Data: 28 d’abril de 2024
Són dos amors indestriables: l’amor a Déu i l’amor als altres. Estimar Déu sense estimar els germans i germanes seria un sense sentit, un amor coix, imperfecte. No podríem demostrar que estimem Déu i alhora rebutjar el qui tenim al costat. Primerament, perquè no reconeixeríem en ell el germà o la germana; després, perquè seria un amor egoista, buit, interessat. Al cap i a la fi no reconeixeríem que l’altre és també objecte de l’amor de Déu.
De paraula, tots estimem tothom, però en la concreció, en el dia a dia, en la pràctica, la cosa ja no és tan clara. Molts cops fallem en l’amor als altres perquè no són tal com nosaltres voldríem que fossin. Preferim, més que veure en ells uns homes i dones fets a imatge de Déu, veure-hi algú fet a imatge nostra, a conveniència nostra. Això ens succeeix individualment en l’àmbit familiar, laboral o de veïnatge. Quants conflictes no surten d’aquesta incomprensió de la realitat plural de la humanitat? Ens costa poc, molt poc, a vegades, tallar lligams familiars o socials si la realitat no és la que nosaltres voldríem que fos, i moltes vegades la realitat tal com és ens provoca frustració, o directament rebuig. Volem estimar els altres, certament, però a la nostra manera, no com ens demana el Senyor.
Això és cert en l’àmbit particular, i també ho és en el social. Per això sovint estem disposats a ajudar de paraula però no volem córrer el risc de perdre la nostra pau, la nostra tranquil·litat, i no ens volem enfangar en el llot de l’amor. D’aquí ve que demanem o exigim als poders públics que en certa manera ens netegin la consciència, que ens facin una feina que també ens pertoca a cadascun de nosaltres, i a vegades fins i tot hi posem traves quan existeix una voluntat ferma d’abordar un problema i no ens plau la manera, el lloc o el moment en què es fa. Potser el que no ens plau és que ens importunin i ens treguin de la nostra rutinària comoditat.
Estimar pot ser incòmode a vegades. De fet, si ho mirem des d’una perspectiva egoista, ho és; el que succeeix és que quan estimem, quan ens mou l’amor, no ens adonem de la molèstia, i ho fem de grat, de cor. Mentre que quan ens sentim incòmodes, molestos, el que passa és que no estimem de veritat. Sant Pau ho expressa molt bé quan escriu: «El qui estima és pacient, és bondadós; (…) tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13). Estimar Déu és estimar els altres.
