MISSATGE DEL SANT PARE
FRANCESC
PER A LA CELEBRACIÓ DE LA
56a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU
1 DE GENER DE 2023
Ningú no es pot salvar tot sol.
Recomençar des de la Covid-19 per traçar junts camins de pau
«Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit» (Primera carta de sant Pau als Tessalonicencs 5,1-2).
1. Amb aquestes paraules, l’apòstol Pau convidava la comunitat de Tessalònica, mentre esperaven la seva trobada amb el Senyor, a mantenir-se ferms,amb els peus i el cor ben plantats a terra, capaços d’una mirada atenta sobre la realitat i els esdeveniments de la història. Per això, encara que els esdeveniments de la nostra existència semblin tan tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc i difícil de la injustícia i el patiment, estem cridats a mantenir el cor obert a l’esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí. Per això sant Pau exhorta constantment la comunitat a vigilar, cercant el bé, la justícia i la veritat: «No hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament» (5,6). És una invitació a mantenir-nos desperts, a no tancar-nos en la por, el dolor o la resignació, a no cedir a la distracció, a no desanimar-nos, sinó en canvi a ser com sentinelles capaços de vetllar i distingir les primeres llums de l’alba, especialment en les hores més fosques.
2. La Covid-19 ens va arrossegar enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, trasbalsant els nostres plans i els nostres costums, pertorbant la tranquil·litat aparent fins i tot de les societats més privilegiades, generant desorientació i patiment, i causant la mort de tants germans i germanes nostres.
El món sanitari, immers en un frenesí de desafiaments inesperats i en una situació que no estava del tot clara, ni tan sols des del punt de vista científic, es va mobilitzar per alleujar el dolor de tanta gent i procurar posar-hi remei; igual que les autoritats polítiques, que van haver de prendre mesures dràstiques en matèria d’organització i gestió de l’emergència.
Juntament amb les manifestacions físiques, la Covid-19 ha provocat —també amb efectes a llarg termini— un malestar generalitzat que ha calat en els cors de moltes persones i famílies, amb seqüeles a tenir en compte, alimentades per períodes llargs d’aïllament i diverses restriccions de la llibertat.
A més, no podem oblidar com la pandèmia ha tocat la fibra sensible del teixit social i econòmic, traient a la llum contradiccions i desigualtats. Ha amenaçat la seguretat laboral de molta gent i ha agreujat la soledat cada vegada més estesa en les nostres societats, sobretot la dels més febles i la dels pobres. Pensem, per exemple, en els milions de treballadors informals d’arreu del món, als quals se’ls va deixar sense feina i sense cap suport durant tot el confinament.
Poques vegades els individus i la societat progressen en situacions que generen aquest sentiment de derrota i amargor; de fet debilita els esforços dedicats a la pau i provoca conflictes socials, frustracions i violències de tot tipus. En aquest sentit, la pandèmia sembla haver sacsejat fins i tot les zones més pacífiques del nostre món, fent aflorar innombrables fragilitats.
3. Transcorreguts tres anys, ha arribat el moment de prendre’ns un temps per a qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar —de manera personal i comunitària—; un temps privilegiat per a preparar-nos al “dia del Senyor”. Ja he dit diverses vegades que dels moments de crisi mai no se’n surt igual: en sortim o millors o pitjors. Avui estem cridats a preguntar-nos: què hem après d’aquesta situació de pandèmia? Quins camins nous hem d’emprendre per a alliberar-nos de les cadenes dels nostres hàbits vells, per estar més ben preparats, per atrevir-nos a la novetat? Quins senyals de vida i esperança podem aprofitar per a seguir endavant i intentar fer millor el nostre món?
Certament, després d’haver palpat la fragilitat que caracteritza la realitat humana i la nostra existència personal, podem dir que la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú no es pot salvar tot sol. Per tant, és urgent que cerquem i promovem junts els valors universals que tracen el camí d’aquesta fraternitat humana. També hem après que la fe dipositada en el progrés, la tecnologia i els efectes de la globalització no només ha estat excessiva, sinó que s’ha convertit en una intoxicació individualista i idolàtrica, comprometent la desitjada garantia de justícia, concòrdia i pau. En el nostre món accelerat, molt sovint els problemes generalitzats de desequilibri, injustícia, pobresa i marginació alimenten el malestar i els conflictes, i generen violència i fins i tot guerres.
Si, d’una banda, la pandèmia ha fet emergir tot això, de l’altra, hem aconseguit fer descobriments positius: un retorn beneficiós a la humilitat; una reducció de certes pretensions consumistes; un sentit renovat de la solidaritat que ens anima a sortir del nostre egoisme per obrir-nos al patiment dels altres i a les seves necessitats; així com un compromís, en alguns casos veritablement heroic, de tantes persones que s’han lliurat per tal que tothom pogués superar millor el drama de l’emergència.
D’aquesta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida tothom, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula “junts” al centre. En efecte, és junts, en la fraternitat i la solidaritat, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos. En efecte, les respostes més eficaces a la pandèmia han estat aquelles en què grups socials, institucions públiques i privades, i organitzacions internacionals s’han unit per fer front al desafiament, deixant de banda interessos particulars. Només la pau que neix de l’amor fratern i desinteressat pot ajudar-nos a superar les crisis personals, socials i mundials.
4. Alhora, en el moment que ens vam atrevir a esperar que el pitjor de la nit de la pandèmia de la Covid-19 havia estat superat, un desastre nou i terrible es va abatre sobre la humanitat. Vam ser testimonis de l’inici d’un altre flagell: una nova guerra, en part comparable a la Covid-19, però impulsada per decisions humanes reprovables. La guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada cap a tothom; també afecta els qui, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, en pateixen els efectes col·laterals —només cal pensar en l’escassetat de blat i els preus del combustible.
Certament, aquesta no és l’era post-Covid que esperàvem o prevèiem. De fet, aquesta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat en el seu conjunt i no només per a les parts directament implicades. Encara que s’ha trobat una vacuna contra la Covid-19, encara no s’han trobat solucions adequades per a la guerra. Certament, el virus de la guerra és més difícil de vèncer que els que afecten a l’organisme humà, perquè no procedeix de l’exterior, sinó de l’interior del cor humà, corromput pel pecat (cf. Evangeli de Marc 7,17-23).
5. Què se’ns demana, doncs, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l’emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transformi els nostres criteris habituals d’interpretació del món i de la realitat a través d’aquest moment històric. Ja no podem pensar només en preservar l’espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre’ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un “nosaltres” obert a la fraternitat universal. No podem cercar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometem amb la guarició de la nostra societat i el nostre planeta, creant les bases per a un món més just i pacífic, que s’involucri amb seriositat en la recerca d’un bé que sigui veritablement comú.
Per tal d’aconseguir això i viure millor després de l’emergència de la Covid-19, no podem ignorar una dada fonamental: les diverses crisis morals, socials, polítiques i econòmiques que patim estan totes interconnectades, i el que considerem com a problemes autònoms són en realitat un la causa o conseqüència dels altres. Així doncs, estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió. Hem de reprendre la qüestió de garantir la sanitat pública per a tothom; promoure accions de pau per a posar fi als conflictes i les guerres que continuen generant víctimes i pobresa; tenir cura de manera conjunta de la nostra casa comuna i aplicar mesures clares i eficaces per a fer front al canvi climàtic; lluitar contra el virus de la desigualtat i garantir l’alimentació i un treball digne per a tothom, donant suport als qui ni tan sols tenen un salari mínim i travessen grans dificultats. L’escàndol dels pobles famolencs ens fa mal. Hem de desenvolupar, amb polítiques adequades, l’acollida i la integració, especialment dels migrants i dels qui viuen com a descartats en les nostres societats. Només invertint en aquestes situacions, amb un desig altruista inspirat per l’amor infinit i misericordiós de Déu, podrem construir un món nou i ajudar a edificar el Regne de Déu, que és un Regne d’amor, de justícia i de pau.
En compartir aquestes reflexions, espero que en el nou any puguem caminar junts, atresorant el que la història ens pot ensenyar. Expresso els meus millors desitjos als caps d’Estat i de Govern, als Responsables de les Organitzacions internacionals i als Líders de les diferents religions. A tots els homes i les dones de bona voluntat desitjo que pugueu construir, dia a dia, com a artesans de pau, un bon any! Que Maria Immaculada, Mare de Jesús i Reina de la Pau, intercedeixi per nosaltres i pel món sencer.
Vaticà, 8 de desembre de 2022
Francesc
