Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del que ocupa i preocupa l’Església, de la fermesa de la fe, de l’encíclica Pacem in Terris, de l’Aliança Nova, de viure la fe també durant l’estiu, de l’Assemblea diocesana de Lleida, de la por i de ser transmissors de la bellesa de Déu.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “després de molts segles, gràcies a la il·lusió i l’esforç de moltes persones, l’Església, moguda per l’Esperit Sant, persisteix a donar testimoni de Jesucrist i ho fa amb accions i paraules”. Afirma que “en alguns sectors de la nostra societat hi ha tendència a pensar que l’Església és quelcom del passat, una institució desfasada i poc útil per als nostres temps”. Reflexiona sobre “la presència de l’Església al món”, ens convida a preguntar-nos, per uns moments, “què passaria si s’aturés la seva activitat durant només un dia” i assegura que “de sobte la labor de l’Església es faria ben visible, ens adonaríem realment del servei que fa en molts àmbits”. Explica que “cada any l’Església rep dels contribuents que ho desitgen, a través de la «x» de la declaració de la renda, una part del finançament necessari per dur a terme la seva missió”, que “l’Església ofereix atenció, servei i anunci de l’Evangeli a moltes persones”, que, “des de ja fa uns quants anys, vol donar compte de la seva acció a la societat” i que “per això, elabora anualment una Memòria d’activitats”. Manifesta que “podríem destacar moltes dades d’aquest document”, com per exemple que “l’any 2021 gairebé quatre milions de persones van ser ateses en centres socials, sanitaris i assistencials de l’Església” o que “l’activitat educativa de l’Església ha suposat un estalvi de 4.356 milions d’euros a l’Estat”. Assegura que “mort i ressuscitat, Crist viu entre nosaltres”, que “als seus deixebles, impulsats per Jesucrist i assistits per l’Esperit Sant, devem el regal que ens han fet escampant la Bona Nova pel món” i que “nosaltres també volem contribuir-hi, perquè això és bo per a la família humana”. Finalment, mostra el seu agraïment a tots els qui fan possible, amb temps, pregària i recursos, “que l’Església pugui continuar realitzant la missió rebuda de Jesucrist”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “hi ha tota una sèrie de locucions que serveixen per a moderar la força de les afirmacions”, com ara “«em sembla», «podria ser»…” o “les que formem amb el potencial: «Jo diria», «jo afirmaria»”, “locucions que no figuren en el llenguatge de Jesús”, ja que “«Jesús ensenyava amb autoritat», amb afirmacions rotundes, convincents, categòriques, peremptòries i terminants”. Expressa que “Jesús parlava així perquè tenia autoritat pròpia. Era el Fill de Déu i ensenyava la Veritat del Pare”. Afirma que “Jesús coneixia plenament el Pare i la seva voluntat” i que “el seu coneixement era ferm i segur i l’exposava amb seguretat i fermesa”. Considera que “pel que fa a nosaltres, els cristians de l’Església del Crist, quelcom ens arriba d’aquesta autoritat i aquesta certitud”, que “allò que el Crist ens ha revelat i nosaltres confessem creure amb fidelitat, també ha de ser exempt de qualsevol forma d’afirmació atenuada, disminuïda o dubitativa” i que “aquesta fermesa categòrica en les afirmacions de fe no ens ve de la nostra autoritat personal, sinó de l’autoritat que ens comunica el mateix Crist”. Manifesta que “això no treu que en el diàleg amb els altres el nostre anunci de la fe tingui un to marcadament «propositiu»” i que “el nostre pensament cristià no es pot edificar merament sobre el «no», la negativitat i la prohibició, sinó sobre el «sí», sobre la vida i la joia de ser de Crist i de la seva Església”. Finalment, diu que “la fermesa de la fe s’ha de comunicar amb una actitud «pro-positiva»”, que “l’Evangeli no es «posposa» ni «s’imposa», sinó que es «proposa»” i que “el nostre moment cultural, més que mai exigeix accentuar el que en podríem anomenar «un pensament de “proposta positiva”»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “l’encíclica “Pacem in Terris” (“Pau a la Terra”) va ser publicada pel papa sant Joan XXIII l’11 d’abril de 1963” i que “és considerada una de les encícliques més importants del magisteri social de l’Església Catòlica sobre temes de pau, justícia i drets humans”. Expressa que “el Papa bo” és recordat sobretot per la seva humilitat i bondat, per molts discursos, per la convocatòria del Concili Vaticà II i també, per la seva encíclica profètica “Pacem in terris””, de la qual resumeix “els ensenyaments principals”. Explica que “el papa Joan XXIII comença l’encíclica abordant el context històric i els desafiaments del món modern, incloent-hi la carrera armamentista, la Guerra Freda i les tensions polítiques i socials”, que “l’encíclica emfatitza la importància de reconèixer i respectar la dignitat de cada persona humana, independentment de la raça, la religió o la nacionalitat” i que “Joan XXIII advoca per la pau com un dret fonamental de tots els éssers humans”. Apunta que “l’encíclica estableix els deures i les responsabilitats dels governants, incloent-hi la promoció del bé comú, el respecte dels drets humans, la justícia social i la participació ciutadana”. Manifesta que “sobre els drets humans, Pacem in Terris posa l’accent en la importància dels drets de totes les persones i la seva protecció efectiva”, que “Joan XXIII aborda la importància de construir relacions justes i pacífiques entre les nacions”, que “destaca la importància de la justícia social i la distribució equitativa dels recursos” i que “també aborda la dimensió religiosa de la pau i la importància de la llibertat religiosa com a dret fonamental”. Finalment, diu que “la carta ofereix una anàlisi detallada sobre pau, justícia i drets humans, i continua sent rellevant per a reflexionar sobre els desafiaments contemporanis que se li presenten a la humanitat que anhela la veritable pau”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “des de la nostra fe defensem el valor de les aliances”, però que “tot i així, la teologia i l’espiritualitat de l’Aliança bíblica estan molt lluny de les típiques aliances que es donen en el món”. Parla de les aliances polítiques, així com de les aliances “entre negocis o d’empreses de si competitives, que s’alien per a guanyar més diners, anul·lar la competència, fixar els preus… O les aliances internacionals de tipus militar i polític per a ser forts enfront d’un enemic comú”. Explica que “totes aquestes aliances neixen de l’interès i tenen com a preàmbul intenses negociacions, perquè les parts quedin màximament satisfetes…”. Afirma que “a vegades trobem una manera de viure la religió molt semblant a aquesta manera “d’aliar-se”, en aquest cas amb la divinitat, que recorda les aliances interessades”, però que “l’Aliança que hi ha a la base de la nostra vida de fe és radicalment diferent”, “per això és “nova””, “nova no sols respecte de la del Sinaí, sinó també respecte de totes les aliances de la humanitat”. Expressa que “el seu origen és, sense més ni més, la condescendència de Déu”, “d’un Déu que no necessita res de nosaltres, però que es vincula amb nosaltres per simple amor compassiu”. Manifesta que “és veritat que mitjançant la fe en Crist i el seguiment de la seva persona, com algú ha dit, “ens apuntem al guanyador” en l’aposta de la vida”, “una aliança que, tot i ser religiosa, no deixa de ser “interessada””. Finalment, diu que “Déu s’ha vinculat a nosaltres en Aliança Nova i Eterna, es fa amic i germà”, però que “en realitat l’autèntic germà o amic “no està mai disponible per a mi”, sobretot quan Ell continua sent el Senyor i a Ell devem tot el que som i tenim”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “des del 21 de juny ha començat l’estiu meteorològic” i que “les activitats pastorals de les nostres parròquies i associacions també queden alterades en aquests dos mesos llargs”. Expressa que “les ofertes que els responsables de les comunitats hem de fer en aquest no menyspreable temps de l’any, així com els missatges que hem de donar, són importants, perquè un cristià ha de fer vacances, però mai no ha de suspendre la seva vida espiritual”, sinó que “sempre i en tot lloc un cristià ha de viure la seva fe; també, evidentment, a l’estiu” i això significa, per exemple, “no oblidar la importància de la missa dominical”. Afirma que “un cristià sempre ha de desitjar i cercar la celebració del diumenge, amb l’Eucaristia com a centre” i que “tenir a les nostres mans la Sagrada Escriptura i algun altre llibre d’espiritualitat cristiana donarà millor sentit al nostre descans i ens ajudarà a enfortir la nostra fe”. Considera que “no podem tampoc oblidar que el temps de vacances del cristià no és per a conrear el nostre ego oblidant-nos dels altres” i que “les relacions personals s’han de vetllar tothora”. A més, manifesta que “la caritat feta servei i atenció als més necessitats i vulnerables és cosa pròpia de tostemps; també de l’estiu”, ja que “la caritat no fa vacances” i “els serveis eclesials en aquest camp s’han de mantenir”. Finalment, destaca “dues ofertes significatives per als infants i joves de la nostra diòcesi per a aquest estiu: les colònies Aventura’t, que enguany celebren la seva desena edició, i la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa, un pelegrinatge, una festa per al jovent, una expressió de l’Església universal amb la presència de Francesc, papa”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “el passat 27 de maig es va celebrar a la Casa de l’Església de Lleida l’anunciada Assemblea Diocesana que cada any es programa com una acció important per a tots”. Informa que “va comptar amb nombrosa assistència de membres de tots els arxiprestats, que van seguir a gust i amb aprofitament el seu desenvolupament”. Expressa que “es notava una estima cada dia major en l’assumpció de responsabilitats parroquials i diocesanes per part dels laics amb un sentiment clar que la comunitat eclesial és una realitat que competeix a tots els batejats per viure amb coherència el missatge de Crist i anunciar-lo integralment amb alegria i convicció”. Comunica que “el matí va quedar dividit, després de la pregària inicial, en tres parts: 1a.- La ponència del Sr. Arquebisbe, que va glossar el títol de l’Assemblea, Parròquia sinodal, camí de futur, amb dos capítols: què es una assemblea diocesana, i com caminar cap a una parròquia sinodal. 2a. Breu exposició de quatre experiències diocesanes on s’entreveu una tasca compartida, en clau sinodal, com són el conjunt responsable de l’IREL, el treball de la catequesi en una parròquia urbana, la creació d’un centre d’Esplai en una població mitjana, i l’atenció socio-caritativa dels serveis centrals de Càritas Diocesana. 3a.- Reunions per arxiprestats on tothom va poder aportar la seva opinió, que va ser recollida i exposada amb una aplicació digital”. Finalment, fixa “algunes conclusions que serviran per a enriquir l’atenció que podem i hem de prestar a l’Església i a la societat en general” i que “donaran peu a projectar i concretar els objectius pastorals del proper curs”, com ara “estar disposats a realitzar el primer anunci amb equips ben preparats”, “formar el Consell Pastoral arxiprestal amb representants de totes les parròquies” o “proposar una trobada inter-parroquial amb tots els sacerdots”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “tots tenim pors” i que ens podem preguntar “per què? De què tenim por?” i si “és bo o és dolent tenir por”. Expressa que “en principi no és dolent tenir por, perquè aquesta emoció manté alerta davant de possibles perills”, però que “pot arribar a ser un sentiment molt negatiu i dolorós quan es converteix en una obsessió, en un no viure”. Reconeix que “tots hem tingut alguna vegada l’experiència de la por” i que “hi hauria una llarga llista de situacions reals o imaginàries que poden produir la reacció o la sensació de la por”, però que “voldria reflexionar sobre una por més subtil, amagada, però que ens pot paralitzar en el nostre creixement espiritual com a cristians”: “tenir por de Déu”, “por que Déu ens demani alguna cosa que no estem disposats a donar-li, o a perdre les nostres seguretats”. Assegura que “hi ha qui té por al càstig, en lloc de penedir-se i demanar humilment perdó a Déu”, que “és quan desconfiem de Déu, de la seva misericòrdia, de la seva omnipotència” i que “llavors preferim confiar més en nosaltres mateixos, en els nostres criteris i opinions que no pas en Déu i el que Ell ens proposa”. Considera que “la insistència de Jesús en els evangelis és sempre que visquem en pau, que confiem en Ell”. Finalment, recorda “les paraules del papa Benet XVI en la seva homilia de la Missa d’inici del seu Pontificat el 19 d’abril de 2005 citant paraules de sant Joan Pau II: “En aquest moment el meu record torna al 22 d’octubre del 1978, quan el papa Joan Pau II va iniciar el seu ministeri aquí a la Plaça de Sant Pere. Encara, i contínuament, ressonen a les meves oïdes les paraules seves de llavors: “No tingueu por! Més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist!”… No tingueu por de Crist! Ell no ens pren res, i ho dona tot””.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el Déu en qui creiem els cristians no sols és bo i veritable, sinó que també és font d’una bellesa immensa, que és capaç de satisfer les nostres vides i d’omplir-les d’un goig inefable i profund”. Afirma que “Déu és la bellesa sense límits; no una bellesa superficial, que atordeix la mirada, sinó l’autèntica, que obre el cor a la nostàlgia, al desig profund d’entregar-se, de sortir d’un mateix”. Expressa que “Déu és la font de qualsevol veritable bellesa” i que “aquesta immensa i inabastable bellesa de Déu ens és accessible de moltes maneres”, com ara “en la bellesa de la creació, tant en el meravellós món de la natura com en aquesta criatura extraordinària que és l’ésser humà” o “en la bellesa del Fill de Déu i de l’Evangeli que Ell va predicar”. Manifesta que la bellesa de Déu “apareix d’una manera singular en la vida de la Mare de Déu i dels sants, que és transparència de l’amor de Déu i reflex nítid del seu rostre” i que “contemplem també aquesta bellesa en la vida de la gràcia, quan la nostra ànima es va transformant i conformant a la imatge de Déu”, així com “en la bellesa de la litúrgia, amb la qual celebrem l’amor de Déu i en l’immens patrimoni artístic que guarda i conserva l’Església”. Considera que “contemplar la bellesa provoca en nosaltres sentiments d’alegria, tendresa, plenitud i sentit, que ens ajuden a descobrir qui i com és Déu”. Finalment, ens convida a deixar-nos “seduir per Déu i per la bellesa immensa del seu rostre” i diu que “per a descobrir aquesta bellesa és necessari mirar-la desinteressadament, en silenci, per captar l’harmonia, la perfecció i plenitud que ella reflecteix” i que “un cop hem estat saciats de la bellesa de Déu, aleshores podem apropar els altres cap aquest camí”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
