Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 21 de maig, solemnitat de l’Ascensió del Senyor, amb el mandat exprés de Jesús als Apòstols d’anunciar a tots els pobles el seu missatge, l’Església celebra la 57a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials amb el lema «Parlar amb el cor “en la veritat i en l’amor” (Ef 4,15)».
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 57a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, així com de l’Ascensió del Senyor, de la petjada de Jesús, de Jesucrist, Senyor del món i de la història, de l’Assemblea diocesana de Lleida i de l’Església, una mare que ens ensenya a parlar.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “la solemnitat de l’Ascensió del Senyor, que s’escau aquest diumenge, ens situa cronològicament al final del temps pasqual, un període que culminarem diumenge vinent amb la celebració de la Pentecosta” i que “en aquest dia, l’Església catòlica també celebra la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials”. Expressa que en el missatge per aquesta Jornada “el papa Francesc incideix en la importància de comunicar cordialment, és a dir, des del cor”. Afirma que “parlar i comunicar des del cor propicia la trobada i permet comprendre l’altre i la realitat que ens envolta” i que “molts conflictes sorgeixen per una mala comunicació, per una mala interpretació de les paraules o per utilitzar senzillament paraules inadequades”. Manifesta que “el Papa alerta els comunicadors professionals del perill de caure en la desinformació quan es falsifica i instrumentalitza la veritat” i que “afegeix que, per poder comunicar en la veritat i en l’amor, cal que siguin capaços de purificar el propi cor”. Explica que “en la part central del seu missatge, el papa Francesc proposa la figura de sant Francesc de Sales com un exemple eminent de «parlar amb el cor» i recorda que aquest any 2023 es compleix el centenari de la seva proclamació com a patró dels periodistes”. Constata que “el papa Francesc reitera que el compromís de vetllar per una comunicació amb el cor no concerneix exclusivament als professionals de la informació, sinó que és responsabilitat de cada un de nosaltres”. Finalment, demana que “el Senyor Jesús, Paraula pura que surt del cor del Pare, ens ajudi a fer una comunicació lliure, neta i cordial”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “en la solemnitat de l’Ascensió del Senyor escoltem què se’ls diu als Apòstols: “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra” (Ac 1,8)”. Expressa que “tots nosaltres hem renascut per l’aigua i l’Esperit Sant, i hem rebut aquesta missió del mateix Jesús: ser testimonis seus, testimonis de l’alegria de l’amor de Crist”. Demana que “mirem de ser testimonis d’alegria i d’esperança, que són potser encara més necessàries que el pa, la feina i l’habitatge…”. Considera que “en moments de crisis de sentit, quan molts estan atribolats per les necessitats materials i encara més, viuen amb por el present i miren amb angoixa el futur… hem de ser-los testimonis de Jesús, font d’esperança i d’alegria”. Manifesta que “estem cridats a viure en l’alegria i una alegria que duri, conreada i defensada enmig dels alts i baixos normals en tota vida de deixebles missioners de l’Evangeli de Jesús”. Exclama que ens han de donar confiança les paraules de l’Evangeli de l’Ascensió: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,19-20). Finalment, ens demana que “fem confiança en el do de l’Esperit que portem en nosaltres pel baptisme i la confirmació”, que ens deixem “conduir per aquest Esperit de Vida i d’Amor” i que “visquem en la confiança” i “cerquem les coses positives”, ja que “l’Esperit ens anirà obrint camins de llum, de fe, d’esperança i d’amor… Camins d’abandó a les mans de Déu, que tot ho pot”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “arribats a aquest punt del nostre camí pasqual, hem de contemplar la nostra Església que viu entre la terra i el cel”, “les dues zones ben diferenciades d’aquesta icona de l’Ascensió del Senyor”. Explica que “els entesos diuen que aquesta imatge té un origen molt antic (ss. IV-V)” i que “des de sempre la veritable Església s’ha vist reflectida en aquesta escena evangèlica: Crist embolcallat pel cercle de glòria i l’Església que el contempla, amb Maria al centre, mirant-nos, amb una mà assenyalant Crist i amb l’altra pregant i advertint-nos del temps de l’espera a la terra”. Expressa que “al llarg dels segles, i avui mateix entre nosaltres, hi ha hagut grups i tendències”, que “a uns els molesta la terra i tracten de viure solament en el cel de la contemplació” i que “a uns altres, els molesta el cel, per a fixar-se únicament en la terra”, però que “la icona, fidel al Nou Testament, distingeix, però no separa”, sinó que “els relaciona vinculant-los, perquè des del veritable Jesucrist seran realitats inseparables”. Constata que “els entesos descobreixen cercles i triangles significatius”, que “el cercle de Crist és a l’interior del cercle que formen Maria amb els deixebles, perquè la comunió interna de l’Església és la participació en la comunió de la Trinitat” i que “el triangle que formen Crist amb Maria i els deixebles recorda la Trinitat, en la qual ja existeix l’Església”. Finalment, diu que “Crist arriba a ser Cap i Senyor de la història i de tot allò que existeix”, que “Ell havia d’entrar a la glòria”, però que “fins i tot en aquest moment, que va viure culminant la seva obra, no va deixar sola la seva Església, sinó que va assegurar: “jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món””, “una promesa que veurem acomplerta en la Pentecosta, ja anunciada en la mateixa Ascensió, perquè ningú no pensi que el cel és tan llunyà”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “no és habitual avui dia, enmig del tràfec de la vida actual, enmig de les presses, de les distraccions o dels sorolls en què vivim immersos, mirar cap al cel”, “alçar els ulls enlaire i contemplar el cel”, però que “tots, quan ho fem, ens sentim impregnats d’un sentiment d’admiració”. Expressa que “mirar el cel ens eleva l’esperit, omple els nostres desitjos d’immensitat, de bellesa i de pau” i “ens fa pensar en el més enllà”, “més enllà del que veiem aquí a la terra, més enllà del que capten els nostres sentits”. Afirma que la solemnitat de l’Ascensió del Senyor “ens recorda que Jesús, el Fill de Déu, va venir al món fet home per tornar un dia al seu Pare com a Fill de Déu i com a home, i per a portar-nos a nosaltres amb Ell”. Recorda que “els apòstols, mirant al cel veien com se n’anava” i reconeix que “nosaltres mirem molt a la terra, i no hi pensem gaire, ni en parlem gaire del cel” i que “no pensem gaire que aquí tot és fugisser i transitori”, “que Ell, Jesús, va tornar al cel perquè nosaltres també puguem anar-hi per estar amb Ell”. Considera que “segur que ens farà bé pensar que aquest món no és el nostre destí definitiu, i pensar més sovint en el cel per relativitzar els nostres problemes, les rivalitats i les divisions d’aquí a la terra”. Finalment, diu que “no ens anirà malament recordar que Jesús ha pujat al cel perquè nosaltres puguem viure un dia allà amb ell”, “si és que hi volem anar, és clar, perquè, això, depèn de nosaltres”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “en el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, mossèn Cinto Verdaguer ens parla de la petjada que Jesús, en pujar al cel, deixà marcada a la Muntanya de les Oliveres”, que “es tracta d’una tradició antiga molt poètica i d’un gran sentit teològic”, que “en parlen molts sants Pares de l’antigor cristiana” i que “sant Agustí ens diu que Jesús, quan se’n pujà al cel, deixà marcades les seves petjades en el mateix lloc des d’on envià els apòstols als pobles pagans”. Expressa que “és aquesta la gran petjada que Jesús ha deixat ben marcada en el món: la missió dels apòstols i de tots els deixebles estructurada en Església” i que “per aquesta petjada trobem Jesús, el seguim i podem arribar on ell ha arribat”. Considera que “les catedrals, les creus de terme, les esglésies i els campanars dels pobles, les ermites més recòndites, els santuaris marians dalt les nostres muntanyes…, i les obres de la caritat cristiana” “són petjades que ens ha deixat Jesús en pujar al cel”. Destaca que “sobretot nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre comportament cristià, som petjades de Jesús”, que “nosaltres som convertits i batejats, i se’ns ha ensenyat a guardar tot el que ell ha manat” i que “la nostra missió és la d’esdevenir petjades de Jesús enmig dels neguits i esperances d’aquest món”. Recorda que el papa Francesc va dir en una vetlla de pregària amb joves que “avui, Jesús que és el camí, et crida a tu, et crida a deixar la teva petjada en la història. Ell, que és la vida, t’invita a deixar una petjada que ompli de vida la teva història i la de tants altres”. Finalment, demana que ho complim també nosaltres, que “no esborrem la petjada de Jesús en els nostres cors” i que “fem que, quan torni, no hi trobi pols, sinó perfum”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “els primers cristians, enmig d’un món hostil, afirmaven la senyoria de Jesucrist per damunt de tots els altres poders d’aquest món” i que “ho feien amb parresia (la llibertat de parlar enmig de l’assemblea) de l’Esperit en el seu cor”. Recorda que “molts moriren confessant Jesús com a únic i veritable Senyor del món i de la història”. Considera que “els cristians som urgits, enmig de la nostra societat, a confessar de manera explícita i clara, tant de paraula com d’obra, que Jesús és el Senyor” i que “en aquest cas, el testimoniatge de la vida i la professió de paraula són inseparables”. Expressa que “la sola paraula sense el testimoniatge pot dur a l’escàndol”, però que “el testimoniatge sense la paraula oportuna pot caure en el buit”. Afirma que “el nostre testimoniatge, acompanyat del relat de la nostra fe, pot ajudar per tal que en el cor d’alguns s’obri quelcom profund que eixampli l’horitzó de la seva existència”. Manifesta que “confessar que Jesús és Senyor del món i de la història ens demana certament la confessió clara i amb llibertat”, però que “també ens ha d’ajudar a viure en la convicció que ell és present enmig del nostre món i de la nostra història”. Recorda que “en la nostra societat Déu és present en el goig i les tristeses de les persones que cerquen”. Finalment, diu que “l’Església ha d’oferir a tothom, amb humilitat i respecte, el gran tresor de l’Evangeli que duu en gerres de terrissa, a fi que molts puguin reconèixer que Déu no és en absolut un estrany, sinó la font de la llibertat autèntica i de la vida eterna”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el calendari d’activitats que a principis de curs prepara la nostra diòcesi té una data d’especial importància: la de l’Assemblea Diocesana, convocada pel dissabte que ve, dia 27, durant tot el matí, a la Casa de l’Església del carrer Acadèmia de Lleida”. Recorda que “és una convocatòria oberta a tothom, que ens ajuda en la reflexió, en la revisió d’activitats i en el disseny de projectes pel futur de la diòcesi”. Expressa que “la temàtica de l’Assemblea varia cada any i s’adequa als plans pastorals que la diòcesi promou o s’ajusta al marc d’alguna orientació de l’Església universal en la qual el Papa demana la col·laboració a tots els catòlics”. Recorda que “aquest és el marc d’enguany, ja que continuem immersos en la iniciativa del Sínode de Bisbes que ha proposat el papa Francesc” i que “la novetat d’aquest Sínode radica en una preparació i participació de tots els catòlics amb un tema sorprenent a primera vista: és un Sínode sobre la sinodalitat, és a dir, com aplicar a la realitat concreta de les comunitats els principis de la comunió, de la participació i de la missió”. Constata que “la nostra diòcesi hi ha participat amb interès durant tot aquest període” i que “el document Diocesà va ser objecte d’estudi, ponència i treball de grups a l’Assemblea de l’any passat”. Informa que “durant aquest curs s’ha continuat treballant-hi a la nostra diòcesi” i que “el seu resultat serà objecte de diàleg en aquesta pròxima Assemblea, que hem titulat ‘La parròquia sinodal, camí de futur’”. Comunica que “hi haurà una ponència de Mons. Vicente Jiménez, arquebisbe emèrit de Saragossa i coordinador de totes les tasques sinodals de la Conferència i, posteriorment, un treball de grups i una presentació d’experiències sinodals de la nostra diòcesi”. Finalment, convida els feligresos de la diòcesi de Lleida a “participar-hi perquè tots som responsables de la marxa de la nostra Església”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, expressa que “hi ha un text molt lúcid del Catecisme de l’Església Catòlica que diu: “Tal com una mare ensenya els seus fills a parlar –i, per això a comprendre i comunicar-, l’Església, Mare nostra, ens ensenya el llenguatge de la fe per introduir-nos a la intel·ligència i a la vida de la fe” (núm. 171)”. Afirma que “el llenguatge humà és sempre après en el si d’una comunitat lingüística” i que “també el llenguatge de la fe es rep i s’aprèn a l’interior de la comunitat creient”. Recorda que el papa Francesc ha dit que “el passat de la fe, aquell acte d’amor de Jesús, que ha fet germinar en el món una vida nova, ens arriba en la memòria d’altres, de testimonis, conservat viu en aquell subjecte únic de memòria que és l’Església” i que “l’Església és una Mare que ens ensenya a parlar el llenguatge de la fe” (Lumen Fidei, 38)”. Considera que “aprenem a parlar el llenguatge de la fe incorporant-nos a la comunitat cristiana” i que “al si de l’Església, aprenem les fórmules, narracions i símbols amb què s’expressa la fe”. Manifesta que es tem que “moltes vegades intentem ensenyar el llenguatge de la fe als nens o joves que venen a catequesi, però sense inserir-los a la comunitat que parla aquest llenguatge” i que “aleshores succeeix que el llenguatge de la fe es converteix per a ells en una cosa estranya”. Constata que “integrant-se les persones a la vida de la comunitat, van aprenent el llenguatge de la fe, la finalitat del qual és, com deia el Catecisme, “introduir-nos a la intel·ligència i a la vida de la fe””. Finalment, diu que “el llenguatge no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per assolir la veritat de la revelació esdevinguda en Jesucrist i per inserir-nos en la vida nova que Ell ens ha portat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
