Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del papa emèrit Benet XVI (a.c.s.), així com de moure’s en la sinodalitat, del beat Joan Pau, de traçar junts camins de pau, de la maternitat, de sant Antoni abat i de transformar la cultura.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “a aquesta generació ens ha pertocat de viure el fet eclesial d’un papa emèrit” i que “aquesta situació era quasi inèdita en la història dels gairebé dos mil anys de papat”. Diu que “hem d’agrair al Senyor, com un do seu, el fet i la mateixa persona del papa emèrit Benet XVI”. Afirma que “el pontificat de Benet XVI fou de gran fecunditat per a l’Església”, que “el magisteri del qui havia estat catedràtic de teologia, bisbe diocesà i col·laborador primer de sant Joan Pau II en la custòdia de la fe cristiana va tenir les característiques de la claredat i la lluminositat” i que “Benet XVI, des de la seva ànima de pastor enamorat de Crist i bevent en les fonts de la Paraula i la litúrgia cristiana, sabé donar al poble de Déu l’aliment que li pertoca”. Considera que “la precisió i la senzillesa en l’expressió foren les notes del seu magisteri pontifici” i que “el magisteri de Benet XVI ha estat lluminós per a la comunitat cristiana, no solament per als qui hem estat coetanis d’ell, sinó que també serà lluminós per a l’Església del futur”. Manifesta que “el seu testimoniatge en els deu anys d’estada al monestir Mater Ecclesiae del Vaticà, en el silenci i la pregària, acompanyats de l’amor a la santa mare Església i la seva oblació en la malaltia i el sofriment, han preuat, encara més, el seu lliurament al Senyor com a pastor universal”. Expressa que “Benet XVI ha estat testimoni de llibertat i pobresa, de deseiximent de les coses mundanes i de donació generosa” i que “la seva mirada tendra i acollidora manifestava un cor d’infant capaç d’acollir el seu germà i, sobretot, el misteri de Déu, meravellant-se”. Finalment, agraeix al Senyor “pel do de Benet XVI a l’Església i al món”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “acabem de viure l’experiència de la mort d’un Papa emèrit, una experiència que ha commogut el món sencer” i que “durant tots aquests anys hem viscut l’estranya situació en la que l’Església semblava tenir dos papes”. Diu que “Francesc havia comentat alguna vegada que era com tenir l’avi a casa, l’home savi, l’home de l’experiència, de la saviesa, de la prudència”, “un home discret, humil, però una de les ments més brillants i clares del segle XX”, “un home dedicat durant molts anys a l’estudi, la investigació i la docència de la teologia”, però “un home sobretot de fidelitat plena a Déu que, en els seus misteriosos camins, el va dur fins a la Seu de Sant Pere com a Summe Pontífex” i que “ens va donar un gran testimoni d’humilitat, que és l’autèntica saviesa, al renunciar amb un acte de fe en el Senyor que és el que porta el timó de l’Església, acceptant passar la resta de la seva vida amagat en el silenci i dedicat a la pregària”. Recorda que va tenir ocasió de “poder conèixer i saludar al Papa Benet l’estiu de l’any 2010 amb motiu del meu nomenament com a bisbe Auxiliar de Terrassa, nomenament fet per ell precisament” i que la impressió que li va donar era la de trobar-se “davant un home de Déu, un home plenament de Déu”. De tots els escrits del papa Benet XVI, destaca “un document preciós que recomano a tothom per la seva claredat i profunditat”: la Carta Encíclica “Deus Caritas est” (Déu és amor). Finalment, demana que preguem “perquè el Senyor enviï molts treballadors com ell a la seva vinya, a la seva Església, que viu en un món no fàcil, però que necessita ser evangelitzat i que precisament per això ens ha de fer créixer i enrobustir en la Fe”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “el passat mes d’octubre vam rebre de la Secretaria del Sínode el document de l’Etapa Continental titulat «Eixampla la teva tenda»(Is 54,2)”, un document que “és una oportunitat única per conèixer les reflexions que hem aportat al Sínode les comunitats cristianes d’arreu del món durant la fase diocesana”. Afirma que “el Document que es va rebre ha significat un nou estímul”, perquè “quan ens pensàvem que ja havíem fet la nostra part, se’ns va demanar que, en aquesta etapa continental, ens tornéssim a reunir per pregar, reflexionar i discernir junts la síntesi de tot el que s’ha aportat al Sínode des de tot el món”. Recorda que “la nostra Comissió diocesana per al Sínode va preparar un bon material, que abans de Nadal es va repartir a les parròquies i grups que van participar en la fase diocesana, per a facilitar la lectura i orientar el treball que s’ha fet aquests dies per respondre les tres preguntes conclusives” i que “el fruit del nou treball es presenta aquest mateix cap de setmana al Consell Pastoral Diocesà”. Manifesta que “s’ha d’agrair, al Sant Pare i a qui hi col·labora directament, la metodologia emprada”. Constata que “fent Sínode estem aprenent sinodalitat” i que “ens alimentem comunament de tot el que es va fent i així potenciem el diàleg, la complementarietat i l’intercanvi constant”. Desitja que “aquesta etapa constitueixi «un àmbit privilegiat per suscitar una dinàmica sinodal que enforteixi els lligams entre les Esglésies, afavoreixi la posada en comú d’experiències i l’intercanvi de dons, i ajudi a imaginar noves opcions pastorals»”. Finalment, diu que el “moviment sinodal” “exigeix seguir treballant” i demana que “mantinguem, doncs, l’ànim en aquest camí, sabent que el Senyor que ens convoca ens té preparat un gran regal”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “el Pontífex més breu de la història contemporània, conegut com «el papa del somriure», s’ha convertit en el cinquè bisbe de Roma del segle XX que ha arribat als altars” i que “el papa Francesc va presidir l’Eucaristia de la seva beatificació el diumenge 4 del setembre passat”. Expressa que “segurament moltes persones recorden la imatge de Joan Pau I, somrient al balcó central de la basílica de Sant Pere, aquell migdia d’agost en què va resar el seu primer àngelus dominical i, adreçant-se a la multitudinària audiència, va dir: «Jo no tinc la sapientia cordis [la saviesa del cor] del papa Joan [XXIII], ni tampoc la preparació ni la cultura del papa Pau [VI], però soc en el seu lloc, he de mirar de servir l’Església. Espero que m’ajudeu amb les vostres pregàries»”. Recorda que “el papa Luciani, en record i en homenatge als seus dos predecessors immediats, va escollir un nom compost per al seu pontificat: Joan Pau”, que “amb la seva mirada afable i el seu somriure, va aconseguir transmetre’ns la bondat del Senyor” i que “en el fons, el secret de l’ànima de Joan Pau I era la senzillesa i la humilitat”. Manifesta que “Joan Pau I va escollir una sola paraula com a lema del seu escut episcopal: Humilitas, una paraula que va tenir molt present i amb un significat real i autèntic en tots els estadis i moments de la seva vida”. Reconeix que la humilitat “és una qualitat entranyable, molt valuosa, que ens apropa a Déu i als germans” i que “Joan Pau I va ser un deixeble de Crist humil de cor”. Finalment, ens convida a “conèixer la vida d’aquest pontífex romà elevat als altars” i prega que “demanem a l’Esperit Sant, per intercessió del beat Joan Pau, el do de la humilitat”, “una de les virtuts que sempre cal que acompanyi la vida i les obres dels deixebles de Jesucrist”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que el papa Francesc “ens ha ofert el seu Missatge de Pau per al nou any 2023, que ens vol desvetllar a l’acció per la pau, amb esperança, després de la tragèdia del Covid-19” i “ens vol oberts a l’esperança, confiats en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí”. Diu que “la lliçó més gran que ens deixa la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna” i que “ningú no es pot salvar tot sol”. Demana que “posem la paraula “junts” al centre de tot” i expressa que “la fraternitat i la solidaritat són les que poden construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos” i que “la pau que neix de l’amor fratern i desinteressat pot ajudar a superar les crisis personals, socials i mundials”. Constata que “també ens cal considerar com la guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada cap a tot el món”, que “aquesta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat” i que “no hem trobat solucions adequades a la guerra”. Considera que ens hem de deixar “canviar el cor per l’emergència viscuda” i que hem de permetre que “Déu transformi els nostres criteris d’interpretació del món i de la realitat a través d’aquest moment històric”. Finalment, diu que “estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió” i que “el Papa assenyala alguns d’aquests reptes: sanitat pública per a tothom; accions de pau; tenir cura de manera conjunta de la casa comuna i fer front al canvi climàtic…”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “recolzats en el sòl ferm de la maternitat de Maria, Mare de Déu, ens trobem compromesos en la tasca d’“una sana apologia de la maternitat”, és a dir, del que anomenem “el carisma de la maternitat”” i que “no ens preocupa només fer una apologia del dogma, una defensa del que creiem a l’Església, sinó que també desitgem fer una apologia de la humanitat, una defensa de l’ésser humà”. Recorda que el va impressionar fa uns anys “la lectura d’un estudi sociològic sobre el procés demogràfic de la nostra societat, titulat “El suïcidi demogràfic d‘Espanya””, ja que “les dades eren realment preocupants: seguim en creixement negatiu, si comparem els naixements amb les defuncions” i que “allò preocupant és la tendència que s’observa i que augura un futur totalment degradat”. Considera que “la degradació ja comença en la mentalitat i el llenguatge”, quan “s’imposa denominar progenitora/progenitor en lloc de mare/pare, o quan una mare arriba a considerar que la nova vida que porta al seu si és propietat seva”. Afirma que “el mirar d’una mare és, ell mateix, un missatge permanent” i que “aquesta mirada sol despertar-se molt naturalment quan el procés físic de ser mare desencadena el seu efecte psicològic”, però que, “segons diem, ser mare és un procés en el temps, que dura tota la vida, de manera que el gran repte és que aquesta mirada sigui realment sostinguda i no acabi diluint-se a conseqüència de les vicissituds de la vida o del propi ànim”. Manifesta que “la permanència en el si matern, la dependència afectiva i els afectes possessius, esdevenen autèntiques malalties psíquiques”, però que “també diem que no hi ha creixement, ni maduresa, si falta la mare”. Finalment, expressa que “caminem dins d’ella, com respirant la seva atmosfera cada vegada més lliures i també més compromesos, repartint el que hem rebut”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que el dia 17 de gener “és la festa de sant Antoni, Abat” i que “el poble cristià té molta devoció al patró dels animals i protector dels béns naturals que Déu ha creat per a benefici dels éssers humans”. Recorda que aquest sant “va viure a Egipte durant els anys 251 al 356”, que “la seva dedicació va ser la de llaurador” i que “va fundar els primers monestirs coneguts i va atraure molts cristians a seguir el seu mode de vida de silenci, d’oració i de pobresa”. Expressa que “a la ciutat de Lleida és molt popular la benedicció d’animals de companyia a les portes de l’oratori de La Sang, després de la celebració de l’Eucaristia, aquell mateix dia 17”. Reconeix que “és un bon dia per recordar i agrair la vida i el treball de la gent del camp” i que la gent de les nostres comarques “és molt conscient de la importància de l’agricultura i de la ramaderia per al benestar de tota la societat”. Reconeix també que “últimament, la creativitat i l’esforç han fet possible noves formes de treballar el camp” i que “també hi ha núvols foscos que amenacen aquest important sector que convé no oblidar”. Afirma que “les seves reivindicacions mereixen ser ateses amb rapidesa i eficàcia” i que “els creients ho fem també sol·licitant l’ajuda de Déu i la intercessió de sant Antoni”. Recorda que “el cristià demana per a ell, sí, però no relega el germà, exigeix justícia per a les seves reivindicacions però no menysprea les peticions alienes, tracta del propi benestar i felicitat personal i familiar però està atent a aplicar el missatge de l’amor envers els altres que va predicar Jesucrist”. Manifesta que “avui tots nosaltres ens apropem i comprenem millor la situació dels que viuen del camp i se senten colpejats per tempestes o per sequeres, per pedregades o per ventades”. Finalment, demana que “sant Antoni estigui proper a tots ells i que la seva celebració festiva els obri el cor per preocupar-se pels més fràgils de la nostra societat”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “Jesús ens va enviar a anunciar l’Evangeli a tota persona i a tota la persona, és a dir, a l’ésser humà en tot el seu ésser històric, cultural i social”. Expressa que “la Bona Nova del regne de Déu s’adreça a totes les dimensions de la persona, en la seva complexa realitat” i que per això “la proclamació de l’Evangeli no és completa mentre no arriba a la cultura dels homes, en què es reflecteix la manera com entenen la seva relació amb la natura i amb els seus germans, amb ells mateixos i amb Déu”. Recorda que “el sant Papa Pau VI, a l’Encíclica “Evangelii nuntiandi” va dir que evangelitzar significa “portar la Bona Nova a tots els ambients de la humanitat i, amb el seu influx, transformar des de dins, renovar la mateixa humanitat””. Afirma que “el nostre desig és que el llevat de l’Evangeli faci fermentar la massa de la nostra societat”, que “si no aconseguim transformar els criteris de judici i els models de conducta, ens haurem quedat a la superfície, perquè no haurem arribat a l’arrel de la cultura en què vivim com a persones” i que “creiem en la força de l’Evangeli i en la seva capacitat de regeneració i, per això, desitgem que la seva llum penetri en totes les cultures i s’hi encarni”. Considera que “quan una cultura es deixa il·luminar per aquesta llum queda enriquida” i que “l’anunci de Crist no va mai en detriment de la pròpia cultura, sinó que l’ajuda a potenciar el que hi ha de bo, a corregir les seves deficiències i a progressar en la recerca de la veritat i el bé de les persones i de la societat en conjunt”. Finalment, diu que “la tasca de transformar la cultura s’articula en dues direccions: evangelitzar la cultura i inculturar l’Evangeli”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
