Data: 4 de febrer de 2024
“Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de sofrir, però a poc a poc cal permetre que la joia de la fe comenci a desvetllar-se, com una secreta però ferma confiança, fins enmig de les pitjors angoixes” (Evangelii gaudium, 6). Aquest és un advertiment lúcid del Papa Francesc i el podem rebre com una crida a experimentar i –com també diu el salmista– a tastar que n’és de bo el Senyor (Salm 34,9). Tant de bo que puguem viure una experiència profunda de joia i comunió amb Déu i amb els germans, en l’amistat amb Jesús el Senyor, i poder exclamar: Ningú com Vós no em fa feliç (Salm 16,2).
Mireu, bo i parafrasejant aquesta expressió sàlmica, he recordat un bell text de Nicolau de Cusa, un pensador en la frontera del món medieval i modern. El text fa així: “A vegades hom coneix Déu com un bon vi: se’l coneix per l’oïda, per la mirada i pel gust. Per l’oïda, us parlen d’Ell els predicadors. Pel rostre, entenen sobre Ell els teòlegs. Però el tasten les ànimes bones, els qui l’estimen. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor! ”.
Un mestre vinícola -per seguir la comparança del text esmentat- pot investigar tot el que els filòsofs, literats i poetes han dit sobre el vi. Però… ¿què en sabrà al costat d’aquella persona bona i senzilla que el beu i el tasta diàriament?
Tastar Déu! Aquesta és la qüestió: fer-ne experiència. El salmista no diu pas: “penseu i veureu”, o bé “reflexioneu i veureu”, sinó tasteu i veureu. Som convidats a no teoritzar sinó a tastar, a fer-ne experiència viva. Sembla quelcom fora del nostre abast. I, tanmateix, qui més qui menys, un dia o altre, qualsevol de nosaltres pot experimentar el pas benèfic i joiós del Senyor per la pròpia vida. Alerta, però… que no parlo d’experiències extravagants, irracionals, amb no sé quina mena d’efectes especials propis de pel·lícules de ciència ficció. Quan parlem de tastar i tenir experiència de l’alegria i goig en el Senyor estem tractant de l’experiència raonable pròpia d’aquell que troba Déu en la quotidianitat, per exemple, d’una eucaristia freqüent ben viscuda, d’una reconciliació que ens refà el camí, d’un fecund servei als més necessitats, d’un contacte familiar amb la Paraula de Déu, d’una pregària assídua i d’adoració.
Aquesta és l’experiència que trobem en els salmistes, els quals en les seves pregàries ens fan sentir no tant no sé quina mena de “nirvana” o “harmonia interior” sinó sovint i més aviat el xivarri de les places i fins i tot el soroll de les armes. Deia santa Teresa d’Àvila que el Senyor es troba “entre plats i olles”, avui diríem: entre autobusos, despatxos, ordinadors, mails, WhatsApp’s, xats, rentadores i rentaplats, mercats i carreteres. Un semàfor, una cua, un ascensor, un embús d’autopista, la sala d’espera d’un metge…, tot això pot ser avui “el nostre Sinaí” (Madeleine Dêlbrel), la terra sagrada on tastem i veiem que n’és de misericordiós el Senyor, trobant en Ell la font de la nostra alegria, joia, goig i felicitat més preuades.
