Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 12 de maig, solemnitat de l’Ascensió del Senyor, amb el mandat exprés de Jesús als Apòstols d’anunciar a tots els pobles el seu missatge, l’Església celebra la 58a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials amb el lema «Intel·ligència artificial i saviesa del cor: per una comunicació plenament humana».
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 58a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, així com de l’Ascensió del Senyor, de la senyoria de Crist, de la dignitat humana i de les perifèries existencials.
Tres de les cartes dominicals parlen de la 58a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “avui, la comunicació humana pateix, i a la vegada origina, modificacions incessants en el seu estatus i en el seu mateix ADN, perquè la humanitat necessita comunicar-se per a ser humana, mentre cerca un lloc estable a l’univers existencial”. Expressa que “som socials i humans perquè comuniquem i ens comuniquem”, que “amb l’evolució humana, avui la Comunicació comença a tenir vida pròpia” i que “això ens ha de posar en situació d’alerta”, perquè “resulta que la convivència i unitat humanes, allò que en diem Humanitat, ha passat de ser font de Comunicació i anar al davant, a ser només receptora de Comunicació i anar al seu darrere”. Informa que “el papa Francesc, en el missatge escrit per a aquest any, fa èmfasi en el tema” i que el Papa es pregunta «quin futur ens espera a l’homo sapiens, en l’era de les intel·ligències artificials». S’afegeix al papa Francesc i es pregunta, i ens pregunta: «Si qualsevol comunicació no és plenament humana, què és aleshores?» i afirma que “el mateix papa Francesc ens aporta la visió correcta quan diu que «en aquesta època que té el risc de ser rica en tecnologia i pobra en humanitat, la nostra reflexió només pot sortir del cor de les persones»”. Manifesta que “la nostra comunicació només pot sortir del cor de les persones, del protagonisme de l’ésser humà a l’hora d’esdevenir ésser social gràcies a les comunicacions i esdevenir comunicador gràcies a les seves habilitats socials” i que “la comunicació creixerà al ritme que creixi la humanitat i ambdós s’ajudaran a créixer en humanitat”. Finalment, diu que “el cristianisme ha progressat durant dos mil·lennis posant la persona al mig de l’equació del creixement i del progrés” i que “hem anat creixent a mesura que el cor de l’home s’expandia cap a l’univers i es comunicava amb els seus iguals i amb tota la Creació de Déu”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que el missatge del papa Francesc amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials “alerta dels riscos de l’ús i desenvolupament de noves formes de comunicació a partir de la irrupció de la intel·ligència artificial”. Reconeix que “la intel·ligència artificial és un avanç tecnològic de primer ordre, que ens permet accelerar molts processos i càlculs per fer-nos la vida més fàcil” i que “veiem com aquesta tecnologia està modificant tant la producció de notícies com el consum de la informació”. Explica que “sovint associem la intel·ligència artificial amb la creació de continguts”, però que “en el món de la comunicació i també en altres àmbits, s’utilitzen moltes aplicacions «intel·ligents», molt útils per a diverses tasques”. Expressa que “la intel·ligència artificial està transformant les nostres vides en la cerca d’allò que ens resulti més pràctic i confortable”, però que “sense el component humà, mai aconseguirem que la comunicació, en el seu sentit més ampli, sigui plenament humana”. Manifesta que “cal ser conscients que les màquines ens ajuden, però no sempre poden substituir-nos” i que “convé recordar que una màquina no té criteri moral i, per tant, no pot contextualitzar els fets ni fer-se responsable”. Afirma que “la intel·ligència artificial no és innòcua ni neutral” i que “per això hem de mantenir viu un procés de reflexió que ens ajudi a identificar tot allò que pugui deshumanitzar les nostres vides”. Finalment, ens anima a “treballar per la humanització de la tecnologia i la comunicació” i demana que preguem “per tots els nostres periodistes i comunicadors perquè, per intercessió de sant Francesc de Sales, treballin per una comunicació que promogui una vida més plena i íntegra de la persona humana”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “la missió evangelitzadora és consubstancial a la fe”, que “no hi pot haver fe –i no podem viure-la– sense una voluntat ferma de comunicar-la, d’estendre-la, de transmetre-la” i que “aquesta voluntat neix del convenciment que creure en Crist és el millor dels missatges que podem transmetre als altres”. Expressa que “els inicis de l’evangelització foren difícils: incomprensions, persecucions, indiferències, rebuig…”, però que “res de tot això espantà els deixebles”. Afirma que “també avui nosaltres som cridats a evangelitzar”, ja que “la fe no és per quedar-nos-la nosaltres com un tresor amagat”, sinó que “cal expandir-la com si fos una taca d’oli, i anunciar-la als quatre vents”. Considera que “viure la fe amb joia, amb alegria i amb generositat és el fonament sobre el qual s’ha d’aixecar la nostra tasca evangelitzadora”. Constata que “avui són molts els mitjans a través dels quals ens comuniquem”, que “tenim a l’abast moltes eines que en altres temps eren impensables” i que “els mitjans són eines, no són fins en si mateixos, i s’han d’utilitzar sempre amb responsabilitat, amb l’objectiu de comunicar-nos”. Recorda que el papa Francesc ens diu en el seu missatge per a la LVIII Jornada per a les Comunicacions Socials que «segons l’orientació del cor, tot el que està en mans de l’home es converteix en una oportunitat o en un perill», ja que “d’aquests mitjans, que estan també al nostre abast per ajudar-nos en la tasca evangelitzadora, més d’un cop se’n fa un mal ús”. Manifesta que “els creients hem de defugir sempre aquest mal ús” i que “el nostre missatge és massa important per amagar-lo i difuminar-lo sota uns falsos pretextos”. Finalment, diu que “hem d’evangelitzar, com ens diu sant Pau, amb tota humilitat, amb paciència, amb amor, no escatimant cap esforç”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, expressa que des de l’Ascensió de Jesús al cel, “Jesucrist envia els seus Apòstols i la primera Església perquè el món cregui, rebi l’anunci de l’Evangeli, proclami la mort redemptora del Senyor fins que torni, i treballi amb esperança pel Regne de Déu, acollint la seva manifestació gloriosa”. Afirma que “som testimonis de la Resurrecció de Jesucrist”, que “no podem quedar-nos mirant al cel, inactius” i que “hem estat enviats a tot arreu, a totes les perifèries de la història humana, per ser-hi llum i sal, perquè l’amor s’implanti en una nova civilització de pau i de bondat”. Considera que “ens hem de proposar viure les tres grans dimensions eclesials: Anunciar la Paraula, Celebrar els Sagraments, Servir amb amor tots els germans i Testimoniar la fe”. Assegura que “seguint l’ensenyament del papa Francesc i en comunió catòlica amb ell, podem ben creure que l’Església és la família de Déu, que té un projecte d’amor misericordiós per a la humanitat”. Ens convida a “sortir a la plaça pública, per explicar qui som i a què ens dediquem, sempre amb estimació i agraïment, revivint el goig de la fe a través dels testimoniatges senzills de la nostra vida cristiana” per tal d’atraure “cap a Crist, exposant la fe que es proposa però no s’imposa, i refermant el compromís de la missió”. Manifesta que “des de l’Ascensió del Senyor, i dia rere dia, amb el seu acompanyament, tenim una missió ineludible lliurada per Jesús a l’Església i a cada cristià, ja que aquest tresor de la fe i el coneixement de Jesucrist que ens salva, no és només per a nosaltres sols, sinó per a tots, i per a totes les generacions, fins a la fi del món”. Finalment, demana que “molts, tots, pels nostres pobles i ciutats, per les “perifèries existencials” d’Urgell, es puguin unir a nosaltres, per ser junts el Poble sant de Déu en camí vers l’eternitat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “fa anys que el text del Llibre dels Fets dels Apòstols que narra l’escena de l’Ascensió de Jesús (Ac 1,1-11) era molt emprat en la nostra predicació”, que “era, i és certament, un text molt adient per corregir i denunciar, una fe evasiva, només contemplativa, només “religiosa””, que “fèiem nostra la paraula dels àngels: “Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?…” i que “afegíem les paraules del mateix Jesús encomanant una tasca, cridant a l’acció de ser testimonis”. Afirma que “l’objecte de la nostra denúncia durant molts anys no era exactament l’oblit de ser testimonis de la fe, sinó l’oblit de l’acció transformadora del món, que s’entenia alhora com a sinònim del compromís de la fe”, que “la mirada a la terra es va fer programàtica”, és a dir, que “es tenia la convicció que aquesta manera de presentar la fe seria ben acollida pel món modern en general, ja que coincidia amb el llenguatge i la sensibilitat que surava en la cultura, especialment en el camp de l’acció política, tot maldant l’assoliment d’una utopia” i “aquesta manera de pensar va fer canviar el nostre llenguatge”. Reconeix que “aquesta evolució ha tingut els seus efectes positius”, però que “avui hem pogut comprovar que els resultats d’aquesta concentració, pràcticament exclusiva, en un aspecte reduït de la fe, silenciant uns altres essencials, ha produït profunds buits”, “uns buits que constitueixen una de les causes principals de l’esterilitat de l’activitat evangelitzadora”. Finalment, diu que “fa més de dos mil anys, Jesús va demostrar que en Ell terra i cel es fonien en una única veritat”, que “la mirada al cel fa possible l’acció en la terra” i que “en Jesús ressuscitat la utopia ja està realitzada: amb Ell anem fent-la possible en aquesta terra”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que l’evangeli de sant Marc ens diu que “un dia Jesús, abans de ser endut al cel, s’aparegué als onze i els envià a tot el món a anunciar la Bona Nova de l’Evangeli (Mc 16,15)” i expressa que “aquesta és, sens dubte, la missió principal de l’Església”. Afirma que “es tracta d’anunciar la Bona Notícia al món, la gran notícia encara desconeguda per molts: que Déu ens estima, que ha enviat el seu Fill al món fet home, que aquest Fill ha donat la seva vida per nosaltres i que ha ressuscitat i ha estat glorificat al cel, assegut a la dreta de Déu”. Manifesta que “l’Ascensió del Senyor al cel és la culminació de la seva missió”: “Havia vingut del Pare i torna al Pare, i encomana als seus deixebles de continuar aquesta mateixa missió seva, que tots els homes i dones de la terra coneguin el Pare” i assegura que “això és el que anomenem evangelització”. Considera que “la festa de l’Ascensió és la festa de l’evangelització perquè és la festa de l’enviament, encara que faltava que vingués l’Esperit Sant per donar l’impuls definitiu a aquesta missió”. Diu que “nosaltres hem rebut el testimoniatge dels Apòstols i la força de l’Esperit Sant” i es pregunta “com és, doncs, que ens costa tant sortir de nosaltres mateixos” i com és que “som incapaços de buscar noves formes de fer arribar el missatge de Jesús als altres”. Reconeix que “no és possible creure les paraules de les Sagrades Escriptures sense humilitat i fe” i que “aquest, potser, és el problema principal del món actual”. Constata que “anem per la vida mirant a terra, mirant-nos els peus, els nostres interessos” i que “ens hem oblidat de mirar cap al cel” i apunta que “si ho féssim descobriríem què en som de petits i de pobres”, “descobriríem que hi ha una altra Vida per damunt nostre”. Finalment, diu que “la porta de la fe és la humilitat i la confiança en Aquell que ens parla en el més profund del nostre cor”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “ens atrau mirar el cel” i que “a tothom ens encisa un dia lluminós amb el cel blau”. Recorda que “quan resem el Credo afirmem amb fe que Jesucrist «se’n pujà al cel»” i que és el que celebrem el “diumenge de l’Ascensió”. Reconeix que “les nostres paraules es queden curtes a l’hora d’expressar la realitat d’aquest misteri de la nostra fe” i que “per això sovint ens és tan suggerent viure els misteris de la nostra fe ajudats pel llenguatge de les arts plàstiques o pel llenguatge sempre captivador de la música”. Recorda que “hi ha un cant dels anomenats espirituals negres que diu: «He sentit parlar d’una ciutat anomenada cel i he començat a fer del cel la meva llar»”, que “aquest cant evoca la difícil situació que patien els esclaus de raça negra a Amèrica quan van néixer els seus cants espirituals” i que “això hauria de fer-nos preguntar si tal vegada no ens passa que nosaltres vivim massa satisfets a la terra per a pensar en el cel com una llar somniada”. Afirma que “això tampoc no vol dir que hàgim de menystenir la nostra llar d’ara, la nostra terra, per valorar el cel” i que ens cal “mirar la terra, però amb la llum de la fe, estimant aquest món perquè és obra del Creador, un món, una terra, que Déu s’estima molt”. Manifesta que “Jesucrist ha pujat al cel, però no ens abandona mai, i ens ha deixat tot l’equipatge per seguir el camí” i que “sobretot, ens ha regalat el seu Esperit Sant”. Finalment, demana que “en els moments personals de pregària que tinguem aquesta setmana, mirem de no deixar d’invocar l’Esperit Sant que ens donarà la força per estimar com Jesús ens ha estimat fent de la nostra terra un cel, una llar”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, explica que “Sant Pau en la carta als Romans escriu: Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat (10,9)”. Expressa que “la senyoria de Crist i la seva resurrecció van molt unides”, que “el títol de «Senyor» començà a brollar de llavis dels deixebles i de les dones a partir de la resurrecció de Jesús”. Afirma que “en els llibres del Nou Testament, després dels noms de «Jesús» i de «Messies», el de «Senyor», convertit en nom propi, és el que es fa servir més sovint; més encara, és el que quasi exclusivament s’aplica a ell” i que “de la mateixa manera, el poble cristià li dona aquesta nominació: «nostre Senyor»”. Recorda que “els primers cristians, en el context del poble d’Israel i de l’imperi romà, sabien que aquest títol de sobirania només s’usava per a parlar de Déu i el sentien en boca dels pagans per a referir-se als emperadors divinitzats”, però que “ells tenien la certesa que solament al ressuscitat li pertocava aquest títol”. Considera que “en el terme «Senyor» referit a Jesús trobaven el poder i la bondat, la majestat i la senzillesa, la sobirania i la proximitat que no veien en altres títols”, però que, a més, podien dir: «és el meu Senyor i en ell trobo tota la raó de la meva existència». Finalment, diu que “enmig de la nostra societat els cristians som cridats a proclamar, amb la paraula i amb la vida sencera, la senyoria de Crist”, que “no hi ha altra sobirania per damunt de la seva” i que “fer aquesta afirmació, enmig d’un món on, cada vegada més, per la polarització, les ideologies, encobridores d’interessos egoistes, es volen imposar minant la llibertat, basada en la veritat i l’amor, constitueix un clam d’esperança per als cors cansats i afeixugats de tantes persones que no volen perdre l’autèntica humanitat”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, considera important “donar a conèixer el document sobre la dignitat humana que va preparar el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu”, titulat “Dignitas infinita”, que “recorda els principis fonamentals i els supòsits teòrics” per evitar confusions entorn del terme dignitat, denunciant-ne al mateix temps les greus i actuals violacions”, denúncia justificada “perquè “l’Església està profundament convençuda que no es pot separar la fe de la defensa de la dignitat humana, l’evangelització de la promoció d’una vida digna i l’espiritualitat del compromís per la dignitat de tots els éssers humans””. Especifica que “es tracta de qüestions que permeten expressar diversos aspectes de la dignitat humana “que poden estar enfosquits en la consciència de moltes persones d’avui dia” i que afecten el conjunt de la comunitat humana, no sols la creient”. Informa que el document “està signat pel Prefecte de l’esmentat Dicasteri, el Cardenal Fernández i consta de 66 punts, amb poques pàgines de lectura”. Manifesta que “el text assenyala tretze violacions greus de la dignitat humana: la pobresa, la guerra, el treball dels migrants, el tràfic de persones, els abusos sexuals, les violències contra les dones, l’avortament, la maternitat subrogada, l’eutanàsia i el suïcidi assistit, la teoria de gènere, el canvi de sexe i la violència digital”. Comunica que “el document vaticà afirma que “el respecte a la dignitat de tots i de cadascú és la base indispensable per a l’existència mateixa de tota societat que vulgui fundar-se en el dret just i no en la força del poder” i que “és sobre la base del reconeixement de la dignitat humana que se sostenen els drets humans”. Finalment, diu que “el document apel·la a la raó i convida tothom a treballar per la dignitat, independentment de les circumstàncies i dels moments”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “a més de la pobresa material, hi ha també una pobresa molt important, que és l’espiritual” que “consisteix, sobretot, en la manca de sentit de la vida”. Expressa que “detectem entre nosaltres moltes persones que viuen sense motivació i, lamentablement, sense esperança” i que “aquesta desorientació està vinculada en general amb la pèrdua de valors, l’individualisme i l’absència d’una meta a la vida”. Afirma que “és significatiu que el papa Francesc, quan diu que l’Església ha de sortir a les “perifèries”, es refereix no només a les perifèries geogràfiques sinó, sobretot, a allò que anomena “perifèries existencials”” i considera que “no cal anar gaire lluny per trobar aquestes perifèries existencials, perquè moltes persones dels nostres pobles i barris han desconnectat la seva vida de la fe cristiana i es troben a les perifèries de la fe”. Manifesta que “la perifèria és lloc de missió, perquè hi manca la llum de Crist” i que “hem de tenir la valentia de sortir per anunciar la Bona Nova i ser portadors de la llum i la vida que és Crist”. Assegura que serà necessari “suscitar en les persones preguntes sobre el sentit de la vida, ajudar-les a trobar respostes dins els seus cors””, així com “preparar les persones per acollir l’Evangeli, ajudant a despertar en el seu cor el desig de transcendència”. Finalment, diu que “hem d’aprendre a dialogar amb aquestes persones, a escoltar les seves preguntes i a acollir-les, per tal de mostrar-los la necessitat de l’anunci cristià” i que “alhora, cal l’audàcia de plantejar amb radicalitat la pregunta existencial fonamental, que Crist ha sintetitzat d’una manera admirable: “Què en treu l’home de guanyar tot el món si perd la seva vida?” (Mc 8, 36)”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
