Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Des de l’any 2000, cada segon diumenge de Pasqua l’Església celebra el Diumenge de la Divina Misericòrdia, una festivitat instituïda pel papa sant Joan Pau II quan va canonitzar Sor Faustina Kowalska, religiosa que havia rebut de Jesús, tal com explica en el seu diari, l’encàrrec de promoure la devoció a la Divina Misericòrdia, per tal que la misericòrdia sigui un refugi i protecció per a totes les ànimes i ens pugui ajudar a viure intensament la bona notícia de la Pasqua.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Diumenge de la Divina Misericòrdia, així com de resurrecció, de la proposta de l’Església de persona, família i societat, de deixar-se guiar per l’Esperit del Ressuscitat, de portants d’aromes, del diumenge, dels catòlics al servei de la política i de la presència dels cristians a les xarxes socials.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “aquest segon diumenge de la Pasqua és també el Diumenge de la Misericòrdia”. Diu que “el sentit de la misericòrdia està, des de fa temps, força menystingut en el món actual en què el que es valora és l’eficàcia, l’agressivitat, el poder, els diners, l’èxit”. Expressa que “la misericòrdia és amor en acció, en moviment”, “la disposició a compadir-se dels treballs i misèries alienes”, i que “l’origen de la misericòrdia és Déu mateix que és misericordiós”. Afirma que Déu “ha tingut tanta misericòrdia que s’ha abaixat fins a la nostra pobresa fent-se home com nosaltres”, que “ja a l’antiguitat Déu es va manifestar com a Déu d’amor que actua amb misericòrdia i amb tendresa envers nosaltres” i que “de manera clara i contundent ens diu Jesús a l’Evangeli de sant Lluc: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,35-36)”. Considera que “tenim possibilitats constants a la nostra vida de fer realitat aquest manament del Senyor: a través de l’amabilitat, l’atenció als necessitats i, especialment, en el perdó i la reconciliació” i que “és el millor sacrifici que podem oferir a Déu perquè si la vivim serem semblants a Ell que és misericordiós”. Finalment, diu que “sovint ens fa por el judici de Déu” i ens demana que “siguem, doncs, misericordiosos els uns amb els altres: «Perquè, en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells que no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos podran riure’s del judici» (Jm 2,13)”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que a Nova York no fa gaire “es va donar el vistiplau a la legislació que permet accelerar i convertir la descomposició del cadàver en fertilitzant”. Expressa que “els rituals funeraris han existit sempre en la història de la humanitat”, que “són pràctiques religioses que han evolucionat amb el temps, però que han tingut sempre una relació amb la vida d’ultratomba: reflecteixen les creences dels humans en la vida del més enllà”. Afirma que “la incineració s’ha imposat entre nosaltres des de fa uns anys” i que “en tot cas, les cendres dipositades en un cementiri, indiquen que són d’algú, com el cadàver de la tomba també era algú, no sols simple matèria orgànica”. Manifesta que la visió que el neopaganisme panteista ha imposat a la nostra cultura contemporània és que “formem part d’un tot, al qual retornem una vegada morts”. Considera, però, que “els humans no som només matèria orgànica, sinó matèria i esperit”. Destaca que “aquesta és una de les novetats importants que aporta el cristianisme: més que la vida després de la mort, que sempre ha estat present en les diverses religions, és la identitat de la persona humana abans i després de la mort” i destaca també que el que ens diuen els relats de les aparicions de Jesús és que “el Crist ressuscitat és el mateix que el crucificat”. Explica que “creure en la resurrecció no és només creure en la vida després de la mort, sinó creure en la nostra identitat abans i després de la mort”, que el que reflecteixen les tombes dels cementiris és que “no som només matèria orgànica, sinó matèria orgànica amb una identitat pròpia” i que “aquesta és també l’esperança de la resurrecció”. Finalment, diu que “reencarnació i resurrecció no són realitats homologables, per més que una determinada cultura contemporània ens ho vulgui fer creure”.
El cardenal Joan Josep Omella vol convidar-nos a “conèixer i a treballar un document recentment aprovat per tots els bisbes espanyols, que porta per títol El Dios fiel mantiene su alianza (Dt 7,9)”, “una proposta que ens convida a la reflexió i al diàleg sobre assumptes d’especial importància per a la vida eclesial i social”. Afirma que “la nostra societat experimenta canvis profunds en l’ordre social, econòmic i religiós”, que “la recent pandèmia i la guerra a Ucraïna no han fet més que posar de manifest que el nostre món viu una situació de profunda crisi” i que “és per això que l’Església, en aquest document, vol oferir-nos la seva proposta de persona, família i societat”. Expressa que “l’Església creu en la dignitat de la persona des de la concepció fins al final de la vida”, que “la família és l’àmbit on es desenvolupa la persona. És una escola d’amor, perquè hi aprenem a estimar i a ser estimats”, que “la família cristiana té la missió de transmetre la fe i el valor de la vocació a la vida laical, al ministeri ordenat i a la vida consagrada” i que “vivim en una societat on hi ha una preocupant manca d’amor, especialment pels més vulnerables”. Manifesta que “l’Església vol oferir a la nostra societat el regal més important que ha rebut de Déu: la fe en Déu, Pare, Fill i Esperit Sant”, que “la fe, viscuda en comunitat, és capaç de donar-nos l’esperança que necessitem per suportar les dificultats que es presentin a la nostra vida” i que “la fe en Jesucrist ens ajudarà a caminar units cap a Déu i treballar amb creativitat per la dignitat de la persona i pel bé comú”. Finalment, desitja que “aquest document ens ajudi a dialogar i a afavorir la trobada entre tots els membres de la nostra societat” i que prega que “demanem a l’Esperit Sant que ens inspiri per crear comunitats que sàpiguen estar al servei de tots els homes i les dones del nostre món”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, demana que “visquem aquest temps de Pasqua amb el compromís ferm de ser més dòcils a l’acció de l’Esperit Sant, amb humilitat i acció de gràcies pel sagrament del baptisme i de la confirmació que ens l’han regalat amb abundància”. Expressa que “Crist ha Ressuscitat i ens ha enviat l’Esperit Sant Defensor, que ens uneix a Ell i al Pare”, “que ens uneix com Església” i “fa la comunió eclesial”. Afirma que “hem d’acollir amb docilitat i reverència l’Esperit de Crist i deixar-nos portar pel seu alè de llibertat i el seu foc de caritat ardent”. Manifesta que “aquell do del Pare i del Fill que habita dins nostre i silenciosament ens va guiant vers la plenitud de la veritat, de la llum i de l’amor, ens anirà transformant en amics de Déu i imatges vives de Crist”. Reprodueix “un text molt suggeridor llegit pel bisbe ortodox Ignasi a Uppsala el 1968 en el Consell Mundial de les Esglésies”, que “ens ajuda a entendre el que l’Esperit Sant fa en nosaltres”: “Amb Ell, l’univers s’aixeca i gemega en la infància del Regne, Crist ha ressuscitat, l’Evangeli és potència de vida, l’Església, comunió trinitària de germans, l’autoritat, un servei alliberador, la missió, una pentecosta, el culte, memorial i anticipació, i l’actuar humà, una cosa divina”. Finalment, demana que ens deixem guiar per l’Esperit, que tot ho fa nou, i que “la Pasqua ens doni renovades forces per a anunciar a tothom la veritat i la llum de Crist, el Salvador del món, sabent que “els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat…””.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, demana que “mirem d’adoptar l’actitud interior que demana la contemplació d’una icona i deixem que l’esperit desperti en nosaltres una oració personal arrelada en la vida”. Recorda les paraules de l’evangelista sant Marc quan explica que les dones van anar diumenge, de bon matí, al sepulcre per anar a ungir el cos de Jesús amb olis aromàtics, però el van trobar buit. Diu que “des del primer moment els deixebles de Jesús hem considerat que el diumenge, primer de la setmana, és el dia del Senyor, el dia de la Resurrecció”. Expressa que tot el que neixi de l’afecte sincer i manifesti amor gratuït cap a Jesús és veritable oració i fins i tot ofrena a Ell”, que “veure el sepulcre buit no és més que motiu d’inquietud” i que “per això calia que un àngel anunciador donés raó del que havia esdevingut, la gran notícia de la Resurrecció de Jesús”. Afirma que “el que troben les dones en la tomba és el sudari aplegat, tal com apareix en icones semblants” i que “l’àngel evangelitzador, a més d’anunciar la Resurrecció per tal que creguin i superin així el temor, els convida a anunciar, elles mateixes, la notícia”. Recorda que “llavors aquelles dones que portaven perfums per al cos sense vida de Crist continuen oferint les seves oracions a Crist viu… i comunicant “la bona olor de Crist” a tots els homes”. Finalment, diu que “som nosaltres l’encens perfumat que s’ofereix a Crist, com ho va ser Jesús oferint-se al Pare”, que “tot gest d’ajuda i d’amor fratern ve a ser un sacrifici d’olor agradable a Déu” i que “evangelitzar és il·luminar, però també “perfumar el món” encomanant la suau olor de Crist”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “els cristians, amb la força que brolla de la resurrecció de Jesucrist, en el primer dia de la setmana, van entendre que aquest havia de ser el dia del Senyor” i que “per això, el primer dia de setmana prengué el nom de dies dominica (dia del Senyor)”. Expressa que “per als cristians, doncs, el temps no és un simple passar, sinó que és ple de sentit per la Pasqua de nostre Senyor Jesucrist” i que “en Jesús ressuscitat ha començat el món renovat”. Explica que “entrar en la dinàmica del temps renovat per la Pasqua significa celebrar cada diumenge l’esdeveniment de la nostra salvació: Crist mort i ressuscitat” i que “per això, l’Església, sempre mare, ens ofereix en aquest dia la celebració dominical com un do, amb la certesa que «sine domenica non possumus» (sense el diumenge no som res)”. Afirma que “el diumenge, abans de ser un precepte, és un regal de Déu” i que “per això l’Església ens recorda que és un precepte, per protegir-lo i perquè cap fill no es perdi la riquesa de vida que en aquest dia de la setmana el Senyor ens ofereix”. Considera que “el diumenge té una gran riquesa”, però que “aquesta riquesa té un centre: l’assemblea eucarística” i ho expressa amb paraules del sant pare Francesc: «De diumenge en diumenge, la Paraula del Ressuscitat il·lumina la nostra existència volent realitzar en nosaltres allò per a què ha estat enviada. De diumenge en diumenge la comunió en el Cos i la Sang de Crist vol fer també de la nostra vida un sacrifici agradable al Pare, en la comunió fraterna que es transforma en compartir, acollir, servir…» (Desiderio desideravi, 65). Finalment, demana que ens adonem bé “del do que se’ns ofereix diumenge rere diumenge” i diu que “si no vivim el diumenge, amb l’Eucaristia al centre, els cristians som com un cos sense ànima ni cor”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla dels catòlics al servei de la política. Considera que “és un bon motiu, davant aquestes eleccions que s’apropen, per elogiar a tots aquells que volen servir al bé comú dels ciutadans i animar els catòlics a participar des de les seves conviccions creients en un desenvolupament harmònic del teixit social com a fruit de la caritat política i a aprofundir en el sentit de la dignitat de la persona”. Expressa que als catòlics que han optat per aquest servei, la mateixa comunitat els demana que mai amaguin la seva fe en els diferents plantejaments i activitats promogudes, que actuïn sempre de manera coherent amb les paraules i gestos de Jesucrist, que siguin clars en les seves propostes i que no enganyin ningú amb falses promeses. També els demana que es preocupin dels més fràgils de la nostra societat i que ningú se senti descartat per la seva actitud, que utilitzin un llenguatge educat, sense insults ni desqualificacions amb els que pensen contràriament o presenten diferents solucions als problemes plantejats i que s’acostumin a treballar de forma col·legiada, aprenent i ensenyant la doctrina Social de l’Església. Manifesta que “cal que siguem capaços d’aplicar aquests principis a la vida ordinària animant a participar a tots aquells que amb les seves qualitats puguin millorar de forma integral la convivència entre els diferents grups, persones i organismes” i que el fet que els laics estiguin treballant en la vida pública “significa buscar la forma de poder encoratjar, acompanyar i estimular tots els intents, esforços que ja es fan per mantenir viva l’esperança i la fe en un món ple de contradiccions”. Finalment, demana que siguem “exigents amb els que governen”, així com que siguem també “agraïts pels seus serveis”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “les noves tecnologies estan modificant la nostra manera de pensar i viure”, que “a l’espai digital la gent rep informacions, desenvolupa opinions, participa en debats, dialoga i busca respostes a les seves preguntes” i que “per als cristians és un repte fer present l’Evangeli al món digital”. Adverteix que “en aquest tema cal fer un discerniment atent, perquè les xarxes socials certament afavoreixen moltes coses bones (intercanvi d’informació, participació a la vida social i política, enriquiment de la capacitat cognitiva de la persona), però també tenen aspectes negatius, perquè les xarxes poden ser territori d’una mala solitud, de la manipulació i, fins i tot, de la violència i també poden ser usades com a formes de control al servei de determinats interessos econòmics”. Afirma que “hem de conèixer bé aquesta nova cultura digital, sent molt conscients dels desafiaments que presenta” i expressa que, alhora, “els creients sentim la necessitat de donar a conèixer la nostra fe també a l’entorn digital”. Manifesta que “a les xarxes socials es reflecteixen també les aspiracions radicades al cor de l’home”, que “els carrers digitals estan poblats d’una humanitat, sovint ferida: hi trobem homes i dones que busquen una esperança” i que “els creients podem compartir amb ells la font de la nostra esperança i alegria, que és la fe en Crist”. Finalment, recorda, però, que “la realitat virtual no pot reemplaçar allò real, la trobada personal amb el rostre de l’altre” i que “com es diu al Directori per a la Catequesi, “per testimoniar l’Evangeli, cal doncs una comunicació autèntica, resultat d’una interacció real entre les persones” (núm. 217)”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
