Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 11 de febrer, tindrà lloc la campanya anual de Mans Unides, amb el lema “L’efecte ésser humà”. Enguany, aquesta organització de l’Església catòlica que treballa per erradicar la fam al món es proposa el repte d’aconseguir «un planeta sostenible, sense pobresa, ni fam, ni desigualtat».
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la campanya de Mans Unides, així com del parenostre, d’una tecnologia amb valors, d’estimar i aprofundir la litúrgia que celebrem, dels consagrats, d’una gran simfonia de pregària, de tastar que n’és de bo el Senyor i de l’evangelització.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “la Campanya Contra la Fam, de Mans Unides, mira de moure’ns a col·laborar en l’ajuda a tantes persones que sofreixen la pobresa i no tenen res per menjar” i que “gràcies a Déu, no són pocs els qui tenen aquestes entranyes capaces de ser sensibles al sofriment aliè i “fer alguna cosa”, encara que sigui poc, per pal·liar-ho”. Explica que “podem pensar que les dones d’Acció Catòlica que pels anys 60 iniciaren la Campanya Contra la Fam eren d’aquestes persones particularment sensibles”, però que “no es tractava únicament de “sensibilitat””, sinó que “la seva iniciativa s’alimentava de tota una visió del món, de l’ésser humà, de la societat, que no sols desvetllava la compassió, sinó que il·luminava la mirada, descobria les causes del sofriment, obria un ideal i estimulava l’acció concreta”. Recorda que “el lema que caracteritzava aquesta iniciativa era precisament: lluita contra la “Fam de Pa, la Fam de Cultura i la Fam de Déu””. Manifesta que “aquesta manera de mirar el món, que Déu ens ha transmès per Jesucrist, copsa formes de fam que a molts romanen ocultes, fins i tot en els qui les pateixen” i es refereix, “per exemple”, a la “fam de dignitat””. Considera que “la dignitat de la persona humana consisteix a haver estat creat, salvat i estimat per Déu mateix” i que “aquest principi ens diu que aquestes persones tan maltractades, tan reduïdes a éssers que amb prou feines poden sobreviure, mereixen tot el nostre suport perquè són estimades, particularment estimades per Déu i consegüentment se’ls ha d’ajudar també amb dignitat”. Finalment, diu que “voldríem que en les nostres ajudes, al costat de totes les que presta la Campanya de Mans Unides arribés als pobres i famolencs quelcom d’aquest amor de Déu, que els reconeix com les criatures més dignes de viure”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla de la campanya de Mans Unides, “que sempre acostuma a encertar en el seu plantejament per complir amb les seves finalitats”. Recorda “el naixement d’aquesta organització: un grup de dones d’Acció catòlica va voler aportar el seu treball personal per lluitar contra la fam al món i es va constituir en Associació”. Afirma que “ens recorden i ens repeteixen que l’objectiu de la seva intuïció roman encara, malauradament, en l’actualitat, i que el seu impuls inicial respon a les exigències que neixen de les paraules i gestos de Jesús tal com ens narren els evangelis”. Expressa que “aquelles fundadores i els actuals grups de treball ens demanen el mateix: que els ajudem cada any a alleugerir aquesta realitat i que ens comprometem amb la nostra dedicació voluntària a l’organització, oberta a dones i homes, amb les nostres oracions i amb l’aportació econòmica que cadascú consideri oportuna”. Creu que “Mans Unides i la seva campanya anual són prou atractives per a tothom i susciten una enorme empatia en tots els sectors socials” i que “el seu objectiu és aconseguir una ajuda cada vegada més gran per a una gran part de població mundial que passa fam i no té prou capacitat per fer-se sentir en els països desenvolupats i rics del planeta”. Manifesta que “les persones que la formen -més del 95% són voluntaris- tenen una marcada empremta eclesial” i que “és l’Associació de l’Església catòlica a Espanya per a l’ajuda, promoció i desenvolupament als països en vies de desenvolupament”. Finalment, recorda “el lema de la campanya: L’efecte ésser humà. L’única espècie capaç de canviar el planeta” i agraeix immensament “a tots aquells que expressen amb fets i paraules el seu amor a tots els éssers humans”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que «faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel», la tercera petició del parenostre, “demana que ens apropem a la mentalitat divina” i que “per entendre el que estem demanant, ens fixarem sobretot en la segona part de la pregària”. Recorda que “el cel és una categoria simbòlica, un lloc teològic, no geogràfic, i significa l’àmbit propi de Déu” i que “és al cel on es realitza plenament el designi diví, on Déu regna sense cap mena d’entrebancs, on es viu en termes absoluts allò que ell és”. Expressa que “la cosmologia bíblica entén aquest espai de Déu en oposició a l’espai del mal, simbolitzat pel món subterrani o pel mar” i que “aquests llocs representen tot allò que no és Déu, tot allò que no és amor”. Afirma que “entremig hi ha un tercer espai, el de la humanitat” i que “la terra serà aquest espai de llibertat on cada ésser humà haurà de decidir si vol viure segons la manera de ser de Déu o segons la manera de ser del mal”, “un lloc de constants preses de decisions, de compromís i de lluita, de discerniment i de pregària”. Considera que “els cristians, però, no tenim excuses, no podem dir que no coneixem el voler de Déu per a la humanitat”, ja que “Jesús de Natzaret ens l’ha mostrat en la seva predicació i en les seves obres”. Manifesta que “demanar que es faci a la terra la voluntat de Déu implica comprometre’ns a engendrar una família unida a imatge de la Trinitat, amb els mateixos llaços d’amor amb què Déu s’estima eternament” i que “el banquet eucarístic n’és penyora i sagrament, perquè és aquí on tots els batejats vivim realment la comunió en Crist i esdevenim membres els uns dels altres formant un únic Cos”. Finalment, diu que “caldrà que els camins que vulguem encetar siguin sempre per a manifestar que la nostra vida eclesial ha de ser sagrament de comunió trinitària: El cel aquí a la terra”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “d’un temps ençà, la tecnologia, especialment l’arribada de la intel·ligència artificial, està ocupant un espai cada cop més rellevant en les nostres vides i en les nostres converses” i que “la tecnologia des de fa dècades ha avançat amb l’objectiu de fer la nostra vida més fàcil i còmoda”. Expressa que “permetem que les màquines calculin, escriguin, corregeixin, creïn i, fins i tot, pensin per nosaltres” i que “ara hem fet un pas més amb la intel·ligència artificial” i “partint de quantitats ingents de dades generades per nosaltres podem crear en poc temps allò que ens costaria invertir-ne molt, cosa que ens meravella”. Adverteix, però que “segons un estudi recent publicat pel Fons Monetari Internacional, aquesta nova tecnologia afectarà aproximadament el 40 % dels llocs de treball a escala global i, en el cas de les economies avançades, el 60 % de l’ocupació en patirà un impacte més o menys directe”. Recorda que “en relació a aquesta situació, el passat 1 de gener el papa Francesc emetia un missatge amb motiu de la 57a Jornada Mundial de la Pau en què demanava que es posés la tecnologia al servei de la pau i de la dignitat de les persones”. Manifesta que “cal que prenguem consciència de la necessitat d’utilitzar la tecnologia èticament i d’una manera responsable” i que “no podem oblidar que la intel·ligència artificial és una eina que ha d’estar al servei de tota la humanitat, sense descartar ningú”. Finalment, demana que “preguem a Déu que ens ajudi a recordar la nostra dignitat humana i que faci de nosaltres una eina al servei de la pau i de la concòrdia” i expressa que “totes les respostes que ens pugui donar la intel·ligència artificial no poden oblidar els valors de Jesucrist”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “celebrant els 60 anys de l’aprovació de la Constitució sobre “La Sagrada Litúrgia”, primer fruit de la gran assemblea eclesial, del Concili Vaticà II, ens fa bé rellegir la Carta del Papa Francesc “Desiderio desideravi” amb què desitja oferir alguns elements de reflexió per a contemplar la bellesa i la veritat de la celebració cristiana”. Expressa que “ens cal “sentir amb l’Església” per tal de viure el Misteri pasqual desenvolupat en la litúrgia, que és acció de Crist i del Poble de Déu, i el centre de la vida cristiana”. Ens convida a mantenir-nos “diligents envers el compromís de continuar enfondint en el solc de la dignitat i la bellesa de la litúrgia i el cant, coneixent i rumiant la Paraula revelada, i conreant l’”ars celebrandi”, l’art de celebrar rectament, i alhora l’”actuosa participatio”, la participació plena, activa i fructuosa de tots els fidels”. Considera que “ens cal continuar fomentant el més profund sentit de la vida litúrgica de les parròquies i les comunitats cristianes al llarg de l’any litúrgic”. Recorda que “Joseph Ratzinger aplicant a la litúrgia una reflexió de Gandhi, reconeix bellament els tres espais vitals del cosmos i com cadascun d’aquests espais vitals tenen també la seva pròpia manera de ser”: “Al mar hi viuen els peixos i callen. A la terra, els animals criden; però les aus, l’espai vital de les quals és el cel, canten” i “el que és propi del mar és el silenci; el propi de la terra, és el crit; i el propi del cel, és el cant”. Manifesta que “la litúrgia rectament entesa, la litúrgia de la comunió dels sants, torna la integritat a l’home que ha perdut la dimensió de transcendència” i que “la litúrgia ben entesa és còsmica: canta amb els àngels, calla amb la profunditat de l’expectant univers, i accepta i redimeix la terra”. Finalment, demana que “no ens cansem de proposar l’aprofundiment en la bellesa dels textos i en la participació humil, activa i fructuosa de les comunitats dels fidels”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que acabem de celebrar “la Presentació del Senyor” i que “segons l’antic costum del poble d’Israel, quaranta dies després d’haver nascut un primogènit, aquest havia de ser portat al Temple per presentar-lo al Senyor”, tal com “van fer Maria i Josep amb el Nen Jesús”. Expressa que “així es va manifestar Jesús a Israel davant d’aquells ancians Simeó i Anna, que representaven l’Israel fidel que esperava la vinguda del seu salvador i van lloar Déu en veure acomplertes les seves esperances”. Informa que “en aquest dia l’Església celebra la XXVIII Jornada Mundial de la Vida Consagrada”, una Jornada que “recorda el do per a l’Església i per al món de les persones consagrades «en la riquesa de maneres i carismes, inspirats per l’Esperit Sant a través de l’escolta i el discerniment comunitari»”. Explica que “consagrar, en sentit teològic, és el mateix que santificar, divinitzar, fer sagrat”, que “tots aquests termes impliquen una relació directa amb Déu, entrar en l’esfera del sagrat, del diví, del sant” i que “això és el que s’ha realitzat en tots aquells que hem rebut el baptisme” perquè “el baptisme ha estat la nostra consagració radical i plena”. Manifesta que “la vida consagrada és el camí pel qual Déu crida a alguns a viure aquesta consagració en la dedicació de tota la vida al servei de Déu i dels germans, a través d’un carisma concret, d’una missió, d’una espiritualitat” i que “com Jesús, Llum del món, els consagrats i consagrades són també llum en l’Església i per al món, i amb la professió d’uns vots que acostumen a ser els de pobresa, castedat i obediència, són imatge del Crist consagrat per a la vida de món”. Finalment, demana que “preguem avui, aquests dies, especialment pels nostres germans i germanes consagrats, i agraïm a Déu i als qui viuen aquest camí de l’Evangeli la seva dedicació i entrega, d’una manera especial en la nostra diòcesi”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “el sant pare Francesc demana que ens preparem per al Jubileu del 2025” i que “respecte a l’any en curs ens diu: «M’alegra de pensar que l’any 2024, que precedeix l’esdeveniment del Jubileu, pot dedicar-se a una gran “simfonia” de pregària.»”. Considera que “farem bé d’acollir aquesta indicació papal, tant individualment com comunitàriament i familiarment”. Es pregunta si les parròquies són autèntiques escoles de pregària, si tenen el desig de ser-ho i si s’ensenya a pregar en les parròquies, “si els qui tenen set de Déu troben en la nostra comunitat persones que ensenyin a escoltar i parlar amb Déu”. Reconeix que “aquesta és una assignatura pendent de les nostres parròquies, les quals, atrafegades en tantes coses, potser no tenim ni cerquem espais i temps per a posar-nos com Maria, la germana de Llàtzer i Marta, als peus de Jesús per escoltar tota paraula que surt de la seva boca” i assegura que “hauríem d’examinar si les nostres celebracions, tal volta carregades de paraules i de sons sense esperit, són àmbits de trobada amb el Déu vivent”. Afirma que “solament les nostres parròquies seran escola de pregària si resem comunitàriament” i que “més enllà de la celebració de la missa, les comunitats parroquials han d’oferir espais i temps de pregària en comunitat”. Recorda que “l’Església, en la seva gran riquesa, té abundantíssimes formes d’oració”, “des de la litúrgia de les hores i el sant rosari, passant per l’adoració eucarística i la lectio divina”. Finalment, diu que “totes les parròquies, grans o petites, són cridades a acollir la invitació de Francesc, papa” i que “el sant rosari i les vespres són dues pregàries practicables per a molts”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, reprodueix un advertiment lúcid del papa Francesc que podem rebre com una crida a experimentar i «a tastar que n’és de bo el Senyor» (Salm 34,9): «Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de sofrir, però a poc a poc cal permetre que la joia de la fe comenci a desvetllar-se, com una secreta però ferma confiança, fins enmig de les pitjors angoixes» (Evangelii gaudium, 6). I expressa que “tant de bo que puguem viure una experiència profunda de joia i comunió amb Déu i amb els germans, en l’amistat amb Jesús el Senyor, i poder exclamar: «Ningú com Vós no em fa feliç» (Salm 16,2)”. Afirma que la qüestió és tastar Déu, “fer-ne experiència” i que “som convidats a no teoritzar sinó a tastar, a fer-ne experiència viva”. Reconeix que “sembla quelcom fora del nostre abast, però que “tanmateix, qui més qui menys, un dia o altre, qualsevol de nosaltres pot experimentar el pas benèfic i joiós del Senyor per la pròpia vida”. Explica que “quan parlem de tastar i tenir experiència de l’alegria i goig en el Senyor estem tractant de l’experiència raonable pròpia d’aquell que troba Déu en la quotidianitat, per exemple, d’una eucaristia freqüent ben viscuda, d’una reconciliació que ens refà el camí, d’un fecund servei als més necessitats, d’un contacte familiar amb la Paraula de Déu, d’una pregària assídua i d’adoració”. Considera que “aquesta és l’experiència que trobem en els salmistes, els quals en les seves pregàries ens fan sentir no tant no sé quina mena de «nirvana» o «harmonia interior» sinó sovint i més aviat el xivarri de les places i fins i tot el soroll de les armes”. Finalment, diu que “un semàfor, una cua, un ascensor, un embús d’autopista, la sala d’espera d’un metge…, tot això pot ser avui «el nostre Sinaí», la terra sagrada on tastem i veiem que n’és de misericordiós el Senyor, trobant en Ell la font de la nostra alegria, joia, goig i felicitat més preuades”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que diumenge passat deia que “un criteri fonamental per discernir un pla de pastoral per a la nostra Diòcesi és que tot a l’Església ha d’estar al servei de l’evangelització”. Expressa que “cal afegir, però, que l’anunci de l’Evangeli no és només tasca del bisbe o dels sacerdots, sinó de tot el poble de Déu”. Afirma que “a l’hora de pensar un pla d’evangelització diocesà és important considerar què podem aportar cadascun de nosaltres, des de la nostra pròpia vocació –laics, vida consagrada i ministres ordenats– i amb els carismes que hem rebut de l’Esperit Sant” i que “això exigeix un important canvi de mentalitat, tant dels sacerdots com dels fidels”. Considera que “hem de deixar d’identificar l’Església amb la jerarquia i hem d’abandonar la idea que només correspon als ministres ordenats proclamar l’Evangeli”. Manifesta que “la dignitat que hem rebut en el baptisme fa que tots siguem corresponsables en la missió comuna d’evangelitzar” i recorda que “aquest va ser un tema molt present a l’Assemblea del Sínode”. Afirma que “la missió no ha d’entendre’s com una càrrega, sinó com una gràcia” i que “hem rebut el do de poder anunciar allò que hem vist i sentit, allò que hem contemplat i experimentat”. Finalment, diu que “a l’Assemblea del Sínode es va subratllar que és tasca de tots els batejats posar en marxa processos de renovació de l’Església, perquè creixi com a evangelitzadora, ja que “tothom contribueix a imaginar i decidir passos de reforma de les comunitats cristianes i de tota l’Església, perquè aquesta experimenti «la dolça i reconfortant alegria d’evangelitzar»”” i que “això és el que pretenem amb el procés que hem engegat per elaborar un pla diocesà d’evangelització”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
