Data: 28 de gener de 2024
Una vegada, ja fa molts anys, vaig sentir una rondalla, com una faula o paràbola, que avui em plau de compartir amb tots vosaltres.
Conten que, una vegada, dins una fusteria, es va organitzar una assemblea molt estranya. Es van reunir totes les eines de l’obrador per passar comptes de les seves diferències.
El martell va assumir la presidència, però l’assemblea li va notificar que li calia renunciar a tal càrrec. Per quina causa? Feia massa soroll! I, a més, es passava el dia donant cops.
El martell va acceptar la renúncia, tot reconeixent la seva part de culpa, amb una condició: que també s’expulsés al clau i al cargol. Al clau, perquè necessitava molts cops perquè s’ensorrés i al cargol, perquè se li havien de donar moltes voltes perquè servís d’alguna cosa.
Davant de tal atac, el cargol i el clau van acceptar de marxar, però amb una condició: que també fos expulsada la llima. Aquesta, van dir, és molt aspre en el seu tracte i sempre genera friccions amb tothom.
La llima també hi va estar d’acord, però amb una condició: que s’expulsés el metro que sempre es passa el dia prenent mides als altres segons la seva mida, com si ell fos l’únic perfecte.
Enmig de la tensió que cada vegada s’anava fent més forta, va entrar l’amo de la fusteria. El fuster es va posar el davantal i va començar a treballar amb totes les seves eines. Va fer servir el martell, la llima, els claus i els cargols i el metro. Així la tosca fusta inicial es va convertir en un moble ben bonic.
Quan la fusteria va quedar novament en silenci, l’assemblea va tornar a fer la seva deliberació. Aleshores la serra va prendre la paraula: “Senyors, ha quedat ben demostrat que tenim defectes, però el fuster treballa amb les nostres qualitats. Això és el que ens fa valuosos. Per tant, crec que és millor que no pensem més en els nostres punts defectuosos i sí que ens hem de concentrar en la utilitat de les nostres qualitats”.
L’assemblea, aleshores va prendre consciència de la fortalesa del martell, que els cargols i els claus unien i donaven força, que la llima era especial per afinar i treure les arestes, i també van observar que el metro era precís i exacte.
Després d’aquesta constatació es van sentir un equip capaç de produir belles obres i mobles de qualitat. Es van sentir molt orgullosos de les seves qualitats i de treballar junts.
Aquesta paràbola ens fa adonar que -com ens recordaria el Papa Francesc- cal “caminar junts”, sinodalment, com a deixebles missioners del Senyor, que compta amb tots i cadascun de nosaltres, sumant les qualitats que cadascú tenim i no pas assenyalant els defectes dels altres. És un goig i val molt la pena de treballar junts a nivell pastoral, en equip, mai com a franctiradors individualistes o messiànics, sempre en comunió i fraternalment, i més comptant sempre amb l’ajuda de Déu, que treu de nosaltres el millor que tenim dins nostre, que és do seu.
