Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 5 de maig, sisè diumenge de Pasqua, l’Església celebra la Pasqua del Malalt, amb el lema “Donar esperança en la tristesa”, fil conductor de tota la Campanya del malalt, que va començar el passat 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, amb la XXXII Jornada Mundial del Malalt, que posa l’accent en les persones que pateixen patiment psicològic i emocional. La Pasqua del Malalt és un dia en el que les comunitats parroquials preguen amb i pels malalts, un dia propici per administrar el sagrament de la unció dels malalts.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Pasqua del Malalt, així com de la Mare de Déu, testimoni de fe i dona a l’escolta, del joc, de la pregària, de signes de resurrecció, de la crida a ser portadors d’esperança, dels mitjans de comunicació social i de l’amistat amb el Senyor.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que durant la Campanya del Malalt 2024, “des de la Pastoral de la Salut, es vol promoure la reflexió sobre un tema que es presenta particularment urgent, l’augment de persones que pateixen patiment psicològic i emocional”, “una preocupació que es recolza en una dada: Espanya encapçala la llista de països que consumeixen més ansiolítics a Europa”. Expressa que “per això la Pastoral de la Salut ha considerat oportú reflexionar sobre les causes i maneres d’acompanyar aquestes persones a la llum de la Paraula de Déu, a la llum en concret de les paraules del profeta Jeremies: «Convertiré la seva tristesa en goig, els alegraré i alleujaré les seves penes». Afirma que “la Pasqua del Malalt significa que Jesús, el Senyor, que va experimentar el patiment físic i espiritual en la seva passió, que va morir per tots nosaltres ha ressuscitat també per nosaltres”. Recorda que “la majoria de casos de miracles que es recullen en els textos bíblics són de malalts que acudeixen a ell a demanar ajuda o que són portats per altres a Jesús”. Manifesta que “en un moment en el que la ciència i la tècnica de la medicina ha avançat molt i sabem que disposem de nombrosos mitjans per a la nostra salut que abans no existien segueix però existint una dimensió que és el patiment interior, la soledat del malalt, l’angoixa dels familiars, la por” i considera que “aquest ha de ser un objectiu de la Pastoral de la Salut, posant en un primer lloc la llum de la fe en totes aquestes situacions”, perquè “sabem que allà on no pot arribar la ciència hi pot arribar la fe, la confiança en Déu i el seu amor a través nostre, i que el caliu humà és molt important en les situacions de malaltia”. Finalment, agraeix “especialment la dedicació de tantes persones que des de la Pastoral de la Salut acompanyen els malalts, preveres, diaques, religiosos i laics”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, expressa que “és bo que a les nostres eucaristies, en aquest sisè diumenge de Pasqua, preguem pels malalts de les nostres famílies, per aquells familiars, amics, veïns, coneguts, mancats de salut, especialment pels qui no tenen ningú que pregui per ells”. Afirma que “l’amor de Déu, la vida del Ressuscitat, anima les nostres vides” i demana que “acudim tots i totes a l’eucaristia, confiats en la força de Déu, amb esperança renovada”, tant els malalts, “aportant la seva delicada realitat, però també el seu caràcter de testimonis de com la força de Déu pot sorgir de la feblesa”, com els “familiars” i “els professionals de la salut”. Considera que “tots junts formem entorn a la taula de l’altar la comunitat que reflexa el rostre de Crist, metge i pacient al mateix temps” i que “a Ell, el nostre millor acompanyant quan estem malalts, podem adreçar-li la següent pregària”, pensant avui de manera ben concreta tant en “aquell malalt que demana que preguem per ell com en aquell altre que no té ningú que pregui per ell”: «Senyor Jesucrist, metge diví i pacient compassiu: aquell qui vós estimeu tant, està malalt. Ajudeu-lo a mantenir la pau, la serenor i l’esperança enmig del dolor i de l’angoixa. Sabem, Senyor, que vós mai no ens deixeu sols en els moments difícils i de prova. Jesús Ressuscitat, feu-nos experimentar la fortalesa i el consol de la vostra proximitat i companyia. Metge diví: gràcies pel do inestimable de l’Eucaristia, pa de vida eterna i medecina d’immortalitat. Si voleu, Senyor, podeu guarir la persona per la qual us adreço aquesta pregària, però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra. Senyor, feu que, si en alguna ocasió caic malalt, sigui transparència del vostre amor immens, per tal que els qui em cuidin i visitin puguin descobrir en mi el vostre rostre misericordiós. Amén.»
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “santa Teresa de l’Infant Jesús, carmelita descalça, proclamada amb tota raó doctora de l’Església, va deixar escrit aquest profund pensament: «L’obra més formosa del cor de Déu és el cor d’una mare»” i expressa que aquesta cita és molt escaient el primer diumenge de maig, “en què celebrem el Dia de la Mare”. Diu que “Maria va ser embellida per Déu Pare, perquè aquella noia senzilla va ser escollida per ser la mare del Fill de Déu”, que “l’arcàngel Gabriel la va saludar com la «plena de gràcia», preservada de tot pecat, assumpta al cel en cos i ànima al final de la seva vida a la terra” i que “ella, per voluntat de Crist en la creu, és la nostra mare, la mare de tota la humanitat redimida per Crist”. Afirma que “els cristians, de manera especial, estem cridats a conèixer i estimar Maria, com la primera i més gran deixebla de Jesús i la nostra principal intercessora davant de Déu” i que “ella és el més gran testimoni de fe”. Recorda que “sant Joan Pau II l’any 1987 va publicar la carta encíclica titulada La Mare del Redemptor, dedicada a «la benaurada Verge Maria en la vida de l’Església peregrina», que s’obre amb una acurada meditació d’aquestes tres afirmacions de la Bíblia: «Plena de gràcia», «Feliç tu que has cregut» i «Aquí tens la teva mare»”. Finalment, diu que “és bo i necessari que dirigim la nostra mirada i la nostra pregària a Maria” i prega que li demanem que “ens acompanyi en el nostre «pelegrinatge per la vida camí del cel», amb la seva fe ferma i serena, enmig de les dificultats”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que la pietat popular dedica el mes de maig a “fer memòria de la Mare de Déu”. Ens convida a “contemplar Maria com a dona que viu sempre a l’escolta, disposta a escoltar la crida de Déu, a acollir tothom i a estar pendent dels més vulnerables”. Expressa que “el que més destaca de Maria és la seva acollida incondicional del pla de Déu”, que “Maria es converteix en model de l’Església i de cada cristià: la resposta és confiar en Déu, deixar que la nostra vida sigui moguda per l’Esperit i estar atent a allò que Déu ens demani per estar a disposició de Déu” i que “Maria –es va dir al Sínode- ens recorda la crida universal a escoltar amb atenció Déu i a romandre oberts a l’Esperit Sant”. Afirma que “aquesta apertura a Déu la porta a escoltar i acollir totes les persones”, que “és clar que no es pot escoltar Déu si no s’escolta els germans”, que “aquesta virtut, segurament, Maria la va aprendre del seu fill Jesús, que mai no va tancar les portes a ningú” i que “l’Església mira Maria per aprendre també a acollir tothom, a escoltar i manifestar el nostre amor a totes les persones”. Considera que “de Maria aprenem, finalment, a caminar amb els més pobres i indefensos”, que “ella és “mare dels pobres”, “mare dels desemparats”, “mare del remei”” i que “a més, ella mateixa va ser una dona pobra i senzilla, que “ha infantat en condicions de precarietat, ha fet l’experiència de ser refugiada i ha viscut el turment de la brutal mort del seu Fill””. Finalment, diu que “el nostre poble sap molt bé que ella atén tothom, però està especialment pendent dels que, per qualsevol raó, necessiten sentir la seva mà de mare”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “fa més de cinquanta anys a casa nostra es van liberalitzar el que es deien jocs prohibits” i que “aleshores, la ciutadania va conquerir la «llibertat» de triar on arriscar els seus diners, entre el bingo i el casino…”. Explica que “ara, la classe política ens ha explicat que no s’han pogut aprovar els pressupostos de la Generalitat perquè no hi ha hagut acord per a la construcció d’un gran complex d’oci i de joc a les nostres contrades i que aquesta és la causa —o l’excusa, potser— de l’avançament electoral per a la setmana vinent”. Es pregunta si “n’hi ha per alçar el crit al cel”, si no ens sorprèn que “el destí dels diners de la ciutadania depenguin d’un casino”. Recorda que “la Bíblia lloa «el ric que ha estat trobat irreprensible i que no ha anat darrere l’or […], podia transgredir la llei i no l’ha transgredida, podia fer el mal i no l’ha fet»” i que “uns documents de la nostra Església, les anomenades Tarraconenses, deien que calia preferir l’estalvi i el treball al joc i a l’atzar per a fer diners”. Es pregunta també “per què hi ha tanta gent que van al bingo, al casino, a les cases d’apostes i jocs” i “per què a l’espècie humana li plau tant apostar” i expressa que pensa que “qui es juga els diners, més que per l’esperança d’enriquir-se, ho fa pel plaer del risc”. Considera que “la gent pobra no pot jugar-se gaire res, i la rica, abans de satisfer els seus capricis, podria invertir per crear nous llocs de treball èticament decents i ecològicament sostenibles”, encara que “la realitat és tossuda i devastadora. La gent pobra es juga el que no té, i la gent rica s’apropia del que perden els altres”. Finalment, expressa que “tant de bo que els polítics que seran escollits a les eleccions del diumenge vinent es «juguin» la vida al servei de Catalunya i de tota la seva gent, sense discriminacions, i pensant sobretot en els més febles”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “Pasqua és temps d’aprendre a pregar” i recorda que “en aquest any 2024, el papa Francesc ens demana que sigui la intensificació de la pregària el que ens ajudi a preparar el Jubileu de l’Encarnació del 2025 i ha decidit que dediquem a l’oració el present 2024”. Afirma que “en tot moment cal vetllar que l’oració ens mantingui a la presència de Jesucrist, el Vivent”, “no només resar oracions, sinó trobar estones per a “parlar amb Déu, estimant-lo””. Recorda que “la pregària és un impuls del cor, és una simple mirada dirigida al cel, és un crit de reconeixement i d’amor, tant en la prova com en l’alegria” i que “és la respiració de la fe i del compromís; la relació personal amb Déu des del seguiment de Crist, que ens manté confiats a la seva presència, amb alegria”. Ens proposa algunes formes de pregària: “La pregària litúrgica i l’Eucaristia”, la pregària pública i oficial de l’Església; la pregària vocal, amb fórmules ja redactades, com “el Parenostre, la pregària vocal per excel·lència, i també l’Avemaria, el rosari, l’àngelus, el viacrucis, les jaculatòries”; la lectura espiritual (o lectio), que “prega rumiant el text de l’Escriptura”; i “parlar amb Déu des de la meva vida, ja que Déu està present a tot arreu i la meva vida és lloc de trobada amb Déu”. Finalment, recorda que ““Som pelegrins d’esperança”, és el lema del Jubileu 2025”, que, com diu el papa Francesc, “en aquest any anterior, “necessitem redescobrir l’oració com experiència d’estar a la presència del Senyor, de sentir-nos compresos, acollits i estimats per Ell” i que cal que “comencem a pregar més, a pregar millor, en l’escola de Maria i dels sants”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, es fixa en “els primers passos de l’Església recentment sortida de la Resurrecció i Pentecosta”. Recorda que segons Gamaliel “l’existència mateixa de la comunitat dels deixebles, les seves reunions i les seves oracions, de per si mateixes eren signe que “això de Jesús era alguna cosa de Déu” i, per tant, el Sanedrí havia d’anar molt en compte a l’hora de perseguir els deixebles del Natzarè”. Afirma que “per a nosaltres l’existència de l’Església al llarg dels segles és, fins i tot, un signe de la Resurrecció i de la pervivència del Ressuscitat entre nosaltres”, però que “no és signe de Resurrecció el simple fet que l’Església hi sigui durant segles, sinó la permanència dels trets essencials de la nova humanitat portada per Jesucrist”. Considera que “els trets essencials de la presència de l’Esperit al Poble de Déu mai van faltar” i que “va ser el mateix Esperit del Ressuscitat qui va fer que l’Església es renovés constantment”. Especifica que “un dels trets essencials de la nova humanitat nascuda del Ressuscitat és l’amor fratern, en les seues múltiples formes i realitzacions” i recorda que “el llibre dels Fets dels Apòstols ens ha transmès en sengles coneguts sumaris la forma de vida dels primers cristians”, subratllant “un signe de la Resurrecció, que ja s’insinuava en les aparicions del Ressuscitat: la comunió interna, la unitat de la comunitat, que vivia de l’amor mutu”. Finalment, diu que “la “música de l’Esperit” que procedeix del Ressuscitat, escoltada, “creguda” (obeïda) fa possible la fraternitat, l’Església en comunió” i que “eixa Església que escolta i viu l’Esperit és el gran signe en la història que Jesucrist va ressuscitar i continua viu entre nosaltres”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “enmig d’una societat en què manca esperança, els cristians som cridats a ser portadors d’aquesta virtut tan necessària per a viure” i que “la manca d’opcions de futur es manifesta assenyaladament en el nostre jovent”. Considera que “ens hauríem de qüestionar què ens passa com a societat” i “quin tipus d’ensenyament hem donat perquè hi hagi aquesta desesperança en el cor de tants”. Afirma que “hauríem de ser capaços de plantejar-nos el futur, no pas a pròxim o mitjà termini, sinó a un de més llarg”. Expressa que “no solament, però, la manca d’esperança és present en el món juvenil, sinó també en altres realitats socials” i vol “assenyalar el tema de l’eutanàsia”. Considera que “cada cas de mort assistida és un fracàs de la societat”, que “no sempre som capaços de donar el suport, l’atenció, l’amistat, la companyia, l’amor a les persones que estan en el sofriment moral de veure com la vida se’ls esmuny”. Manifesta que “tothom qui se sent estimat i acompanyat no desitja posar fi a la seva vida” i que “el que tots volem i desitgem és que en l’hora definitiva tinguem una mà amiga que ens faci sentir l’escalf de l’amor”. Assegura que “els cristians sabem d’un amor que no ens abandona mai, que sempre és al nostre costat”, que “la fe en Jesucrist ens obre la porta a l’esperança més enllà de la mort, perquè Crist ha ressuscitat”, que “Ell és la nostra esperança viva” i que “tenint com tenim el do de mirar la vida i la mort amb esperança, hem de ser portadors d’aquesta virtut”. Finalment, diu que “ens hem d’assenyalar, doncs, en aquests temps d’incertesa, com els qui dediquem temps als moments fràgils de l’existència humana: els infants i els ancians” i que “amb això fem palesa la nostra esperança: Déu estimador de la vida humana”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “una de les característiques de la societat actual és la preocupació per la comunicació entre els éssers humans” i que “d’ençà que es coneix la petjada de l’home sobre la terra abunden els instruments que han servit en les seves relacions”, però que “ara sembla que se’n fa un ús molt més exagerat”. Afirma que “com tots els productes fets per les mans i la intel·ligència de l’ésser humà aquests procediments comunicatius contenen alhora avantatges i perills en la seva utilització”. Diu que explica tot això per “valorar en la seva justa mesura la importància dels mitjans de comunicació en una societat com la nostra que es vanagloria d’oberta, democràtica i respectuosa amb tot i amb tots”. S’uneix al sentiment de l’Església amb motiu de la celebració diumenge 12 de maig de la “58a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials que coincideix amb la solemnitat de l’Ascensió del Senyor, el qual, en el seu comiat, deia als deixebles que s’encarreguessin de transmetre al món sencer el seu missatge i la seva obra”. Recorda que “des d’aquell moment una de les missions fonamentals del cristià és la comunicació de l’Evangeli als altres perquè dona sentit i felicitat a les seves vides i mostra l’immens amor de Déu a les seves criatures”. Considera que “l’Església ha estat sempre a prop dels mitjans perquè en el que és essencial concorda amb la seva funció elemental: donar a conèixer fets, comunicar opinions i conformar un estat determinat de referència social”. Comenta “el Missatge del Papa per a aquesta Jornada, titulat “Intel·ligència artificial i saviesa del cor: per a una comunicació plenament humana””. Finalment, dona les gràcies a “tots els comunicadors i empreses per cercar la veritat i pel suport a la llibertat”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que el fet que Jesús ens inclogui en la categoria d’amics “és certament un do, una gràcia”. Recorda que “no som nosaltres els qui hem escollit ser amics de Jesús sinó que més aviat Ell ens ha escollit a nosaltres com a amics seus”, que “això és un regal” i que “l’amistat vertadera i sincera és sempre un regal que cal correspondre com cal, amb una amistat lleial i sincera”. Afirma que l’amistat vertadera “no sempre és còmoda”, “molt sovint és exigent”, “a vegades demana acció, paciència, compromís, escoltar…” i “molts cops ens exigeix simplement escoltar l’altre, l’amic, per tal que se senti estimat”. Expressa que “Jesús ens escolta sempre a nosaltres” i que “ho fa quan preguem”. Considera que “ens cal trobar moments per escoltar-lo, moments d’una certa intimitat amb aquest nostre amic tan i tan especial, i sempre tan proper”. Constata que “l’escoltem quan estem en contacte amb la seva Paraula”, que “establim aleshores un diàleg amb l’amic” i que “Ell ens parla a través de l’Escriptura i ens diu quelcom sempre nou, i nosaltres, fent silenci interior, l’escoltem i li parlem”. Manifesta que “un moment privilegiat de contacte amb l’amic Jesús és evidentment l’Eucaristia” i que “també hi dialoguem quan el reconeixem en el germà, sobretot en el germà que té necessitat de ser escoltat i estimat, en aquell que pateix de solitud”. Finalment, ens convida a preguntar-nos “quin és el nostre grau de relació amb Jesús” i ens recorda que “l’amistat amb el Senyor, com qualsevol amistat autèntica, demana dedicació i temps”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
