Data: 30 de juny de 2024
Pere sempre forma part del nucli més proper a Jesús. Ell és dels seguidors de primera hora, dels qui estan presents al mont Tabor en el moment de la transfiguració (Cf. Mt 17,1), a Getsemaní en el moment de la pregària angoixada de Jesús (Cf. Mt 26,37), i és testimoni primerenc, amb el deixeble estimat, de la resurrecció (Cf. Jn 20,3). Jesús va constituir-lo en la pedra sobre la qual edificar la seva Església (Cf. Mt 16,18), i és aquell a qui va encomanar de pasturar les seves ovelles (Cf. Jn 21,15-17).
El Senyor va fer únicament Pere la pedra de l’Església, li donà les claus i l’instituí pastor de tot el ramat, ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 881), i la Constitució Dogmàtica Lumen Gentium del Concili Vaticà II, unint-ho a la figura del Sant Pare, ens diu també que «el Romà Pontífex és, com a successor de Pere, el principi perpetu i el fonament visible de la unitat, tant dels bisbes com de la multitud dels fidels» (LG, 23).
El Papa és, doncs, el successor de Pere, aquell qui avui fa la seva funció, i aquesta és una realitat dogmàtica que l’Església proclama i ha estat proclamant des de fa segles, seguint la doctrina que es basa en la Sagrada Escriptura i en la Tradició (Cf. LG, 14). Avui el papa Francesc és, doncs, Pere, com abans ho foren tants d’altres, a una part dels quals l’Església ha reconegut llur santedat.
La relació del conjunt de l’Església amb el successor de Pere s’ha resumit sovint en una expressió llatina que ens diu «cum Petro et sub Petro», que vol dir «amb Pere i sota Pere», és a dir, en comunió amb el Papa i seguint aquell a qui creiem que Crist ha posat al capdavant de la seva Església i ha estat elegit per un col·legi que, tenint atribuïda aquesta funció, actua inspirat per l’acció de l’Esperit Sant.
Cada Sant Pare té el seu propi tarannà, perquè cadascun té la seva pròpia personalitat. Però alhora representa sempre Pere i allò que Pere significà en el seu moment, essent instituït amb una funció concreta dins de l’Església pel mateix Crist. Però nosaltres, sovint, i com ens diu l’Apòstol, afirmem: «Jo soc de Pau»; d’altres: «Doncs jo, d’Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes» (1Co 1,12). Davant d’aquesta divisió, sant Pau es pregunta: «No vol dir això que viviu de manera purament humana?» (1Co 3,4). També avui ens ressonen de nou les paraules de Crist: «I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16,18).
