Data: 11 de desembre de 2022
Estimats germans:
Els cristians hem de proposar incansablement la fe en Jesús, però ho hem de fer sense imposicions, amb delicadesa i amb exquisit respecte de les persones a qui adrecem el missatge. Quan a la carta de Pere es diu que els cristians han de “donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu”, s’afegeix que ho han de fer “serenament i amb respecte” (3, 16). Estem convençuts que la paraula que anunciem és molt important, però també ho és la manera com la proclamem.
Malauradament, al llarg de la història, els cristians han actuat sovint amb prepotència, d’una manera impositiva, fent proselitisme, sense respectar la llibertat i la consciència dels altres. Però evangelitzar és, sobretot, acompanyar les persones, caminar amb elles i ajudar-les a créixer en el seu camí de fe. “M’he fet tot amb tots” diu sant Pau (1 Cor 9, 22). Hem d’apropar-nos a les persones en la situació en què es trobin i posar-nos al seu costat. S’evangelitza estimant les persones, cosa que porta a fer-nos part del tot amb tothom, a escoltar-les amb atenció, a acollir-les i respectar-les. “És veritat –diu el Papa– que, en la nostra relació amb el món, som convidats a donar raó de la nostra esperança, però no com a enemics que assenyalen i condemnen” (EG 271). Per això, evangelitzar requereix de nosaltres proximitat, capacitat d’escoltar i comprensió. No ens podem situar davant dels altres jutjant i condemnant, sinó amb respecte, obertura de mires i empatia.
L’evangelitzador també necessita humilitat, perquè l’evangeli que proclama no consisteix en sàvies paraules humanes, sinó que és una saviesa misteriosa i que està amagada (1 Cor 2, 7); és “força i saviesa de Déu” (1 Cor 1, 24), que només pot ser acollida per un cor obert. La persona humil posa la seva confiança en el Senyor i no en estratègies humanes, plans i programes pastorals, perquè sap que només Déu pot tocar el cor de les persones. És per això que l’evangelitzador és una persona orant. Necessitem l’adoració, la trobada orant amb la Paraula, el diàleg sincer amb el Senyor, perquè les accions que fem no quedin buides i perquè no ens deixem vèncer pel cansament i les dificultats. “L’Església necessita imperiosament el pulmó de la pregària” (EG 262).
Cal també la paciència. La nostra tasca és sembrar la Paraula però no som nosaltres els qui la farem créixer ni, probablement, els que en recolliran els fruits. Cal ser perseverants, sembrar i esperar pacientment que la llavor creixi i un dia pugui donar fruit. De vegades volem accelerar els processos, que sempre són costosos i de vegades molt llargs. Però, “perquè les persones siguin capaces de decisions veritablement lliures i responsables, cal donar temps, amb una immensa paciència” (EG 171). Moltes vegades ens falta confiança en la força de la llavor, en allò que l’Esperit sembra en els cors dels homes pel nostre medi.
Us convido a repassar el nou testament i anar descobrint quines són les actituds de l’evangelitzador (de Jesús, dels apòstols, de sant Pau), per fer-les nostres. El missatge extraordinari que proclamem pot quedar silenciat si no ho fem amb delicadesa i respecte, amb humilitat i paciència.
