Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 26 de maig, solemnitat de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra la Jornada Pro Orantibus, dedicada a aquells homes i dones que han optat dins l’Església per la vida contemplativa.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Santíssima Trinitat i de la Jornada Pro Orantibus, així com de la caritat, de la dignitat infinita de l’ésser humà, del do de l’aigua, de Càritas i de si les comunitats parroquials són atractives.
El cardenal Joan Josep Omella expressa que “els nostres germans contemplatius són llums que ens guien en el camí de la nostra vida”, que “ells preguen sense parar perquè la nostra Església sigui com Déu la somia”, “una Església cada dia més fraternal, evangelitzadora i sinodal, que aculli tothom, especialment els més vulnerables”, i que “les persones cridades a la vida contemplativa ens recorden un aspecte fonamental de la vida cristiana: la pregària”. Recorda que “en aquest sentit, el papa Francesc, amb l’objectiu de preparar-nos per al Jubileu de l’any vinent, ha proposat que dediquem l’any 2024 a la pregària” i que “el Dicasteri per a l’Evangelització està editant uns quaderns que ens poden ajudar a descobrir la importància de pregar a Déu amb humilitat i alegria”. Inspirant-se en el primer d’ells, ‘Pregar avui, un repte a superar’, voldria destacar alguns motius pels quals ens anima a “dedicar algun moment a estar a soles amb Déu”. Afirma que “pregar és aliment espiritual”, que “quan preguem, un riu d’amor entra en el nostre cor i l’omple de pau i esperança”, que “pregar és com relacionar-se amb un amic molt estimat” i que “no hi ha millor amic que Crist”. Assegura que “Jesús ens convida a pregar”, que “la pregària era molt important per a Ell” i que “Jesús és el nostre Mestre de pregària”. Manifesta que “tots nosaltres també estem cridats a ser persones de pregària, que trobin en ella la força per portar l’amor de Déu a tots els nostres germans”. Finalment, proposa que “durant aquests dies, en començar o finalitzar la nostra jornada, busquem algun moment per obrir el nostre cor a Crist” i demana que “Maria, model de pregària, ens ajudi a trobar Déu en cada esdeveniment de la nostra vida”, que “agraïm a tots els monestirs de vida contemplativa la seva entrega i testimoni” i que “els donem gràcies per pregar per l’Església i pel món”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “les nostres celebracions festives tenen un doble sentit”, el que “compartim amb la societat i la cultura humana” i un “sentit més profund i compromès”, ja que “nosaltres fem litúrgia, que a més de ser memòria, reafirmació d’identitat, experiència de germanor, és acció de l’Esperit, pregària de l’Església, expressió de la bellesa del Misteri”. Recorda que diumenge celebraran “dues efemèrides importants en un mateix dia: els 500 anys d’història de la parròquia de Sant Llorenç i els 20 anys de la creació de la Catedral d’ençà que es va crear la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat en aquest mateix temple que aleshores només era parroquial” i que “el mateix dia l’Església celebra el primer i gran misteri de la nostra fe que és la Trinitat”, celebració en la qual “l’Església “toca el cor de Déu” i experimenta el seu sentit, la seva font, la seva essència, el seu model i la seva esperança”. Afirma que “si creiem en la Trinitat hem de creure en l’Església, que en procedeix” i que “si no existís la Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, l’Església no seria més que una associació”. Considera que “si no poguéssim mirar la Trinitat, no coneixeríem l’amor més perfecte, aquell que és el cor de Déu i del qual procedeix l’Església. Manifesta que “tot és obra de la Trinitat”, que “la Trinitat ha estat sempre l’horitzó dels fidels” i que “en moments d’oblit de Déu i divisió, els fidels sempre han pogut mirar el lloc on es porta a terme l’amor i la comunió més perfectes”. Finalment, diu que “assumim el nostre temple catedralici, com a testimoni de la història que Déu amor trinitari, ha fet per a nosaltres” i que “amb alegria compartida, donem gràcies al Pare, origen de tot bé, al Fill, salvador i germà i a l’Esperit d’amor que a tots ens fa u”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que la solemnitat de la Santíssima Trinitat “és la festa del misteri i de la realitat més profunda de Déu, el nucli central de la nostra fe” i que “tota la nostra vida gira al voltant d’aquest misteri”. Ens convida a preguntar-nos qui és Déu per nosaltres, com és el Déu en el que creiem i quina imatge tenim nosaltres de Déu. Afirma que “mai no haguéssim pogut arribar a conèixer qui és i com és Déu, si Ell mateix, no ens ho hagués manifestat en el seu Fill estimat”, “el Fill etern de Déu, que s’ha encarnat i s’ha fet home com nosaltres, i se’ns ha presentat com el que és, el Fill de Déu, i ens revela que, si hi ha un Fill, també hi ha un Pare” i que “ens revela que també hi ha un Esperit Sant”. Considera que “davant la pregunta d’en quin Déu creiem nosaltres, la resposta només pot ser que creiem en el Déu que Jesucrist ens ha revelat, un Déu únic, que és Pare, i és Fill, i és Esperit Sant”, “un Déu que és amor etern i que ens ofereix viure en la seva família, en el seu amor”. Expressa que diumenge “felicitem Déu per aquesta festa del seu misteri, del seu amor, i donem gràcies a Jesús que és qui ens ha revelat el misteri de la seva intimitat”. Finalment, recorda que “en aquesta festa l’Església celebra també el dia Pro orantibus, on se’ns convida a pregar i agrair a Déu el do dels nostres germans, els monjos i les monges contemplatius”, que “ells són cridats a una vida de soledat i silenci, d’intercessió pel món, de contemplació i lloança del misteri de Déu”, que “la seva missió és la més important en l’Església i res no la pot substituir” i que “ells preguen en nom nostre i preguen per nosaltres” i “agraïm la seva entrega i fidelitat”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, ens convida a “unir-nos en oració a les comunitats monàstiques presents a la nostra diòcesi de Tortosa, en el nostre cas totes elles femenines”. Expressa que “encara avui, continua havent-hi qui abandona un futur professional prometedor i es compromet a una vida fraterna en comunitat, sota una regla, en el silenci i la meditació”. Afirma que “els monestirs, aparentment inútils, en realitat ens fan bé a tots”, que “com va dir en una ocasió el papa Benet XVI, les comunitats monàstiques són «com els pulmons verds d’una ciutat»” i que “la pregària dels monjos i monges és com l’oxigen que ens ajuda a no asfixiar-nos davant tants desafiaments que sovint poden neguitejar-nos, és com la força invisible que sosté la missió”. Recorda que en una seva catequesi del 26 d’abril de 2023 el papa Francesc feia aquesta afirmació: «Entre monjos i monges existeix una solidaritat universal, qualsevol cosa que succeeixi en el món troba un lloc en els seus cors i preguen. El cor dels monjos i monges és un cor que capta com una antena, capta el que succeeix en el món i preguen, i hi intercedeixen.». Finalment, demana que “donem gràcies al Senyor per totes i cadascuna de les monges presents als monestirs de la nostra diòcesi tortosina”, que les visitem “tot participant-hi a l’eucaristia i a la pregària de la Litúrgia de les Hores”, que “preguem per les vocacions a la vida contemplativa”, que “mai no els manqui el nostre suport espiritual i també material” i que “sempre que puguem visitem aquests «oasis» on podem pregar tot bevent en les fonts de l’Esperit”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “el dubte és un fet ben humà” i que “els deixebles dubtaren de l’arribada del Regne, alguns d’ells dubtaren de la resurrecció de Jesús d’entre els morts, i en alguns moments la por i l’angoixa els portà també al dubte”. Expressa que “la nostra vida de creients és un camí, un llarg camí que acaba en Crist si ens mantenim fidels en la fe”, “un camí ple de pedres d’ensopec”, i recorda que sant Joan de la Creu i santa Teresa de Calcuta “ja ens mostren que el dubte és sovint un escull en el camí cristià”, però que, “un cop vençut, referma i consolida la nostra fe”. Reconeix que “de dificultats en el nostre camí de fe, en sorgeixen moltes”, “invencibles humanament, vencibles només amb l’ajuda del Senyor” i considera que tan sols contemplant el rostre del Senyor “s’aprèn a dir «sí»”, “coneixent-lo i aprenent a estimar-lo, aprenem a no anteposar mai res al Crist”. Afirma que hi ha una eina per conèixer-lo, per contemplar el seu rostre i vèncer el dubte o la incertesa: la pregària, i que aquesta “té diverses dimensions: personal, comunitària i de contacte sovintejat i intens amb la Paraula, amb l’Escriptura”. Manifesta que “Déu ens parla quan li parlem, quan el lloem, quan li supliquem, quan callem per escoltar-lo” i que “ho fa de manera privilegiada a través de la seva Paraula, que se’ns presenta nova cada dia”. Considera que “la vida contemplativa poua en aquesta escolta i esdevé així una de les grans riqueses de l’Església”. Finalment, reprodueix unes paraules del papa Benet XVI: «Aquesta doble comunió, amb Déu i entre nosaltres, és inseparable. On es destrueix la comunió amb Déu, que és comunió amb el Pare, amb el Fill i amb l’Esperit Sant, es destrueix també l’arrel i la deu de la comunió. I on no es viu la comunió entre nosaltres tampoc no és viva i veritable la comunió amb el Déu Trinitari»
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “sovint s’ha parlat de l’obscuritat de la fe”, però que, “a voltes, la caritat encara és més obscura”, que “si la fe és creure el que no veiem, la caritat és estimar fins i tot el qui no és amable”. Expressa que “la caritat ens fa fer molts passos a les fosques, perquè ens obliga a confiar en la bondat amagada i quasi introbable del qui és dolent”. Recorda que “Jesús ens diu repetidament que, entre cristians, la caritat és per a servir”, però que, “en canvi, els apòstols Jaume i Joan li havien vingut amb aquesta cantarella: «Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem […]. Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra»” i que “davant la decidida vocació de cabdill que senten els seus deixebles, Jesús es mostra inflexible i els dona la gran lliçó de política cristiana”. Considera que “les mires dels deixebles són les del món”, que “és l’ambició de poder, de ser més que els altres”, però que “aquesta ambició de voler ser els primers és reprovable”. Afirma que “el cristià veurà en el Senyor un model de servidor”, que “el Crist és enmig de nosaltres «com el qui serveix»”, que “és l’amo que fa seure els criats a taula i es posa a servir-los” i que “és el Mestre que renta els peus als deixebles”. Manifesta que “qui vulgui seguir Jesús haurà de ser molt intel·ligent, perquè haurà de treballar i fer el bé «sense esperar res a canvi» i, al mateix temps, haurà de ponderar molt bé les diverses situacions, ja que no sempre li serà permès d’escollir els mitjans més fàcils”. Finalment, diu que “la caritat cristiana sovint és fosca, perquè és l’acte del creient que dona una campanada i espera que fins i tot trobi ressò en els cors dels sords”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, comunica que “amb motiu del 75è. aniversari de la Declaració universal dels Drets Humans, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe ha publicat una esplèndida reflexió sobre la dignitat de l’ésser humà, que vol ser una enèrgica crida a respectar-la i protegir-la, com a condició fonamental d’una societat justa i pacífica”. Explica que “aquesta Declaració sobre la dignitat humana (“Dignitas infinita”), que té l’aval explícit del papa Francesc, és una síntesi reeixida del pensament de l’Església sobre la dignitat humana, i a la vegada, ajuda a clarificar aquest concepte, objecte sovint de malentesos, il·luminant alguns dels seus aspectes avui enfosquits en la consciència de molts”. Expressa que “l’afirmació central és que a cada persona humana, pel seu propi ésser, li correspon una dignitat “infinita” (en expressió de St. Joan Pau II), més enllà de tota circumstància, característica o aparença i en qualsevol estat o situació en què es trobi” i que “aquest és un principi plenament recognoscible per tothom mitjançant la mateixa raó natural”. Manifesta que “aquesta Declaració denuncia les múltiples situacions en què la dignitat humana es veu greument violada” i que “tracta alguns atemptats específics: pobresa, guerra, maltractament dels emigrants, tràfic de persones, abusos sexuals…”. Finalment, diu que l’Església “reclama ardentment que la dignitat humana se situï en el centre del compromís per al bé comú i de l’ordenament jurídic” i “demana a les autoritats polítiques que protegeixin i garanteixin les condicions necessàries per a la promoció integral de la persona”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, explica que “sant Francesc d’Assís en el Càntic del germà sol, on lloa el Senyor per totes les criatures, incloent-hi els qui perdonen i fins i tot la mateixa mort, exclama: «Lloat sigueu, Senyor, per l’aigua, la germana servidora i humil, preuada i casta.»”. Expressa que “la mirada profundament cristiana del poverello d’Assís li fa lloar «l’omnipotent, altíssim i bondadós Senyor» pel do de l’aigua”, que “ell sap que tots els béns naturals de què gaudim provenen de la mà generosa del Creador” i que “aquesta visió de la realitat és fonamental per a una valoració adequada dels recursos de la terra”. Recorda que “en els darrers mesos hem sofert una situació de secada tan greu que va fer que les autoritats prenguessin mesures per a un ús adequat de l’aigua” i assegura que “gràcies a Déu, les pluges abundoses en les nostres comarques han fet que la situació revertís” i que, “amb goig, estem veient com pels rius i rierols va baixant l’aigua que omple els embassaments”. Recorda que “el sant pare Francesc, en la seva profètica encíclica Laudato si’, posa la qüestió de l’aigua com un dels temes fonamentals de l’ecologia integral que ell proposa com a resposta al repte de la cura de la casa comuna i crida l’atenció sobre «la impossibilitat de sostenir l’actual nivell de consum dels recursos naturals dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de la societat, on l’hàbit de gastar i llençar assoleix nivells inaudits»”. Considera que “en el tema de l’aigua s’ha de tenir molt en compte, doncs, un ús adequat, el qual inclou evitar el malbaratament” i que “l’accés a l’aigua potable és un dret bàsic i universal per a tothom”. Finalment, demana que “no oblidem la centralitat de la persona humana i la cura dels ecosistemes naturals en aquesta qüestió transcendental” i que “no oblidem tampoc el vessant educatiu i cultural en la gestió de l’aigua”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, vol referir-se, “en les jornades prèvies a la solemnitat del Corpus Christi, a la dimensió caritativa que marca especialment la nostra manera de veure el món i que es fonamenta, escoltant les paraules de Jesucrist, en l’exigència de l’amor, de la caritat, cap a totes les persones pròximes i llunyanes per promoure la fraternitat entre tots, ja que som fills d’un mateix Pare”. Explica que “la festa del Corpus fa reviure en les nostres comunitats l’adoració pública de Crist-Eucaristia als carrers i places dels nostres pobles”, que “el que celebrem a l’interior dels temples, ho donem a conèixer a l’exterior a tots els qui ens envolten” i que “ho fem portant un trofeu per indicar el regal més gran rebut per la humanitat, Jesucrist, qui ens mana que ens estimem els uns als altres tal com Ell ho ha fet, fins a la mort en creu; amb un amor dirigit especialment als qui més el necessiten”. Considera que “això és el que ens recorda Càritas cada dia, com també moltes altres institucions i organitzacions caritatives que hi ha en l’univers catòlic i que ens ajuden a actualitzar el missatge rebut a la catequesi i a les nostres celebracions, que Déu és amor”. Parla del lema de Càritas per a la campanya d’enguany que “ens empeny a la reflexió i al compromís”: Allà on ens necessites. Obrim camí a l’esperança. Expressa que “aquestes paraules resumeixen el conjunt d’activitats dutes a terme obrint la porta perquè altres persones i grups comprovin si és una realitat evident la intenció de ser allí on hi ha gent necessitada, i no són paraules buides i sense un sentit adequat a la realitat caritativa”. Finalment, diu que “la segona part del lema apunta al futur: un camí per recórrer junts”, “sense perdre l’esperança de millorar les actituds dels cristians per servir amb autenticitat tots els qui ho sol·licitin” i que és per a això que demana “la col·laboració de tothom per donar suport a les seves iniciatives”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, expressa que “en una de les preguntes del qüestionari que hem estat treballant en les parròquies es demanava si les nostres comunitats eren atractives”. Reconeix que “és important ser conscients de la situació en què es troben les nostres comunitats, però també que els laments o una consciència derrotista no duen enlloc”. Afirma que pensa que “les nostres comunitats seran atractives quan siguem capaços de viure seguint l’estil de Jesús”, que “si la vida de les nostres parròquies i comunitats reflecteix el rostre de Crist i en elles s’hi viu la vida nova dels deixebles, aleshores podran atraure altres persones” i que “per això, la conversió a Crist és l’exigència primera i més urgent que hem d’afrontar”. Considera que l’Església i cadascuna de les nostres comunitats s’han de posar constantment sota la llum de la Paraula de Déu per comprovar si són fidels als valors de l’Evangeli”. Manifesta que “allò que fa atractiva una comunitat cristiana no és res més que la seva capacitat de viure en coherència amb l’Evangeli de Jesús” i que “les nostres comunitats han de brillar per la seva obertura i capacitat d’acollida, per l’alegria amb què viuen la seva fe, pel compromís de servir a tothom i per la seva disposició a estimar, com el Mestre va fer i ens va ensenyar”. Destaca que “per això, el papa Francesc demana “comunitats obertes, vives en la fe, desitjoses d’irradiar Jesucrist, alegres, lliures, fraternes i compromeses” (Christus vivit, 220)”. Finalment, diu que “tenim en nosaltres l’Esperit de Jesús, que ens ajuda a fer nostres aquestes actituds i que garanteix que, malgrat la nostra fragilitat i debilitats, les nostres comunitats cristianes puguin continuar sent atractives i engrescadores”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
