Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 11 de juny, solemnitat del Cos i la Sang de Crist, també coneguda com a Corpus Christi, l’Església celebra el dia de la caritat. La Solemnitat del Corpus Christi ens convida a contemplar i celebrar el gran do de la presència real de Crist viu entre nosaltres en el seu cos entregat i en la seva sang vessada per a la vida del món. La celebració de l’eucaristia està molt vinculada amb la caritat fraterna, ja que en l’Eucaristia rebem la invitació de Déu i la seva força per viure l’alegria de l’amor i la trobada amb Déu ens fa més sensibles i atents a les necessitats dels nostres germans.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat del Corpus Christi, així com de la credulitat i la fe, de donar gràcies i del misteri de Déu.
El cardenal Joan Josep Omella diu que en la solemnitat del Corpus Christi “celebrem que Crist, el nostre mestre, germà i amic, ens convida cada diumenge al banquet de l’Eucaristia” i que “l’Eucaristia és una font d’alegria per als cristians”. Comparteix “algunes reflexions que ens poden ajudar a viure les celebracions eucarístiques de manera més intensa i joiosa”. Recorda que “els cristians celebrem en cada Eucaristia que Crist ha mort i ressuscitat per nosaltres”, que “Crist viu” i que “aquesta és la notícia més alegre de la història”. Expressa que “cada diumenge tornem a recordar que Jesús va venir al nostre món per quedar-se amb nosaltres”, que “quan participem en la missa entrem en relació personal amb Ell” i que “Jesús renova la nostra fe i les nostres ganes de viure”. Afirma que “l’Eucaristia també és el sagrament de la pau” i que “això ho vivim especialment durant el ritu de la pau de les nostres eucaristies” en el qual “demanem a Crist que ens ajudi a reconciliar-nos amb els nostres germans i a treballar per la concòrdia”. Manifesta que “l’Eucaristia és l’aliment que ens dona forces per portar la bona notícia de l’Evangeli als nostres germans, per reconèixer Crist en aquells que ens envolten i, particularment, en els més vulnerables”. Considera que el dia de la Caritat “és un bon moment per preguntar-nos què significa per a nosaltres l’Eucaristia” i ens convida a prendre “l’exemple de l’episodi dels deixebles d’Emmaús”. Finalment, expressa que “Crist és viu, camina cada dia al nostre costat i és especialment present a la Sagrada Forma que avui surt del temple i passeja pels carrers engalanats dels nostres pobles i ciutats” i prega que “demanem al Senyor que cada Eucaristia sigui una veritable festa” i que “Crist ens ensenyi a ser també bon pa per als altres, bons companys de viatge de tots aquells que trobem al llarg del camí de la vida”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “en la diada del Corpus Christi retrobem la gran veritat de la nostra fe que el Concili Vaticà II afirmà amb encert: «L’Eucaristia és la font i el cim de la vida i de la missió de l’Església” (cf. LG 11)”. Expressa que “contemplant de manera més assídua el rostre del Verb Encarnat, realment present en el sagrament de l’Eucaristia, practicarem l’art de l’oració i ens comprometrem millor de cara a la caritat i a l’evangelització”. Afirma que “només si vivim de l’Eucaristia, serem millors cristians, perquè l’Eucaristia ens uneix a Crist i ens uneix a tots com Església”. Considera que “perseverar a “santificar les festes” és avui un compromís que hem de viure amb perseverança, amb fidelitat”. Manifesta que “si valorem la missa i volem que sigui celebrada als nostres pobles i poblets, hem de col·laborar més amb els nostres sacerdots”. Reconeix que “estem acabant les forces fent equilibris per servir els pobles” i que “els capellans sovint van massa plens els caps de setmana per tal d’oferir l’eucaristia arreu”. Recorda que “no podem viure sense el diumenge”, que “no podem deixar de reunir-nos, d’escoltar la Paraula i menjar el Pa de vida, ajudar els pobres i animar-nos en l’esperança i la fe”. Ens convida a preguntar-nos: “¿M’estimo i té repercussió en la meva vida, la missa de cada diumenge?. Indica que “cal que estimem molt la missa” i “estimar la presència real del Senyor que ens porta després a l’adoració silenciosa del Crist, present en el sagrari o la custòdia”. Finalment, demana que “fem que l’Eucaristia esdevingui el centre de la vida i de la missió de l’Església i de cada cristià”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “s’entén molt bé aquella reacció que van tenir els deixebles en escoltar el discurs de Jesús afirmant el misteri de l’Eucaristia: “Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d’acceptar-lo?”” i que el que havia dit Jesús era que “la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda””. Expressa que “s’entén que la manera de parlar de Jesús no estigui a l’abast d’una mentalitat únicament científica o racionalista” i que “encara sort que autèntics científics i pensadors moderns, convençuts igualment del poder de la raó humana, creuen en l’Eucaristia i veuen en les paraules de Jesús, veritable font de vida per a ells i per al món”. Afirma que “perquè passi això, certament hom ha de “canviar el xip”” i “no ha de deixar la seva fe en la raó i en la ciència, però sí que ha d’acceptar que la realitat essencial de la vida se’ns escapa” i que “entre les coses més essencials de la vida hi ha el cos lliurat i la sang vessada per amor”. Manifesta que “per a nosaltres l’Eucaristia és tot menys un escàndol”, que “és l’admirable proximitat de Déu, la major aproximació física a la nostra condició humana, a la nostra capacitat de percebre la realitat”, “una aproximació tal que estimula els sentits de la vista, el tacte, el gust; fins i tot l’oïda, quan estem davant l’Eucaristia, recordant sempre, encara que sigui mitjançant un acte d’adoració eucarística, que hi és Jesucrist gloriós pel fet que sobre el pa i el vi van ser pronunciades les seves paraules “això és el meu cos lliurat, aquesta és la meva sang vessada””. Finalment, diu que “des de llavors, quan van ser dites aquestes paraules, es va fer impossible creure en Jesús sense creure en l’Eucaristia i creure en l’Eucaristia, sense creure en Crist”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, es pregunta “què hauríem de fer per a revitalitzar i rejovenir les nostres comunitats eclesials” i diu que “aquesta és la qüestió que ens plantegem sovint els qui estimem la nostra fe cristiana”. Afirma que “la resposta no és pas fàcil”, però que “el que sí que és cert és que d’anada o de tornada per a donar-hi contestació arribarem a l’Eucaristia”, ja que “Crist en aquest sagrament és amb tota veritat el cor de l’Església”. Expressa que “en aquests moments d’evangelització, res no sembla més oportú que retornar a l’origen sacramental de la comunitat cristiana”, que “no hi ha autèntic anunci de Crist que no tingui la seva font en l’Eucaristia” i que “al mateix temps, l’autèntica evangelització arriba al seu cimal quan duu el qui ha rebut l’anunci missioner a la celebració eucarística”. Manifesta que “moltes iniciatives actuals de primer anunci tenen el seu centre en l’adoració eucarística”, que “es constata en l’àmbit catòlic d’arreu del món un retorn a la pregària amb el Santíssim Sagrament exposat” i que “són molts els fruits que s’hi donen de conversió, de vida cristiana més viva i intensa, de descoberta vocacional”. Reconeix que “no podem passar de llarg davant aquest fet”, sinó que “hauríem d’acollir-lo, esforçant-nos, però, per ajudar els qui tenen aquesta experiència a aprofundir més i més en la vivència cristiana”. Destaca que “l’adoració forma part de la celebració eucarística”, que “solament podem alimentar-nos de Crist si per la fe el reconeixem realment present com el que és, el Senyor, digne de tota adoració” i que “al mateix temps, honorem en veritat l’Eucaristia si entenem que en aquesta pregària d’adoració es perllonguen els fruits de la celebració eucarística”. Finalment, diu que “sota les espècies sacramentals del pa i del vi hi ha Jesús, no de manera estàtica, sinó donant-se per nosaltres, com una font que no pot cessar mai de rajar”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “en la narració del llibre del Gènesi, capítol segon, diu la Sagrada Escriptura que, després de crear els animals i tots els éssers vius “el Senyor-Déu es digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat” (Gn 2,18)” i que “va crear la dona de la costella que havia pres de l’home”. Expressa que “l’experiència humana ens demostra que no hi ha res que ens pugui fer veritablement costat en el sentit més profund”, perquè “tots, en el fons, ens trobem sols amb nosaltres mateixos”, “sols venim al món i sols morim”. Considera, però, que “Déu creador, que és Pare bo, ha pensat en tot, ha pensat en nosaltres i ha actuat per nosaltres” i que “en el projecte de salvació dels homes que estima ha inclòs venir al món, fer-se home ell mateix per dur a terme el seu pla i perquè nosaltres els homes tinguéssim una ajuda que de debò ens faci costat, una ajuda que ens ompli”. Manifesta que “dediquem aquest dia a celebrar l’amor de Déu que se’ns ha manifestat en el seu Fill, fet home com nosaltres”, “que ha volgut continuar amb nosaltres, ha volgut quedar-se amb nosaltres com una prova màxima i definitiva d’amor” “per fer-nos costat en la vida i per ser el nostre aliment”. Finalment, expressa que “en aquesta festa del “Corpus”, del Cos i la Sang de Crist, se’ns convida a lloar Déu i agrair aquest misteri de l’Eucaristia, contemplant la immensitat del seu amor en el Cos i la Sang de Crist, és a dir, en el Fill estimat de Déu, que és veritable Déu i veritable home, Jesús, ara ressuscitat, que ha volgut quedar-se amb nosaltres” i que “l’objectiu d’aquest misteri de l’Eucaristia no és només lloar-lo, adorar-lo, venerar-lo”, sinó que “l’objectiu, en el projecte d’amor de Déu és la Comunió, o sigui, rebre’l, menjar el seu Cos i la seva Sang en la celebració de la Santa Missa, per arribar a ser transformats en Ell, consagrats en Ell també nosaltres, com el pa”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que la diada de Corpus “pot ser un bon moment per reflexionar sobre la fe i la credulitat”. Expressa que “és paradoxal, certament, que la credulitat estigui tan estesa en una època que es defineix a si mateixa com a racional” i que “afecta, encara que sembli estrany, no només a persones incultes sinó que també implica persones amb formació i cultura, fins i tot a persones amb importants responsabilitats polítiques o socials”. Afirma que “la credulitat també és omnipresent en allò que alguns anomenen «ciències ocultes», unes pràctiques que no tenen cap base científica però que compten amb milers de seguidors i generen moviments milionaris de diner diàriament”. Recorda que “la fe no té res a veure amb la credulitat”, que “la fe és una aposta raonable que es presenta com un complement de la raó, no com una alternativa” i que “la fe, no només no menysprea la raó, sinó que demana el seu concurs per comprendre allò que creu”. Considera que “és el raonament que feia sant Agustí quan deia «creure per comprendre» i «comprendre per creure»”. Manifesta que “la fe, si és autèntica, porta sempre al compromís, lloc al que no porta mai la credulitat” i que “la fe és donar el cor, i això implica estimar”. Finalment, recorda que la diada de Corpus és, per a l’Església, “el Dia de la Caritat” i que “la caritat no és tampoc fruit de la credulitat, sinó del compromís concret amb les persones, la seva dignitat i l’acompanyament en el seu creixement, com es fa des de Càritas”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “tots hem après des de ben petits, seguint la recomanació o manament dels pares, amb quina frase havíem de respondre quan una persona ens oferia un regal: “Què es diu?”” i que “ens sortia amb satisfacció la paraula gràcies davant l’obsequi que ja teníem a les mans”. Expressa que “a mesura que fem anys valorem molt més aquest petit gest de rebre i agrair” i que “aparentment té poca importància, però en el fons denota una actitud positiva i respectuosa davant d’una persona que ens mostra el seu afecte”. Afirma que “els cristians sabem donar gràcies a Déu, en primer lloc” i que “entre els aspectes de les nostres oracions subratllem l’agraïment al nostre Pare per la vida, per l’alegria de la fe i per tots els dons, persones i coses, que ha posat al nostre abast per viure en la veritat de les benaurances”. Explica que en aquests dos mesos de maig i juny recorda i celebra alguns esdeveniments de la seva vida amb una immensa gratitud a Déu per tot el que li ha passat en la seva història de fe: “Em van batejar al cap de cinc dies del meu naixement, que va ser el 31 de maig”, “el dia 10 de maig vaig rebre per primera vegada al Senyor en l’Eucaristia”, “el dia 9 de juny vaig rebre l’ordenació presbiteral a València”, “a principis de maig em comunicaven que el Sant Pare em nomenava Bisbe Auxiliar de València on vaig rebre l’ordenació el dia 2 de juliol” i “allí mateix, a la diòcesi de Menorca i aquí, a Lleida, comparteixo la meva gratitud amb els germans bisbes amb qui vaig col·laborar, amb els organismes diocesans als quals vaig servir i, en general, amb les comunitats de les tres diòcesis en què em vaig sentir sempre com en família buscant la santedat en el desenvolupament del ministeri”. Finalment, a més de donar les gràcies, ens demana que continuem resant per ell.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “quan pensem i parlem de Déu no podem oblidar mai que Ell, justament perquè és Déu, es presenta sempre davant nostre com a misteri” i que “Ell sempre és en ell mateix l’Incognoscible, l’Invisible, l’Inefable”. Recorda que “sant Agustí deia amb raó: “Si ho comprens, és que no és Déu”” i que “Déu sempre està per sobre del que puguem pensar o dir d’Ell”. Afirma que “la gran temptació del creient és classificar Déu, tancar-lo en els seus esquemes, projectar-hi les pròpies mancances o desitjos frustrats” i que “Déu és llibertat sobirana i desborda tota previsió”. Reconeix que “de vegades exigim a Déu conèixer els motius exactes pels quals actua en la nostra vida o en el nostre món”, però que “no podem oblidar que Déu, en la seva llibertat i amor, és sorprenent i sempre inabastable”, que “els seus pensaments no són els nostres ni els seus camins són els nostres camins (cf. Is 55,8)”. Es pregunta “què podem fer nosaltres davant d’un Déu així” i respon que “pregar demanant-li que ens reveli el misteri”, “deixar que la Paraula de Déu corregeixi constantment la imatge que ens fem d’Ell” i “pensar que el camí de creixement en el coneixement de Déu no s’acaba en aquesta vida i que, com més aprofundim en Déu, més ens adonem que Ell està sempre més enllà de les nostres imatges sensibles i de les nostres determinacions conceptuals”. Finalment, diu que “Déu és profunditat infinita” i que “unes criatures com nosaltres només podem entreveure una espurna del seu misteri”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
