les diòcesis la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), amb el lema «Maria se n’anà decididament» (Lc 1,39).
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, així com de la Jornada Mundial de la Joventut, de la bellesa de la transmissió de la vida cristiana, de la fi, del patrimoni de l’Església i d’anunciar l’Evangeli persona a persona.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “en ple Concili Vaticà II, sant Pau VI va renunciar a la tiara pontifícia” i la va regalar als pobres. Diu que “la tiara era símbol del poder temporal del Papa”, però que “al Papa li escau molt més la mitra i el bàcul de bisbe”, que “amb gestos així, esdevé més difícil de confondre la creu amb l’espasa o el bàcul de pastor amb el ceptre reial” i que “és millor que el successor de Pere no dugui corona”. Destaca que qui és rei dintre l’Església és Jesucrist i que “així ho diu a Ponç Pilat: «Tu ho dius: jo sóc rei» (Jn 18,37)”. Expressa que Jesucrist, “doncs, havia de dur corona”, però que “no se la volgué posar quan, després de la multiplicació dels pans, la hi oferiren” i que “tampoc sembla que traspassés a Pere i els seus successors el dret de posar-se corona”. Recorda que “pel que fa a Pere, Jesús li dona diversos noms”, però que “sobretot el designa amb el nom de pedra, roca, per tal que esdevingui el fonament de l’Església”. Recorda també que “li dona «les claus», però no la corona. El fa porter, però no el fa rei”, així com que “el nomena pastor universal, encomanant-li que pasturi les seves ovelles” i “li encomana la missió de «lligar i deslligar», tot enfortint en la fe els seus germans”. Afirma que “ni Pere ni els seus successors no són reis i que el poder del Papa no és pròpiament monàrquic”. Finalment, diu que “el rei, ja ho dèiem al principi, és Jesucrist” i que “tots nosaltres som servidors que ell ha destinat, amb responsabilitats jerarquitzades i en el marc d’una pluralitat de ministeris i serveis, a escampar la fe i la caritat pel món”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “Dostoievski posa en els llavis d’un personatge aquesta frase: «El món se salvarà per la bellesa»”, però que “immediatament es fa una pregunta: «Quina és aquesta bellesa que salvarà el món?»”. Expressa que “per a aquest autor no és l’amor a la bellesa el que salva el món, sinó la bellesa de l’amor, la qual té un rostre: Jesús crucificat”. Comunica que “l’Església ens invita a posar en el darrer diumenge de l’any litúrgic la nostra mirada en Jesucrist, Rei de tot el món” i que “en l’evangeli propi d’aquesta solemnitat durant el cicle C es proclama un fragment del relat de la crucifixió de Jesús”. Manifesta que “l’Església, ja des del seus inicis, no ha amagat mai el fet de la passió i mort del seu Senyor, sinó que afirma la seva reialesa des de la creu” i que “en Jesús crucificat es palesa el que és més preciós, la bellesa que —seguint Dostoievski— salva el món”. Afirma que “la reialesa de Jesucrist és el seu amor misericordiós capaç de transfigurar el que aparentment és fracàs i inhumanitat”, que “tot el que hi ha de rebuig, d’odi, de menyspreu, de crueltat, des de Crist, des del seu cor misericordiós, es converteix en la paraula definitiva de misericòrdia de Déu a la humanitat” i que “per això la reialesa de Crist és estar al servei nostre com a salvador”. Finalment, diu que “les persones podem fugir de la creu de Crist i el que aquesta implica”, però que “Crist, Rei del món, roman fidel, oferint el seu amor alliberador i guaridor” i “els seus braços resten sempre oberts per a acollir el qui cerca sincerament amor, veritat i bellesa”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “cada dia els cristians preguem amb les paraules que el mateix Senyor Jesús va ensenyar als seus deixebles, i diem sempre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne»” i es pregunta “què vol dir el seu Regne?”. Expressa que “parlar del Regne de Déu és el mateix que dir que Ell, Crist és el Rei”, que “el Regne que demanem és Crist present en nosaltres i en el món”. Recorda que “Jesús davant Pilat va confessar: «Tu ho dius, jo soc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat» (Jn 18,37)”. Afirma que “aquest és el seu Regne: la veritat, la justícia, l’amor, la pau”, un Regne “ben estrany per a les nostres mentalitats humanes i per als nostres esquemes i criteris humans”, un Regne que no és “com els d’aquest món”. Manifesta que “Déu ha volgut salvar el món, és a dir a cada un de nosaltres”, que “per això s’ha encarnat, s’ha fet home i ha donat la seva vida a la creu i ha ressuscitat”, que “el seu Regne significa que Ell s’ha implicat en la vida de cada persona i s’ha compromès amb tots i cadascun de nosaltres i en totes les realitats del nostre món” i que “Ell, Crist, regna des de la creu”. Considera que “el cristià fa present també aquest regne en el món perquè és un altre Crist”, que “ens ha enviat a col·laborar amb Ell en el seu projecte de salvació, de transformació del món”, però que “ens cal regnar amb Ell també des de la creu, donant la nostra vida allà on ens ha posat, a la família, a la parròquia, a la societat, entre els amics”. Finalment, demana que “diguem avui amb fe: «Vingui a nosaltres el vostre Regne»” i que “aquest sigui avui el crit del nostre cor”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que el missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) “prepara la trobada internacional que tindrà lloc a Lisboa el proper mes d’agost, en la qual el Papa es trobarà amb joves catòlics de tot el món”. Recorda que “sant Joan Pau II va iniciar el seu pontificat dient als joves: «Vosaltres sou l’esperança de l’Església; vosaltres sou la meva esperança!»” i que “motivat per aquesta esperança, va establir una trobada mundial de joves, amb el desig de fer arribar als joves la persona i l’Evangeli de Jesús”. Considera que “entre les joves generacions afloren moltes inquietuds i una, de la qual no es parla gaire, és la inquietud espiritual” i que “això es fa ben palès a la JMJ on participen milions de joves”. Afirma que “el papa Francesc també ha dedicat als joves una atenció preferent durant tot el seu pontificat”, que “en el missatge que els adreça amb motiu d’aquesta Jornada els convida a imitar l’actitud, la decisió i la justificada pressa de Maria, la jove de Natzaret, quan va anar a ajudar la seva cosina Elisabet”, que “el papa Francesc diu als joves que, encara que no puguin resoldre tots els problemes del món, potser sí que poden afrontar els més propers” i que “afegeix que la «pressa bona» sempre ens empeny cap amunt i cap als altres” i “convoca els joves a la trobada internacional a Lisboa”. Finalment, expressa que s’afegeix de tot cor “als bons desitjos del papa Francesc” i també beneeix “els somnis dels joves que el pròxim estiu participaran en la JMJ de Lisboa per viure una experiència plena de Déu i de fraternitat universal” i acaba “dient als joves, en paraules del Sant Pare: «Vosaltres no sou solament el futur de l’Església i de la societat, sou el present!»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “tant a les Jornades diocesanes de Teologia de l’agost d’aquest any, com en la Trobada diocesana de Catequistes de fa tres setmanes, el Bisbat d’Urgell ha fixat la seva reflexió sobre el tema de la bellesa, en la perspectiva de la transmissió de la nostra fe i el testimoniatge que l’ha d’acompanyar sempre”. Expressa que “podem adonar-nos que la transmissió de la fe i els valors comuns a través de la bellesa, i en concret de l’art cristià, ajuda els catòlics a mantenir-nos units, forma part de la nostra cultura catòlica”. Informa que “a les Jornades per als Catequistes, el professor Eloi Aran va centrar la seva intervenció a glossar 4 aspectes de la bellesa de la transmissió de la vida cristiana: la bellesa del testimoni; la bellesa del missatge; la bellesa del servei i la bellesa de la celebració litúrgica” i que “al final va cloure les seves aportacions amb una invitació a destacar la bellesa de l’Evangeli de Jesús, i amb un breu decàleg de compromisos per si ens ajuda i ens el volem fer nostre”, entre els quals hi ha “cercar la bellesa de Déu arreu on siguem”, “donar testimoni de la bellesa de l’Evangeli i oferir-lo amb senzillesa als nostres contemporanis”, “comunicar la bellesa del patrimoni cultural religiós que ens han llegat els avantpassats i que hem de mantenir i transmetre”, “crear coses belles com bella és la Creació i el Creador que ens la regala”… Finalment, diu que “Déu és la bellesa més gran i tot el que existeix participa del seu ésser i també de la seva bellesa i bondat” i recorda que Fiódor Dostoievski, a la novel·la ‘L’idiota’, es pregunta “quina serà la bellesa que salvarà el món” i que l’autor “respon al príncep Mixkin: «Crist! No hi ha altra bellesa al món que pugui salvar-lo sinó Nostre Senyor Jesucrist!»”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, explica que una professora de Religió en un institut públic li va preguntar “què podia respondre al professor de filosofia, ateu declarat, quan aquest la va interpel·lar dient que “no necessitava Déu ni la vida eterna per a viure”” i diu que va suggerir a la professora que “preguntés al professor si alguna vegada havia experimentat l’amor concret” i que va intentar “explicar que en tot amor veritable hi ha una exigència d’eternitat i que la mort no és enemiga de la vida, sinó de l’amor” i que va contar “una senzilla anècdota” d’un professor, gran intel·lectual, que “reflexionava sobre el que va suposar per a ell la mort de la seva mare”: “Estava estudiant a Alemanya quan va succeir. Cada any anhelava els dos o tres moments en què tornava al seu poble per a visitar la seva mare. Després de la seva mort va perdre tot interès a tornar al poble, tot i que encara hi tenia familiars a qui visitar. La mare omplia de sentit (de llum) una part essencial de la seva vida: la seva absència l’obligava a “reformular-se”, tornar a trobar la seva identitat en aquest món”. Expressa que “el professor sabia molt bé que el Senyor el posava davant el repte d’integrar la mort en la seva existència”, que “podia recórrer a les teràpies per a superar el dol”, però que “el creient sap anar més enllà: no és que la mort truqui a la porta, sinó que és el mateix Déu de la vida qui ens parla a través de la mort”. Finalment, diu que “per al cristià la mort continua sent una de les esclavituds que pateix la humanitat, un mur i una cadena”, però que “algú ha obert una porta per la qual poder accedir a la llibertat” i que “per ella, hi entra un esclat, que deixa a mitja llum aquest món, amb una claredat suficient per a continuar vivint sense perdre l’esperança”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “als últims anys abunden les iniciatives per restaurar el patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats” i que “jornades, conferències, especialitats universitàries, subvencions d’entitats privades, administracions públiques… mostren un gran interès a recuperar els fruits culturals que les generacions anteriors han conreat amb dedicació i cura”. Recorda que “fa unes setmanes es van celebrar les Jornades Europees de Patrimoni que es programen cada any amb una creixent afluència de participants que coneixen, reconeixen i admiren monuments i objectes artístics” i que “a més d’aquestes jornades veiem com de forma continuada es programen conferències, congressos i seminaris sobre el patrimoni en totes les modalitats artístiques”. Expressa que “també l’Església catòlica ha tingut una constant preocupació per produir i conservar tot el seu patrimoni que, al principi, es dirigia fonamentalment a la litúrgia (temples, ornaments, orfebreria, música…) i a la devoció privada (Missals, Llibres d’Hores…)”. Informa “d’una iniciativa que van prendre fa una dècada les deu diòcesis amb seu a Catalunya: la posada en marxa de Catalonia Sacra que, durant tot aquest temps ha fet una infinitat d’activitats en les poblacions i comarques de Catalunya” i recorda que “el passat quatre d’octubre es va commemorar la dècada d’aquesta benemèrita institució amb un solemne acte al temple de sant Pau del Camp de Barcelona”. Finalment, deixa constància escrita de la seva gratitud i ens convida a “llegir la publicació que periòdicament apareix en els bisbats i en les parròquies sobre aquesta qüestió de la conservació i restauració del patrimoni”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “hi ha una manera d’anunciar l’Evangeli que és fonamental: aquella que es fa persona a persona, portant l’Evangeli a les persones amb què cadascú tracta”. Recorda que “així es va difondre el cristianisme en els primers temps, quan l’alegria de creure en Crist i de viure com a homes nous es va anar contagiant entre la gent d’aquell decadent imperi romà”. Recorda també que “el papa Francesc ha dedicat diversos números de l’Exhortació “Evangelii Gaudium” a parlar d’aquesta manera de predicació informal de l’Evangeli, que es realitza de persona a persona”. Expressa que “qui ha acollit Jesucrist com a bona notícia, sent la necessitat de comunicar aquesta alegria primer als més propers: la pròpia família, els amics, els veïns”, però que “també es pot anunciar Crist a altra gent amb qui ens entrebanquem i amb la qual podem compartir aquesta fe que ens il·lumina i omple la nostra vida d’esperança”. Afirma que el Papa diu que “la primera cosa és sempre el diàleg personal, on es comparteixen les esperances i alegria de l’altre” i considera que “només després d’aquesta conversa, es pot presentar la Paraula i fer l’anunci fonamental: que Déu ens estima personalment i que ens ho ha mostrat fent-se home i oferint-nos el seu amor i amistat”. Manifesta que “l’anunci de l’Evangeli es fa de moltes maneres, de vegades a partir d’una paraula de la Sagrada Escriptura, però d’altres amb un gest o una actitud o a través d’un signe” i destaca que “cal subratllar que l’anunci persona a persona ha d’anar sempre acompanyat per la pregària, perquè la conversió del cor no és obra nostra, sinó de Déu”. Finalment, diu que “aquest mode d’anunci de l’Evangeli no queda reservat als ministres ordenats, sinó que implica tothom” i que “la renovació missionera de l´Església només serà possible si cada cristià es compromet a portar l´Evangeli a les persones amb qui es relaciona”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
