MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA 110a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT
I DEL REFUGIAT 2024

(Diumenge, 29 de setembre de 2024)

Déu camina amb el seu poble

 

Benvolguts germans i germanes!

El 29 d’octubre de 2023 va finalitzar la primera Sessió de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, que ens ha permès aprofundir en la sinodalitat com a vocació originària de l’Església. «La sinodalitat es presenta principalment com un camí conjunt del Poble de Déu i com a diàleg fecund de carismes i ministeris al servei de la vinguda del Regne» (Informe de Síntesi, Introducció).

Posar l’èmfasi en la dimensió sinodal permet a l’Església redescobrir la seva naturalesa itinerant, com a poble de Déu en camí a través de la història, pelegrinant, diríem “migrant” cap al Regne del Cel (cf. Lumen gentium, 49). Sorgeix espontàniament la referència al relat bíblic de l’Èxode, que presenta el poble d’Israel en camí cap a la terra promesa: un llarg viatge de l’esclavitud a la llibertat que prefigura el de l’Església cap a l’encontre final amb el Senyor.

Anàlogament, és possible veure en els migrants del nostre temps, com en els de totes les èpoques, una imatge viva del poble de Déu en camí cap a la pàtria eterna. Els seus viatges d’esperança ens recorden que «nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel, d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fl 3,20).

Les dues imatges ―la de l’èxode bíblic i la dels migrants― guarden certes similituds. De la mateixa manera que el poble d’Israel en temps de Moisès, els migrants fugen sovint de situacions d’opressió i abusos, d’inseguretat i discriminació, de falta de projectes de desenvolupament. I com els hebreus en el desert, també els migrants troben molts obstacles en el seu camí: són provats per la set i la fam; s’esgoten per la feina i la malaltia; es veuen temptats per la desesperació.

Però la realitat fonamental de l’èxode, de cada èxode, és que Déu precedeix i acompanya el camí del seu poble i de tots els seus fills en qualsevol temps i lloc. La presència de Déu enmig del poble és una certesa de la història de la salvació: «El Senyor, el teu Déu, t’acompanya, no et deixarà, no t’abandonarà» (Dt 31,6). Per al poble que va sortir d’Egipte, aquesta presència es manifesta de maneres diferents: una columna de núvol i de foc indiquen i il·luminen el camí (cf. Ex 13,21); la tenda de l’aplec, que custodia l’arca de l’aliança, fa tangible la proximitat de Déu (cf. Ex 33,7); l’asta amb la serp de coure assegura la protecció divina (cf. Nm 21,8-9); el mannà i l’aigua són els dons de Déu per al poble afamat i assedegat (cf. Ex 16-17). La tenda és una forma de presència particularment estimada al Senyor. Durant el regnat de David, Déu es va negar a ser tancat en un temple per continuar habitant en una tenda i així poder caminar amb el seu poble, i va anar «d’una tenda a l’altra i d’una llar a l’altra» (1Cr 17,5).

Molts migrants fan l’experiència del Déu company de viatge, guia i àncora de salvació. S’encomanen a Ell abans de marxar i acudeixen a Ell en situacions de necessitat. Hi busquen consol en els moments de desesperació. Gràcies a Ell, hi ha bons samaritans en el camí. A Ell, en la pregària, confien les seves esperances. Imaginem quantes bíblies, evangelis, llibres de pregàries i rosaris acompanyen els migrants en els seus viatges a través dels deserts, els rius i els mars, i de les fronteres de tots els continents!

Déu no només camina amb el seu poble, sinó també en el seu poble, en el sentit que s’identifica amb els homes i les dones en el seu caminar per la història ―especialment amb els últims, els pobres, els marginats―, com a prolongació del misteri de l’Encarnació.

Per això, l’encontre amb el migrant, com amb cada germà i germana necessitats, «és també trobada amb Crist. Ens ho va dir Ell mateix. És Ell qui truca a la nostra porta afamat, assedegat, foraster, despullat, malalt i empresonat, demanant que el trobem i l’ajudem» (Homilia de la Missa per als participants en la trobada “Lliures de la por”, Sacrofano, 15 de febrer de 2019). El judici final narrat per Mateu en el capítol 25 del seu Evangeli no deixa cap dubte: «era foraster, em vau acollir» (v. 35); i de nou, «us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi» (v. 40). Per això, cada encontre, al llarg del camí, és una oportunitat per trobar el Senyor; i és una oportunitat carregada de salvació, perquè en la germana o en el germà que necessita la nostra ajuda, és present Jesús. En aquest sentit, els pobres ens salven, perquè ens permeten trobar-nos amb el rostre del Senyor (cf. Missatge per a la III Jornada Mundial dels Pobres, 17 de novembre de 2019).

Benvolguts germans i germanes, en aquesta Jornada dedicada als migrants i els refugiats, unim-nos en pregària per tots aquells que han hagut d’abandonar la seva terra a la recerca de condicions de vida dignes. Sentim-nos en camí juntament amb ells, fem junts “sínode” i encomanem-los a tots, així com a la propera assemblea sinodal, «a la intercessió de la Benaurada Verge Maria, signe de segura esperança i de consol en el camí del Poble fidel de Déu» (Informe de Síntesi, Per a continuar el camí).

Pregària

Déu, Pare totpoderós,
som la vostra Església pelegrina
en camí cap al Regne del Cel.
Cadascun de nosaltres habita en la seva pròpia pàtria,
però com si fóssim estrangers.
Tota regió estrangera és la nostra pàtria,
tanmateix, tota pàtria és per a nosaltres terra estrangera.
Vivim aquí a la terra,
però tenim la nostra ciutadania al cel.
No permeteu que ens constituïm en amos
d’aquella porció del món
que ens heu donat com a llar temporal.
Ajudeu-nos a no deixar mai de caminar
juntament amb els nostres germans i germanes migrants
vers l’estada eterna que Vós ens heu preparat.
Obriu els nostres ulls i el nostre cor
perquè cada encontre amb els necessitats
es converteixi en encontre amb Jesús,
Fill vostre i Senyor nostre.
Amén.

 

Roma, Sant Joan del Laterà, 24 de maig de 2024, Memòria de la Benaurada Verge Maria Auxiliadora.

 

FRANCESC