Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de temes relacionats amb l’Advent, com ara l’esperança de l’Advent, la gràcia de recomençar, la porta de l’Advent i una pregària d’Advent a santa Maria, així com del rector de Vallfogona, d’unes orientacions pastorals per caminar junts, dels abusos a menors, de la caritat i de corresponsabilitat i participació.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “l’any litúrgic és la celebració sacramental, durant l’any, del que els cristians creiem i volem viure”, que “al llarg de l’any, l’Església celebra les festes i solemnitats que fan referència a la vida i al misteri del Fill de Déu encarnat, mort i ressuscitat”, unes festes que “generen al seu voltant uns dies de relleu especial, i que “per això l’any litúrgic es divideix en cinc temps litúrgics (Advent, Nadal, Temps de durant l’any, Quaresma i Pasqua)”. Recorda que “el primer diumenge d’Advent vam iniciar el cicle litúrgic B”, cicle en el qual “les lectures de l’Evangeli corresponen a sant Marc”, que “incideix en la visió que la fe cristiana és cristocèntrica, és a dir, gira al voltant de Jesucrist i el mostra com al Messies i Fill de Déu”. Expressa que “la vinguda del Salvador, que celebrem al Nadal, ha de ser esperada i preparada activament durant l’Advent”, que “Jesús ha de ser esperat i acollit”, que “per això, l’Advent és un temps de conversió a Déu, de pregària, d’esperança, de confiança, de joia i d’agraïment” i que “l’Advent, preparació esperançada dels nostres cors per a la vinguda del Fill de Déu encarnat, se situa en la perspectiva de l’esperança messiànica del poble d’Israel, des dels patriarques fins a la vinguda del Salvador”. Afirma que “a l’Advent tenen un relleu especial les figures de Joan Baptista i de Maria de Natzaret” i que “la litúrgia ens presenta Maria com la personificació de l’actitud radical de l’Advent: plena disponibilitat i acceptació de la voluntat de Déu, espera generosa i joiosa”. Finalment, demana que “Déu vulgui que la pregària litúrgica d’aquest temps d’Advent ens faci créixer en la fe, en l’esperança i en l’amor, per preparar millor la vinguda de Nostre Senyor a les nostres vides i a les nostres comunitats”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “arriba el temps de l’Advent”, “el temps de l’esperança”, “la fràgil i petita virtut que reneix cada matí i ens manté vius, joiosos i en vetlla”. Recorda que “el Senyor va venir humil i pobre en el pessebre de Betlem” i que “el Senyor que tornarà gloriós a judicar els vius i els morts i a inaugurar el seu Regne de glòria, aquest mateix Senyor ara vol arribar al teu cor, a la teva vida, i canviar-la”. Recorda que “ve el Senyor” i demana que li obrim “les portes de bat a bat, ja que ens regala la rosada de la seva salvació”. Afirma que “l’Advent és el gran temps de l’esperança, el temps de recomençar”, que “no està tot dit i fet en les nostres vides”, que “no hem de rendir-nos a l’esclavatge d’haver de ser com érem o com els altres creuen que som” i que podem ser, amb l’ajuda del Senyor, tal com Ell ens ha volgut i ens vol: fills seus”, “podem millorar, canviar, convertir-nos, recomençar… perquè la Llum arriba, i qui la rep quedarà totalment il·luminat”. Manifesta que “tot preparant el Nadal, el profeta Isaïes ens fa escoltar les grans profecies del que Déu vol fer si el deixem actuar i l’acollim amb cor d’infants renascuts”, que “Joan Baptista ens recorda que cal obrir rutes enmig dels deserts de les existències grises i perdudes que portem, perquè Déu pugui arribar a tots” i que “la Verge Maria Immaculada, amb el seu humil espòs St. Josep, ens indiquen que només els nets de cor veuran Déu, i ens animen a donar-ho tot a Jesús, sense condicions”. Finalment, demana que “siguem persones de pau i d’esperança” i que “sembrem la confiança entorn nostre” perquè “en el món que ens toca viure, aquesta és la gran aportació dels cristians”: “una esperança plena d’amor a Jesús”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que la “imatge que ens ofereix el llibre de l’Apocalipsi (Ap 3,20), de Jesús al carrer, trucant a la porta, esperant que l’obrim és, en la seva senzillesa, tan eloqüent, que compendia tot el que hauríem de viure en l’Advent” i que és “un Jesús, l’espera i la fermesa del qual fa possible la nostra esperança”. Expressa que “la porta tancada és tot un signe del que està passant, és a dir, el que fa impossible l’Advent i, en conseqüència, el vertader Nadal” i que “si la porta segueix tancada, és perquè el seu amo no vol que entri o surti ningú, viu tranquil en el seu aïllament; o perquè des de dins no sent res, potser a causa d’un soroll eixordador, o perquè, sentint els cops no sap identificar-los com a trucades a la porta”. Afirma que el silenci de l’Advent és el que vivim acompanyant sant Joan Baptista, la «porta necessària de l’Advent», “en el seu desert” i que “aquest silenci, a més de fer possible l’escolta, té també un sentit purificador” perquè “consisteix a desemmascarar les falses promeses i els falsos messies, que utilitzen la demagògia en la paraula i els regals com a reclams”. Manifesta que “fer silenci significa no entrar en lluita de poder, sinó impedir que ressonin les seves veus en el cor, arrabassant-li la veritat”. Considera que “la tasca de l’Advent consisteix a obrir la porta” perquè “qui truca s’ha identificat amb la seva sola presència”. Finalment, recorda que “diu el text de l’Apocalipsi «Mira, soc a la porta i truco», soc jo” i diu que “és el temps, és l’«avui» i l’«ara» de, almenys, abocar-se a la finestra per arribar a obrir-lo i disposar-li a la casa l’espai que es mereix”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que el 8 de desembre celebrem “amb molt de goig la solemnitat de la Immaculada Concepció de la benaurada Verge Maria” i que “enmig d’aquest temps d’Advent, tot esperant la vinguda del Senyor, la contemplem a ella, la noia senzilla de Natzaret, la plena de la gràcia, alliberada del pecat”. Reconeix que “la festa de la Puríssima, molt viscuda a les nostres parròquies i comunitats cristianes, és alegre i consoladora, però també exigent”. Finalment, demana que en mirar la Mare de Déu, ens mirem a nosaltres mateixos” i que “en aquests dies d’Advent, temps litúrgic marià segons el papa sant Pau VI, mirem de disposar d’estones de silenci i recés” i “davant una imatge o d’una icona de la Verge Immaculada” li adrecem una pregària, com ara “Santa Maria, Verge Immaculada, Verge del silenci, ensenyeu-nos a escoltar la Paraula que, dia rere dia, és vora nostre. Ensenyeu-nos a distingir l’única Paraula entre les nombroses paraules buides. Santa Maria, Verge Puríssima, Verge del sí, ensenyeu-nos a estar sempre a punt per al bé, ensenyeu-nos a creure que res no és impossible per a Déu. Santa Maria, Verge Immaculada, Verge de la vida, formeu en nosaltres el fruit del vostre ventre, Jesús, per tal que la Paraula es faci carn també en nosaltres, i per tal que puguem convertir-nos en missatgers de l’esperança per a altres. Santa Maria, Verge Puríssima, concediu-nos el do de la vostra mirada immaculada per tal de tractar i mirar les persones amb respecte i reconeixement. Concediu-nos el do del vostre cor immaculat, per estimar sens mida, concediu-nos el do de les vostres mans immaculades, per tocar amb tendresa la carn de Jesucrist en els germans pobres, en els malalts, en els descartats i desvalguts. Amén”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “el passat 2 de setembre s’acomplien 400 anys de la mort, a Vallfogona de Riucorb, del seu rector més insigne, Mn. Francesc Vicenç Garcia, el poeta més important del barroc català”. Vol subratllar “les seves composicions des de l’àmbit de la fe, perquè no sempre s’ha tingut en compte que fou un home de Déu, fins i tot en aquest any dedicat a ell que s’ha dut a terme a tot el país”. En destaca tres moments: “El primer, quan l’any 1621 predicà a la catedral de Girona amb motiu del traspàs del rei Felip III”, amb “un opuscle on, en català de l’època i amb gran eloqüència, descriu la banalitat de la condició humana i que Déu acaba sent la nostra única esperança”. Expressa que “el segon moment es tracta d’un bell diàleg entre Jesús i santa Teresa, per explicar un fet de la vida de la Santa, succeït en la celebració de l’eucaristia”: “davant el sofriment espiritual interior de Teresa, Jesús la consola i li ofereix un clau de la seva creu mateixa”. I considera que “el tercer moment és quan el Rector viu la realitat de la seva mort, reclòs a la rectoria de Vallfogona, molt pocs dies abans de morir”, quan “compon un admirable Cant d’Agonia, que traspua el convenciment que se li acaba el viure en aquest món i, al mateix temps, una admirable fe en Jesucrist”. Finalment, diu que “el rector de Vallfogona va ser un home de Déu, com tants han omplert els nostres pobles al llarg de les centúries”, un “home del seu temps, immers en la mentalitat barroca, però un home de Déu” i que “no era un personatge anomenat «rector de Vallfogona»”, sinó que era “mossèn Vicenç Garcia”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, comunica que per orientar els passos concrets de l’acció pastoral, ha fet públiques unes orientacions pastorals per aquests propers cursos a la diòcesi de Terrassa que “volen ser llums per il·luminar alguns aspectes en el moment actual” i “presenten unes línies de treball que volen incidir en la vida diocesana tot indicant-nos i suggerint-nos pistes i camins per treballar conjuntament tots, bisbe, preveres, diaques, religiosos i laics”. Afirma que “no es tracta de grans innovacions, sinó d’una manera nova de fer el que ja estem fent i també de buscar nous camins per renovar el vigor missioner que el moment present demana de nosaltres”. Informa que “el títol d’aquestes orientacions per als propers cursos és «Caminar junts per evangelitzar enmig de la nostra societat»” i que estan dividides en tres apartats: «Caminar junts» per tal de reflexionar i revisar les estructures actuals, l’organització pastoral i les actituds a millorar; «Evangelitzar» “centrant-nos en la gran missió que el Senyor ens encomana” i “«En la nostra societat», indicant-nos l’espai i el temps en el qual vivim, el món concret al qual som enviats per viure, compartir i comunicar la fe”. Explica que les orientacions que proposa al primer bloc van destinades a “fomentar la fraternitat i el sentit de pertinença a l’Església, com una gran família, coneixent-nos més els uns als altres, creant veritables vincles de fe i amistat que possibilitin portar a la pràctica millor la nostra missió com a cristians”. Finalment, diu que “en aquest temps d’Advent, la invitació a caminar junts és la crida que rebé el poble de Déu ja a l’antigor per tal d’avançar en el camí de la fidelitat a un Déu que ens ha creat, que se’ns ha revelat, que ens ha parlat, que ens ha salvat” i que és la invitació que ens fa, “demanant l’ajut de la Mare de Déu, que per Nadal ens portarà la veritable font de la Salut”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que se sent obligat a donar la seva opinió sobre un tema tan dramàtic com és el dels abusos a menors “perquè les dades que ens ofereixen els informes i els estudis encarregats posen el focus d’atenció únicament en l’Església i, gairebé sempre, de manera negativa, com si fos l’única institució que pateix aquesta xacra i que cal investigar-la”. Recorda que sobre els abusos ha escrit altres comentaris, “lamentant i condemnant el que ha ocorregut en el passat i, alhora, posant mitjans de prevenció en la nostra comunitat catòlica i demanant perdó pel mal causat a les víctimes d’aquest pecat que es converteix en delicte, com diu l’ordenament jurídic civil”. Expressa que “encara que a alguns els pugui semblar que tot ho hem fet malament, és injust predeterminar que en el futur sempre serà així”. Afirma que “tot i reconèixer que un sol cas ja és motiu d’alarma i reparació per demanar perdó, no entrarem en l’aspecte quantitatiu, com s’ha fet en la presentació de l’Informe del Defensor del Poble”. Explica que ja ha enviat “als responsables de les nostres comunitats algunes rèpliques i correccions a l’esmentat Informe, on les xifres es converteixen en acusacions, sospites, ocultació i encobriment per a tots els catòlics, sobretot per a sacerdots, religiosos i bisbes” i que “davant d’això hem de reclamar mesura”. Destaca que “la immensa majoria dels sacerdots i religiosos han actuat correctament i han donat la seva vida pels seus germans, com la immensa majoria de bisbes i responsables provincials” i considera que “és injust i molt dolorós que qualsevol d’ells pugui ser acusat d’abusador en qualsevol carrer en reconèixer el seu estat clerical”. Finalment, fa una breu referència al comunicat del Fòrum de Laics del 6 de novembre i ens demana i agraeix “les vostres pregàries perquè cap seguidor de Jesucrist caigui, en la seva vida, en l’escàndol, el pecat o el delicte”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, expressa que “sant Pau en la salutació de la primera carta als cristians de Tessalònica s’alegra per la fe, l’esperança i la caritat en què viu aquella petita comunitat”, que “les tres virtuts teologals es refereixen directament a Déu i a la relació amb ell” i que “la fe, l’esperança i la caritat «són infoses per Déu en l’ànima dels fidels per a fer-los capaços d’actuar com a fills seus i merèixer la vida eterna»”. Explica que “aquella comunitat vivia en l’expectativa del retorn del Senyor amb una fe activa, una caritat generosa i una esperança constant” i que “per això és bo que en el temps d’Advent parem especial esment en aquestes tres virtuts”. Se centra aquest cop “en la caritat, tal com ho trobem en la carta paulina: La vostra caritat no es cansa de fer el bé”. Afirma que «la caritat és la virtut teologal amb què estimem Déu per ell mateix sobre totes les coses i el nostre proïsme com a nosaltres mateixos per l’amor de Déu» i que “la caritat neix de la fe, ja que aquesta és resposta a l’amor de Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat”. Considera que “l’acció de Déu mateix pel seu Esperit en el cor del creient fa possible la resposta de la caritat, que, si bé desigual, plau al Senyor”. Recorda que “l’apòstol afirma que la caritat dels tessalonicencs no es cansa de fer el bé” i manifesta que “podem entreveure, doncs, que l’amor d’aquells cristians no era un amor merament sentimental o superficial, ni abocat solament a les pràctiques cristianes de pregària, sinó realment efectiu”. Finalment, diu que “el testimoniatge més clar de la fe en el cor d’una persona són les obres de misericòrdia a favor dels germans necessitosos, fetes de manera incansable” i demana que “no oblidem mai que solament l’amor és digne de fe”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “en el document de Síntesi de l’Assemblea sinodal s’insisteix en que tots som corresponsables de la vida i de la missió de l’Església” i que “s’aclareix també que es tracta d’una “corresponsabilitat diferenciada”, “una responsabilitat compartida que cadascú viu segons la pròpia vocació i també, segons l’experiència i la competència que tingui”. Considera que “compartir la responsabilitat en la missió exigeix que també hi hagi una participació real i efectiva de tots en la vida de l’Església” i que “per això, el Sínode ha demanat que es potenciïn els diferents òrgans de participació que ja existeixen al si de l’Església”. Recorda que “a l’Església ja existeixen diversos organismes de participació, entre els quals destaquen els consells pastorals de les parròquies i de les diòcesis” i que “el Sínode ha demanat que es potenciïn aquests organismes, per tal que siguin llocs d’autèntica participació dels laics i laiques a la vida de la comunitat”. Manifesta que “hem de revisar amb atenció el funcionament d’aquests consells perquè de vegades hi pot aparèixer la temptació de domini i les lògiques mundanes de poder”, que “per això el document diu que “l’autoritat per excel·lència la té la Paraula de Déu, que ha d’inspirar qualsevol trobada dels organismes de participació, qualsevol consulta i qualsevol procés per prendre una decisió”” i que “s’afegeix que, perquè això sigui així, la reunió ha de trobar “sentit i força en l’Eucaristia” i s’ha de desenvolupar “a la llum de la Paraula escoltada i compartida en la pregària””. Finalment, diu que “el document ofereix una altra pista important: que aquells que participen als organismes de discerniment i decisió de la comunitat cristiana siguin homes i dones amb un perfil apostòlic, que siguin veritables testimonis de l’Evangeli en la seva vida diària”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
