Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Dissabte 29 de juny l’Església celebra la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau, que han rebut junts una especial veneració en la mateixa data perquè van estar units per un mateix amor a Crist fins al punt de donar la vida per Ell. Entorn d’aquesta solemnitat, se celebra el Dia del Papa, una jornada en què els cristians catòlics agraeixen al Senyor el ministeri de la unitat del bisbe de Roma, donen suport a les obres de caritat i apostolat que el Sant Pare impulsa personalment i preguen per l’Església i el Papa.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat dels sants Pere i Pau, apòstols, així com de les Constitucions conciliars Sacrosanctum concilium i Dei Verbum, del dret a l’habitatge, de cridats a ser comunitats acollidores i missioneres, del sagrament de la vida ordinària, de l’encíclica Laudato si’ i de l’Església, una comunitat en camí.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla del Papa i l’Església universal amb motiu de la solemnitat, dissabte 29 de juny, del sants Pere i Pau, apòstols, un dia que els catòlics dediquen a “festejar i pregar per l’Església i, específicament, pel Papa que, a través del seu ministeri, l’orienta i la representa”. Afirma que “al llarg dels segles l’Església és governada pels successors de Pere i pels bisbes, en comunió amb ell”. Recorda que “el Concili Vaticà II va discutir i aprovar una Constitució sobre l’Església, Lumen Gentium”, “un document conciliar que ofereix un resum perfecte de la naturalesa de l’Església, que és alhora visible i espiritual”. Recorda que sant Pere “va ser el primer a confessar la fe; i sant Pau, el mestre insigne que la va interpretar” i que “són venerats per tots nosaltres com a protectors i patrons de tota la comunitat”. Finalment, diu que els catòlics “expressem avui més que mai amb major intensitat el nostre afecte pel papa Francesc i preguem per ell i pel que representa el seu ministeri a favor de l’Església universal al servei de tot el món”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “Pere sempre forma part del nucli més proper a Jesús” i recorda que “el Senyor va fer únicament Pere la pedra de l’Església, li donà les claus i l’instituí pastor de tot el ramat” i que “el Romà Pontífex és, com a successor de Pere, el principi perpetu i el fonament visible de la unitat, tant dels bisbes com de la multitud dels fidels”. Explica que “la relació del conjunt de l’Església amb el successor de Pere s’ha resumit sovint en una expressió llatina que ens diu «cum Petro et sub Petro», que vol dir «amb Pere i sota Pere», és a dir, en comunió amb el Papa i seguint aquell a qui creiem que Crist ha posat al capdavant de la seva Església i ha estat elegit per un col·legi que, tenint atribuïda aquesta funció, actua inspirat per l’acció de l’Esperit Sant”. Afirma que “cada Sant Pare té el seu propi tarannà, perquè cadascun té la seva pròpia personalitat”, però que “alhora representa sempre Pere i allò que Pere significà en el seu moment, essent instituït amb una funció concreta dins de l’Església pel mateix Crist”. Finalment, diu que “també avui ens ressonen de nou les paraules de Crist: «I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16,18)”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, parla de la festa major, amb motiu de la festa dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, que l’Església celebra el 29 de juny. Recorda que “ens trobem als inicis del temps d’estiu en el qual molts pobles i ciutats de la nostra diòcesi celebren les seves festes majors”, unes festes en les quals “hi trobem unes arrels profundament cristianes, ja que totes elles estan vinculades al sant o patró del poble”. Afirma que “la festa ens ajuda a agrair el do de la vida que hem rebut, el do de formar part d’una comunitat humana concreta i determinada que és la nostra família, el veïnat i el poble, el do d’establir uns vincles amb les persones i d’afavorir moments de trobada més tranquils on podem establir relacions més humanes i fins i tot d’amistat”. Finalment, desitja que “tots puguem gaudir de les nostres festes, que ho fem amb civisme, respecte i col·laboració responsable, i que ens ajudin a donar gràcies per tot el que compartim”, “donar gràcies a les persones i donar gràcies a Déu, a la Mare de Déu i als diferents sants que són els nostres protectors en tota ocasió”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, informa que “aquest mes de juny el Dicasteri per a la Promoció de la Unitat dels Cristians ha fet públic un document intitulat El bisbe de Roma, que tracta de la primacia i de la sinodalitat en els diàlegs ecumènics”, en el qual “es fan palesos els reptes que planteja la primacia del bisbe de Roma en el camí vers una Església reunificada”. Explica que “en la gènesi d’aquest estudi hi ha la invitació de sant Joan Pau II a tots els cristians a trobar les formes en les quals el ministeri del bisbe de Roma «podrà realitzar un servei d’amor reconegut pels uns i pels altres»”. Expressa que “la unitat dels cristians i la primacia del successor de Pere a la seu de Roma estan íntimament unides” i que “s’ha d’avançar en els diàlegs de la vida i de la teologia amb la confiança que la unitat és un do de l’Esperit Sant, perquè l’ecumenisme espiritual és l’ànima del moviment ecumènic”. Finalment, considera que “el camí sinodal que està avançant arreu de l’Església, com a expressió de la seva naturalesa més íntima, és una fita important en el sender de la unitat”, que “hi ha una interdependència clara entre primacia i sinodalitat” i que “aquesta és la gran aportació que està fent el sant pare Francesc vivint i impulsant en primera persona el camí eclesial de la sinodalitat”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla de les Constitucions conciliars Sacrosanctum concilium (SC) i Dei Verbum (DV), que versen sobre la litúrgia i la Paraula de Déu, respectivament. Expressa que “la Constitució sobre la Paraula de Déu revesteix un caràcter fundador sobre el qual s’eleva tot l’edifici doctrinal del Vaticà II” i que “se’ns recorda que el centre de la vida de l’Església és el misteri de Déu revelat en Crist i comunicat pel Sant Esperit”. Recorda que “el treball conciliar cronològicament s’inicià des de l’orientació del diàleg intern, tractant d’aquella dimensió íntima de l’Església que és la divina litúrgia, que, dins la concepció sacramental de la comunitat eclesial, comunitat eucarística, esdevé el cor, el fons i el cimal de la vida cristiana”. Considera que “la litúrgia és alhora l’encontre amb el Crist, que actua en la seva Església i, també, espera activa la seva vinguda en la glòria” i que “per això, el Concili encoratja els fidels a participar en l’acció litúrgica «d’una manera conscient, activa i fructuosa»”. Finalment, diu que “la finalitat última de l’acció de l’Església és «la santificació dels homes en Crist i la glorificació de Déu»” i que “la litúrgia, celebrada en la llengua del poble, havia d’ajudar en aquesta comesa”.
El cardenal Joan Josep Omella explica que “en la segona Carta als cristians de Corint que Pau els escriu l’apòstol els anima a col·laborar en la col·lecta que està fent a favor de la comunitat cristiana de Jerusalem, que està patint una greu situació de fam i d’escassetat” i que “els corintis van col·laborar en aquella col·lecta que va alleujar la situació dels cristians de Jerusalem”. Considera que “els cristians hem anat madurant en la reflexió sobre els drets i els deures de les persones per anar construint un món que estigui més d’acord amb els designis de Déu”, “uns drets que, en la recerca del bé comú, no són només individuals, sinó també socials”. Afirma que “tenir una llar és fonamental per a una vida digna” i que “cal una acció coordinada de totes les administracions públiques, les entitats i la ciutadania perquè l’accés a l’habitatge no sigui un malson”. Recorda que “segons l’Observatori de la realitat social de Càritas Diocesana de Barcelona, 3 de cada 4 llars acompanyades per Càritas no disposen d’un habitatge digne” i “2 de cada 5 persones de la diòcesi de Barcelona pateixen algun tipus de dificultat relacionada amb l’exclusió residencial”. Finalment, expressa que “caldria fer una reflexió per part de tots els estaments socials implicats que dugués a actuacions efectives en favor d’aquest dret humà fonamental”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que els Bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola en l’Exhortació pastoral del març 2024: “Comunitats acollidores i missioneres”, van proposar que el futur de la nostra societat i el de l’Església passen per “la plena incorporació dels milions de persones immigrades, amb una diversitat de procedències enorme, que han suposat una transformació extraordinària de la nostra realitat demogràfica”. Exposa que “segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de gener de 2023 residien a Catalunya 1.361.981 de persones amb nacionalitat estrangera, és a dir, el 17,2 % de la població”, així com que “a Andorra ja fa dècades que les persones migrades superen els nacionals”. Afirma que “davant d’això, o som una Església acollidora i missionera, o simplement no serem” i que això “reclama una profunda conversió personal i comunitària, i una renovació eclesial, que fomenti l’acollida i la missió”. Finalment, diu que “aquest nou pluralisme social és un repte formidable per a l’Església, que és i vol ser catòlica, que vol viure la universalitat del gènere humà en la fraternitat que prové del Crist Ressuscitat, promovent una “civilització de l’amor””.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “no resulta gens fàcil descobrir que el carrer, el municipi, la demarcació administrativa corresponent, i les estructures que regeixen aquests espais de la nostra vida puguin arribar a ser reconegudes pels ulls dels fidels com a sagrament de la presència de Déu”, ja que “és un àmbit de la nostra vida realment complex” i és aquesta complexitat “el que dificulta el desenvolupament del que anomenem “esperit cívic””. Afirma, però, que “res del món s’escapa a la possibilitat de ser “món ressuscitat””, que “el carrer, el poble, la ciutat, és lloc de Déu” i que “el mateix món secular està cridat a ser “món de Déu””. Reconeix que “hi ha, per sort, participació ciutadana”, però que “si mirem les intencions que s’hi mouen, les aspiracions de poder i la barreja d’interessos merament ideològics, serà bastant difícil concloure que la ciutat “és lloc de Déu””. Finalment, diu que “ho va encertar el gran teòleg Y. Congar en dir que “La Ciutat de Déu”, de la qual va parlar sant Agustí, no era una organització del poder, ni una república batejada, ni un règim de govern, ni tan sols una cultura… “sinó una immensa magnitud moral””, que avui en diríem “espiritual”, “una ciutat on es respira l’amor de Déu, on l’home és dignificat i Déu glorificat en la convivència més quotidiana”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, adreça de nou una carta als joves i els recomana la lectura d’un text del papa Francesc, Laudato si’ (Lloat sigueu), en el qual el Papa “ens fa una crida urgent a tenir cura, protegir i estimar la nostra terra, amb tots els éssers que l’habiten”. Afirma que “el papa Francesc ens reclama un «canvi de rumb» per sortir de l’espiral de l’autodestrucció i donar pas a una ecologia integral, que sigui a la vegada econòmica, social i cultural per retornar a l’harmonia amb la naturalesa i totes les criatures”. Considera que “ens cal canviar el nostre estil de vida, lluny de l’acceleració embogida i del consumisme ferotge actual” i que “això només serà possible si som capaços d’un canvi en el nostre cor: una «conversió ecològica», personal i comunitària, basada en la simplicitat, la sobrietat, la humilitat, la capacitat d’admiració i contemplació, la gratitud i la gratuïtat”. Finalment, diu als joves que ells poden ser els protagonistes principals i promotors d’aquest «canvi de rumb» i els anima a “llegir amb atenció aquesta llarga carta del papa Francesc”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, parla de l’Església com una comunitat en camí. Expressa que li agrada “pensar en l’Església sempre de manera concreta” i que quan diu “Església” pensa en les cares de tants bons creients que coneix, en les comunitats i també en “les persones que acudeixen només ocasionalment als nostres temples”. Recomana que ho fem així, per tal d’evitar diversos perills, com ara “parlar amb paraules grandiloqüents de l’“Església”” o “identificar l’Església només amb institucions, estructures, ritus i normes” o, “simplement, identificar-la amb els clergues o amb la jerarquia”. Recorda que “som tots els cristians els que constituïm el signe de Crist en una població, en un lloc concret” i que “l’Església no és un ens abstracte, sinó una realitat feta de persones, comunitats, institucions i actuacions”. Demana que “pensem la nostra Església com a comunitat de deixebles de Jesús”, “una comunitat en camí, que es dirigeix cap al Pare i que està cridada a créixer i desenvolupar-se en el seu caminar”. Finalment, diu que “l’Església de Solsona és el conjunt d’homes i dones que responen a l’amor que Crist els té, tot creient en Ell, posant en Ell tota la seva esperança i estimant-lo de tot cor”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
