Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la celebració de la Diada en clau sinodal, així com d’eixamplar la tenda i sortir per evangelitzar, del bon diàleg, del dur treball, de la cloenda del Sínode per l’Esperança, de propostes diocesanes per aquest curs, de guanyar el germà i de remoure obstacles.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que dilluns “s’escau la Diada de Catalunya, una celebració civil, però que també pot ser un moment oportú perquè els catòlics recordem els nostres deures amb la societat en què vivim i així col·laborem en el bé comú”. Expressa que “celebrarem aquesta Diada amb l’horitzó de la propera reunió de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes que tindrà lloc a Roma del 4 al 29 d’octubre de 2023”. Recorda també que “ara fa uns mesos es va publicar el document de treball —Instrumentum laboris, en llatí— amb el qual es vol articular la feina que es durà a terme a les reunions de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes”. Afirma que “l’Església catòlica s’ha posat en moviment, sumant-hi a tothom”, que “el camí recorregut fins al dia d’avui ha permès identificar i compartir les peculiaritats de les situacions que viu l’Església en les diverses regions del món” i que “aquest camí ens ajuda a respectar i estimar la diferència, i a apreciar en tot moment el molt que ens uneix”. Manifesta que “la Diada de Catalunya és una jornada festiva i una bona oportunitat per compartir i posar en pràctica l’esperit de comunió, escolta i treball en equip del Sínode”. Mentre esperem la celebració de la propera assemblea sinodal, ens proposa “pregar pel nostre poble, aquesta terra d’acollida que sempre ha estat alegre i treballadora” i “perquè els catalans no perdem mai la fe, ja que es troba en la nostra identitat més profunda”. Finalment, davant la Diada d’aquest any, ens demana que “en les celebracions eucarístiques d’aquest diumenge, complim el deure que ens recorda sant Pau de pregar pels nostres governants, a fi que puguem menar una vida tranquil·la i pacífica, amb tota pietat i honestedat (cf. 1Tm 2,2)”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que «Eixampla la teva tenda» és com “es titula el Document de treball per a l’Etapa Continental del Sínode que el proper octubre arriba a la seva reunió dels Bisbes amb el Papa i els altres membres i convidats”. Recorda també que el papa Francesc insisteix que la naturalesa de l’Església no és ser una fortalesa tancada, “sinó “una tenda de campanya” capaç d’eixamplar-se per rebre tothom”. Ens convida a mirar “el camí de fe realitzat per “Abraham, el nostre pare en la fe””, el qual “eixamplà la seva tenda, el seu futur, perquè acceptà la crida de Déu, a “deixar el seu poble, la seva casa…i marxar cap al país que Déu li mostraria””. Afirma que “cal anar fent el camí de la vida, amb la companyia i l’amistat del Senyor i la dels germans que ens posa al costat nostre” i que “en sortir a sembrar, ens convé abandonar els prejudicis i les pors sobre les persones”. Considera que “cal sortir de nosaltres mateixos, escoltar més, anar on viu la gent, sortir dels ambients massa confortables, deixar-nos interpel·lar i renovar l’estil pastoral en el que convingui”, tot per anunciar amb una audàcia nova l’Evangeli”. Demana que “siguem conscients que som pobres i febles, i que caldrà sempre l’ajuda de Déu”, que “siguem humils i bondadosos” i que “cerquem el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació, que només Jesucrist sacia”. Manifesta que “els “signes dels temps” ens animen a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi”. Finalment, expressa que “n’hi ha molts que anhelen que els parlem de Jesucrist, que valoren l’Església i la dedicació dels capellans, i que esperen que els obrim les portes i la solidaritat real, amb un acolliment cordial, pacient i misericordiós” i diu que “així eixamplarem l’Església i serem testimonis de la Vida nova del Ressuscitat”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “a redós de l’Evangeli d’aquesta setmana XXIII de durant l’any, immersos en els treballs i les suors del retorn a la normalitat amb l’inici d’un nou curs que, al nostre arquebisbat, s’ha estrenat amb un bon nombre de nomenaments i canvis en l’organització, s’escau aquesta proposta d’aturar-nos a pensar en comunitat per avançar tots plegats en els objectius plantejats” i que “la manera més efectiva de fer avançar les coses i les persones és el diàleg”. Expressa que “per a nosaltres, la gent cristiana, el diàleg s’ha d’inspirar sempre en aquell diàleg primigeni, que és el diàleg més fecund possible que existeix, el diàleg de Déu amb la Creació, el diàleg que es dona entre Déu i l‘ésser humà”. Afirma que “diem que un bon diàleg és garantia de progrés, d’eliminació de conflictes i de futur” “perquè tenint present Déu en els nostres diàlegs tenim la certesa d’un diàleg que sempre dona fruit” i “perquè en dialogar amb els sentiments que s’escauen a fills i filles de Déu el que fem és donar preferència a la Revelació i a l’Encarnació, els dos punts àlgids del diàleg entre Déu i la humanitat”. Manifesta que “així com el diàleg de la Salvació no va tenir en compte els mèrits d’aquells a qui anava dirigit ni els resultats a aconseguir, també el nostre diàleg l’hem d’exercir sense límits i sense estratègies de possibles rendiments (cf. Sant Pau VI, Enc. Ecclesiam suam, 36)”. Demana que “apliquem ara nosaltres en els nostres diàlegs mundans aquest esdeveniment espiritual” i recorda que “a dialogar se n’aprèn” i que “nosaltres hem de procurar que qui s’està formant aprengui aquest difícil art, sobretot en la nostra conversa diària i ordinària”. Finalment, repassa “les bases necessàries del bon diàleg: Escoltar de cor l’altra persona; esforçar-nos per entendre sincerament el que ens està explicant, és a dir, el seu punt de vista; reconèixer que pot ser que tingui raó en el que diu; explicar jo, amb la mateixa condició de llibertat, el meu punt de vista, la meva opinió; i, finalment, estar sempre en disposició de matisar, rectificar o adequar la meva idea a la del meu interlocutor”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “acceptem com un fet normal aquesta reacció una mica depressiva que es veu sovint en els qui han d’afrontar la vida laboral després de les vacances”, però que “aquesta reacció no deixa de ser superficial”. Recorda que “una de les crides que ens va fer Déu en crear-nos va ser la missió de treballar” i expressa que “no ens cansarem de proclamar el valor immens del treball humà, de l’activitat creativa humana en sentit ampli, que els creients veiem des de la nostra fe en el Déu creador”. Recorda que “al jardí on ens va situar Déu es treballava” i admet que el problema és que no estem en aquell jardí, “sinó en aquest món, on les activitats més creatives i lluminoses de l’ésser humà, el treball i engendrar vida, estan afectades pel sofriment, és a dir, per l’amenaça de frustració i fracàs”. Expressa que “va entrar en l’activitat humana la terrible ambigüitat” i que “cultivar la terra o pasturar el ramat (Caín i Abel) es veuen tacats per l’enveja fratricida”. Afirma que “aquesta mena de contradicció apareix constantment assenyalada en la Sagrada Escriptura quan tracta el treball humà: allò bo, segons com s’utilitzi, pot convertir-se en una cosa dolenta”. Manifesta que “un dels errors més greus en què caiem els humans és deixar-se atrapar pel treball mateix” i que “en realitat el culpable no és el treball, sinó una espècie d’“addicció al poder” que proporciona treballar”. Finalment, recorda que “Isaïes ridiculitzava la persona que tallava un arbre, prenia part de la llenya per a fer foc i cuinar i amb la resta de la fusta esculpia un ídol revestint-lo de belles i atractives guarnicions, per a exclamar després: “Salva’m tu que ets el meu déu” i expressa que “aquesta és una esclavitud que s’imposa un mateix com a autoengany” i que “unes altres esclavituds són imposades des de fora, que fan inhumà el treball”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el Sínode Diocesà és un llarg procés de discerniment de la voluntat de Déu, en el qual s’implica tota l’Església local” i que “han estat moltes les persones que amb esperança s’hi han esmerçat”. Expressa que sempre, com a pastor de l’Església de Vic, ha estat present “en tots els moments, acompanyant i escoltant”, així com també prenent les decisions que li pertocaven: “la convocatòria del Sínode Diocesà; la constitució de la Comissió del Sínode i de l’Assemblea Sinodal, i ara, l’elaboració, des del que el Senyor ens ha obert com a camins a fressar en tot el procés, dels decrets sinodals”. Expressa que “en aquest moment ens pertoca el lliurament dels decrets sinodals a tota la diòcesi” i “l’acolliment dels decrets sinodals de part dels membres de l’Església diocesana”. Comunica que l’expressió d’agraïment a Déu “per tot el procés sinodal viscut serà la celebració que farem, com ja ens és tradicional, el diumenge proper a l’aniversari de la consagració de la nostra catedral; enguany, el 17 de setembre” i que “aquest dia, a les cinc de la tarda, som convocats tots els qui estimem la nostra Església de Vic a celebrar l’eucaristia de cloenda del Sínode Diocesà”. Remarca que “l’acció de gràcies al Senyor pel do del Sínode Diocesà que celebrem i el lliurament dels decrets sinodals, fruit del discerniment de tot el procés sinodal, seran, doncs, els dos eixos de la celebració de cloenda del Sínode per l’Esperança”. Finalment, diu que “tots els membres de l’Església de Vic hi som convocats, en especial tots els qui han format part activa tant dels grups sinodals com de l’assemblea sinodal, sense oblidar, evidentment, els qui, des de la pregària i l’estimació, acompanyen aquest moment de gràcia que el Senyor ens concedeix”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que la frase de Jesús “si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà” ens vol “recordar el fet que som germans en una família, i que Déu ens demanarà comptes també dels nostres germans”. Reconeix que “Jesús ha posat el nivell molt alt” i que “estimar els altres, estimar els bons i els dolents, estimar fins i tot els enemics ens situa en un nivell molt alt i nosaltres sovint pensem que és impossible”. Recorda, però, que “Jesús parla no amb la lògica humana, sinó amb la sobrenatural” i que “el que és impossible per als homes és possible per a Déu, perquè Ell ens ha fet entrar en una vida nova en el baptisme que és la seva mateixa vida i que ha volgut compartir amb nosaltres”. Expressa que “és un nivell exigent perquè l’amor cristià no escull a qui estimar”, “qui estima, no escull el proïsme, es fa proïsme”. Afirma que “només cal veure una persona en la malaltia, en l’exclusió o el dolor per suprimir la distància” i que “estem cridats a fer-nos propers, a fer-nos presents, a posar-nos a la seva disposició”. Manifesta que “estimar els altres, en la pràctica, significa ajudar-los”, que “guanyar el germà ha de ser un objectiu que hem de tenir ben clar nosaltres els cristians” i que “guanyar el germà passa per estimar-lo, com Jesús ens ha estimat i ens estima, i ens ha guanyat”. Finalment, recorda que “Déu s’ha fet home, i en la creu ens ha guanyat a tots per a Ell i ha manifestat què significa realment l’amor, què significa estimar de debò, i com ens hem d’estimar entre nosaltres, ajudar-nos, vetllar els uns pels altres com a germans” i expressa que això és “tot un repte. Tota una tasca que dura tota la vida”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla d’aquest nou curs amb el desig d’afrontar-lo amb aprofitament i amb corresponsabilitat. Exposa dues referències: el Sínode dels Bisbes (octubre de 2023), convocat pel Papa i el Pla Diocesà de Pastoral (2020-2024), que “ens afecten i marquen el camí per transitar amb garantia buscant la universalitat i la unitat”. Recorda que “des dels primers moments de la convocatòria sinodal hi ha hagut un gran interès per col·laborar amb aquest esdeveniment universal”. Sobre el Pla Diocesà, expressa que “ha estat la guia per a la nostra acció pastoral en totes les dimensions de la vida eclesial”. Afirma que “fixant-nos en els materials que acompanyaven les dues iniciatives, hi ha hagut moltes sessions de treball de tots els sectors pastorals que han possibilitat rics diàlegs, amplis encontres i comprensió mútua entre les sensibilitats que hi ha entre nosaltres” i que “el resultat d’aquest treball s’ha sintetitzat en unes poques pàgines per distribuir entre els membres de les diferents comunitats amb una mirada a l’interior de l’Església i una altra a l’exterior”. En resum, diu que “les dues prioritats per aquest curs són: 1ª.- Renovació / formació i 2ª.- Evangelització / corresponsabilitat”, que en la primera voldríem “adoptar una mirada nova davant la realitat eclesial i sociocultural en què vivim els cristians, conjugant tres verbs: escoltar; contemplar i reflexionar” i que “a la segona, ens hi obliga a tots els batejats a complir el mandat del Senyor quan ens envia al món sencer”. Explica que “ens comprometem amb dos objectius: Animar a totes les comunitats a una gestió de les seves tasques aplicant l’esperit sinodal; impulsar des de les Àrees de Pastoral espais adequats per compartir, orientar i ajudar en el camí de l’acollida i de l’anunci”. Finalment, convida “tothom a participar de forma activa en cadascun dels esdeveniments que s’organitzin al llarg d’aquest curs”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “una tasca important, en què de vegades cal invertir molt esforç, és cuidar els passos previs a la fe” i que “nosaltres no podem atorgar la fe a ningú, però podem ajudar a remoure els obstacles que impedeixen que la llum de la fe s’enganxi al cor”. Expressa que “per acollir el do de la fe calen una sèrie de condicions en el subjecte” i que “no es pot respondre al do de Déu si sempre es miren les coses superficialment, si no es cultiva l’estima pel bé o si es redueix la llibertat a un simple triar d’acord amb els meus gustos”. Afirma que “una tasca molt necessària consisteix a “enderrocar bastions”, és a dir, eliminar els prejudicis que moltes persones tenen i darrere dels quals intenten evadir-se de tota pregunta religiosa” i que “hem de lluitar per desfer molts tòpics sobre la fe i l’Església”. Considera que “una segona tasca, molt treballosa, és antropològica”, que “vivim a l’era del “light”, del superficial i inconsistent” i que “és molt difícil suscitar la vivència religiosa en persones que creixen en aquest ambient i que no estan acostumades a reflexionar en profunditat”. Pensa que “val la pena gastar temps suscitant en els joves l’amor a la veritat, a la bellesa, al bé” i que “es tracta d’una autèntica “preparació per l’Evangeli” que avui és necessària per poder creure”. Finalment, diu que “una altra tasca és l’educació del desig”, que “al cor de cada home hi ha arrelat el desig de l’Absolut, però pot estar ocult darrere d’un embull de desitjos” i que “cal una pedagogia del desig que ajudi a avivar en l’home el desig i la nostàlgia de Déu”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
