Data: 18 de desembre de 2022
Estimats diocesans:
Per realitzar l’anunci de l’Evangeli necessitem ser audaços. Sovint les pors i complexes ens tenallen i impedeixen que anunciem amb llibertat la Paraula que ens salva. Per això crec que hem de recuperar la llibertat de paraula amb què van actuar els primers cristians. El llibre dels Fets explica que els apòstols parlaven amb “parresia” (Fets 4, 31), és a dir, amb audàcia, amb llibertat, amb claredat i franquesa. Sant Pau també es refereix a aquesta “parresia” o valentia amb què va anunciar l’Evangeli (cf. 1 Tes 2, 2) i demana a les comunitats que preguin perquè la continuï tenint (cf. Ef 6, 19-20). Els primers cristians practicaven aquesta llibertat de paraula a l’anunci de l’Evangeli i també davant de les autoritats públiques. Un escrit de finals del segle I, la Carta de Climent, convida els cristians a parlar amb llibertat, també davant de l’Emperador i l’Estat: “val més que ofenguem els homes […] que no Déu” (28, 5).
Avui són molts els cristians que estan acomplexats amb la seva fe i no gosen manifestar-la públicament. Hem perdut aquesta valentia de les primeres comunitats. L’ambient d’increença que es respira pesa molt. Els escàndols de l’Església, publicitats morbosament per molts mitjans de comunicació, són una mordassa per a molts cristians, que gairebé no s’atreveixen a parlar. Però no ens podem deixar acomplexar. No podem perdre la llibertat d’anunciar a qualsevol lloc la paraula d’esperança que és l’Evangeli.
En la situació actual molts cristians tenen la temptació d’amagar-se. És significativa i simptomàtica l’absència de cristians en la vida pública. Si mirem els partits polítics, el món de l’economia, la ciència, els mitjans de comunicació o la cultura, els veiem dominats per un ambient secularitzat. Pocs cristians ofereixen en aquests mons el testimoni de la seva fe. Molts cristians laics se senten a gust en els àmbits eclesials, en les tasques dins de l’Església, però se senten incòmodes quan han de manifestar públicament la seva fe i, en la pràctica, fan desistiment de la seva responsabilitat al món professional, social, econòmic, cultural i polític.
Cal sortir a la llum pública. Cal abandonar els temors. Necessitem que l’Esperit Sant ens doni aquesta “parresia”, aquesta gosadia per proclamar la nostra fe. “Sabent que la misericòrdia de Déu ens ha confiat aquest servei, no ens acovardim”, llegim a sant Pau, “evitem d’obrar d’amagat”, “perquè quan prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos” sinó a Jesucrist (2 Cor 4, 1. 5) . Els catòlics tenim el dret i el deure de participar en la creació de l’opinió pública i en la formació de les lleis, sense que les nostres creences hagin de suposar un menyscapte a la legitimitat de la nostra participació.
Avui més que mai els cristians necessitem tenir llibertat de paraula i audàcia evangelitzadora per no quedar-nos paralitzats. El papa Francesc ens demana no acostumar-nos a caminar només dintre confins segurs, perquè “allò que està tancat acaba fent tuf d’humitat i emmalaltint-nos” (GE, 133). Al cap i a la fi, “la santedat és parresia : és audàcia, és empenta evangelitzadora que deixa una marca en aquest món” (GE, 129).
