Benvolguts germans i germanes, bon dia i benvinguts!
Continuem —s’estan acabant— les catequesis sobre el discerniment, i qui ha seguit fins ara aquestes catequesis podria potser pensar: com n’és, de complicat, discernir! En realitat, és la vida, que és complicada, i si no aprenem a llegir-la, complicada com és, correm el risc de malgastar-la, tirant-la endavant amb trucs que acaben per descoratjar-nos.
En el nostre primer encontre havíem vist que sempre, cada dia, ho vulguem o no, fem accions de discerniment, en allò que mengem, llegim, al treball, en les relacions, en tot. La vida ens posa sempre davant d’eleccions, i si no les fem de manera conscient, al final és la vida qui escull per nosaltres, portant-nos on no voldríem.
Però el discerniment no el fem sols. Avui entrem més concretament en algunes ajudes que poden facilitar aquest exercici del discerniment, indispensable per a la vida espiritual, encara que d’alguna manera ja les hem vist en el transcurs d’aquestes catequesis. Però un resum ens ajudarà molt.
Una primera ajuda indispensable és la confrontació amb la Paraula de Déu i la doctrina de l’Església, que ens ajuden a llegir el que es mou en el cor, aprenent a reconèixer la veu de Déu i a distingir-la d’entre altres veus, que semblen imposar-se a la nostra atenció, però que al final ens deixen confosos. La Bíblia ens adverteix que la veu de Déu ressona en la calma, en l’atenció, en el silenci. Pensem en l’experiència del profeta Elies: el Senyor li parla no en el vent que esberla les roques, no en el foc o en el terratrèmol, sinó que li parla en un ventijol suau (cf. 1Re 19,11-12). És una imatge molt bonica que ens fa entendre com parla Déu. La veu de Déu no s’imposa, la veu de Déu és discreta, respectuosa, jo em permetria dir que la veu de Déu és humil, i precisament per això és pacificadora. I només en la pau podem entrar en la profunditat de nosaltres mateixos i reconèixer els autèntics desitjos que el Senyor ha posat en el nostre cor. I moltes vegades no és fàcil entrar en aquella pau del cor, perquè estem ocupats en moltes coses tot el dia… Si us plau, calma’t una mica, entra en tu mateix, en tu mateixa. Dos minuts, atura’t. Mira què sent el teu cor. Fem això, germans i germanes, ens ajudarà molt, perquè en aquell moment de calma escoltem de seguida la veu de Déu que ens diu: «Mira, és bo el que estàs fent.» Deixem que en la calma vingui de seguida la veu de Déu. Ens espera per això.
Per al creient, la Paraula de Déu no és simplement un text que s’ha de llegir, la Paraula de Déu és una presència viva, és una obra de l’Esperit Sant que conforta, instrueix, dona llum, força, descans i gust per viure. Llegir la Bíblia, llegir un fragment, un o dos fragments de la Bíblia, són com petits telegrames de Déu que t’arriben de seguida al cor. La Paraula de Déu és una mica —i no exagero—, és una mica com una autèntica avançada del paradís. I ho havia comprès bé un gran sant i pastor, Ambròs, bisbe de Milà, que escrivia: «Quan llegeixo la divina Escriptura, Déu torna a passejar pel paradís terrestre» (Epist., 49,3). Amb la Bíblia nosaltres obrim la porta a Déu que passeja. Interessant.
Aquesta relació afectiva amb la Bíblia, amb l’Escriptura, amb l’Evangeli, porta a viure una relació afectiva amb el Senyor Jesús: no hem de tenir por d’això! El cor parla al cor, i aquesta és una altra ajuda indispensable i no descomptada. Moltes vegades podem tenir una idea distorsionada de Déu que ens fa considerar-lo com un jutge malcarat, un jutge sever, preparat per a veure’ns fallar. Jesús, al contrari, ens revela un Déu ple de compassió i de tendresa, disposat a sacrificar-se a ell mateix per a sortir al nostre encontre, precisament com el pare de la paràbola del fill pròdig (cf. Lc 15,11-32). Una vegada, algú va preguntar —no sé si a la mare o a l’àvia, m’ho van explicar: «Què he de fer en aquest moment?» «Escolta Déu, ell et dirà què has de fer. Obre el cor a Déu»: un bon consell. Recordo una vegada, en un pelegrinatge de joves que es fa una vegada a l’any al Santuari de Luján, a 70 quilòmetres de Buenos Aires: es triga tota una jornada per arribar allí; jo tenia el costum de posar-me a confessar durant la nit. Es va acostar un jove, d’uns 22 anys, tot ple de tatuatges. «Déu meu» —vaig pensar—, «què voldrà aquest?» I em va dir: «He vingut perquè tinc un problema greu i l’he explicat a la meva mare, i la meva mare m’ha dit: “Ves on hi ha la Mare de Déu, fes el pelegrinatge, i la Mare de Déu et dirà què has de fer.” I he vingut. He entrat en contacte amb la Bíblia, aquí, he escoltat la Paraula de Déu i m’ha tocat el cor, i he de fer això, això, això, això, això.» La Paraula de Déu et toca el cor i et canvia la vida. Ho he vist moltes vegades, això, moltes vegades. Perquè Déu no vol destruir-nos, Déu vol que siguem més forts, més bons cada dia. Qui està una estona davant el Crucifix adverteix una pau nova, aprèn a no tenir por de Déu, perquè Jesús a la creu no fa por a ningú, és la imatge de la impotència total i al mateix temps de l’amor més ple, capaç d’afrontar qualsevol prova per nosaltres. Els sants sempre han tingut una predilecció per Jesús crucificat. La història de la Passió de Jesús és el camí mestre per a confrontar-nos amb el mal sense deixar-se aclaparar per ell; en ella no hi ha judici ni tampoc resignació, perquè està traspassada per una llum més gran, la llum de la Pasqua, que permet veure un designi més gran en aquelles terribles accions, que cap impediment, obstacle o fracàs no pot frustrar. La Paraula de Déu sempre et fa mirar a l’altre costat: és a dir, aquí hi ha la creu, és terrible, però hi ha una altra cosa, una esperança, una resurrecció. La Paraula de Déu t’obre totes les portes, perquè ell, el Senyor, és la porta. Agafem l’Evangeli, agafem la Bíblia a la mà: cinc minuts al dia, no més. Porteu un Evangeli de butxaca amb vosaltres, a la bossa, i quan aneu de viatge agafeu-lo i llegiu una mica, durant el dia, un fragment, deixeu que la Paraula de Déu s’acosti al cor. Feu això i veureu com canviarà la vostra vida amb la proximitat de la Paraula de Déu. «Sí, Pare, però jo estic acostumat a llegir la vida dels sants»: això fa bé, però no s’ha de deixar la paraula de Déu. Agafa l’Evangeli amb tu, i llegeix-lo també només un minut al dia.
És molt bonic pensar en la vida amb el Senyor com una relació d’amistat que creix dia rere dia. Hi heu pensat, en això? És el camí! Pensem en Déu que ens estima, ens vol amics! L’amistat amb Déu té la capacitat de canviar el cor; és un dels grans dons de l’Esperit Sant, la pietat, que ens fa capaços de reconèixer la paternitat de Déu. Tenim un Pare tendre, un Pare afectuós, un Pare que ens estima, que ens ha estimat des de sempre: quan s’experimenta, el cor es desfà i cauen els dubtes, les pors, les sensacions d’indignitat. Res no pot oposar-se a aquest amor de l’encontre amb el Senyor.
I això ens recorda una altra gran ajuda, el do de l’Esperit Sant, que està present en nosaltres i ens instrueix, fa viva la Paraula de Déu que llegim, suggereix significats nous, obre portes que semblaven tancades, indica camins de vida allí on semblava que hi havia només foscor i confusió. Jo us pregunto: vosaltres reseu a l’Esperit Sant? Qui és aquest gran Desconegut? Nosaltres resem al Pare, sí, el parenostre, resem a Jesús, però oblidem l’Esperit! Una vegada, quan feia catequesi als nens, vaig fer una pregunta: «Qui de vosaltres sap qui és l’Esperit Sant?» I un nen va dir: «Jo ho sé!» «I qui és?» «El paralític», em va dir! Ell havia escoltat “el Paràclit”, i pensava que era un paralític. I moltes vegades —això m’ha fet rumiar— per a nosaltres l’Esperit Sant és allí, com si fos una Persona que no compta. L’Esperit Sant és qui dona vida a la teva ànima! Deixeu-lo entrar. Parleu amb l’Esperit, de la mateixa manera que parleu amb el Pare, o amb el Fill: parleu amb l’Esperit Sant —que no té res de paralític! En ell hi ha la força de l’Església, és la que et fa tirar endavant. L’Esperit Sant és discerniment en acció, presència de Déu en nosaltres, és el do, el regal més gran que el Pare assegura a aquells que el demanen (cf. Lc 11,13). I Jesús com l’anomena? “El do”: «Resteu aquí a Jerusalem esperant el do de Déu», que és l’Esperit Sant. És interessant portar la vida en amistat amb l’Esperit Sant: ell et canvia, et fa créixer.
La Litúrgia de les Hores fa iniciar els principals moments de pregària de la jornada amb aquesta invocació: «Déu meu, veniu a auxiliar-me. Senyor, afanyeu-vos a socórrer-me.» «Senyor, veniu a ajudar-me», perquè sol no puc tirar endavant, no puc estimar, no puc viure… Aquesta invocació de salvació és la petició irreprimible que brolla del més profund del nostre ésser. El discerniment té l’objectiu de reconèixer la salvació que el Senyor ha obrat en la meva vida, em recorda que mai no estic sol i que, si estic lluitant, és perquè el que està en joc és important. L’Esperit sempre és amb nosaltres. «Pare, he fet una cosa lletja, m’he d’anar a confessar, no puc fer res.» Has fet una cosa lletja? Parla amb l’Esperit que és amb tu i digues-li: «Ajudeu-me, he fet això que està molt malament.» No hem de cancel·lar el diàleg amb l’Esperit Sant. «Pare, estic en pecat mortal»: no importa, parla amb ell i així t’ajudarà a rebre el perdó. No hem de deixar mai el diàleg amb l’Esperit Sant. I amb aquestes ajudes que el Senyor ens dona no hem de tenir por. Endavant, ànims i amb alegria!
Descaregar document
