MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LA CURA DE LA CREACIÓ
1 de setembre de 2024
Espera i actua amb la creació
Benvolguts germans i germanes,
“Espera i actua amb la creació” és el tema de la Jornada de pregària per la cura de la creació, que se celebrarà el proper 1 de setembre. Fa referència a la carta de sant Pau als Romans 8,19-25, on l’apòstol aclareix el que significa viure segons l’Esperit i es concentra en l’esperança certa de la salvació per mitjà de la fe, que és vida nova en Crist.
1. Partim aleshores d’una pregunta senzilla, però que podria no tenir una resposta òbvia: quan som veritablement creients, com és que tenim fe? No és tant perquè “nosaltres creiem” en quelcom transcendent que la nostra raó no arriba a entendre, el misteri inabastable d’un Déu distant i llunyà, invisible i innombrable. Més aviat, diria sant Pau, és perquè en nosaltres habita l’Esperit Sant. Sí, som creients perquè l’Amor mateix de Déu ha estat «vessat en els nostres cors» (Rm 5,5). Per això l’Esperit és ara, realment, «l’avançament de la nostra herència» (Ef 1,14), com a pro-vocació a viure sempre orientats vers els béns eterns, segons la plenitud de la humanitat bella i bona de Jesús. L’Esperit fa als creients creatius, pro-actius en la caritat. Els introdueix en un gran camí de llibertat espiritual, no exempt, però, de la lluita entre la lògica del món i la lògica de l’Esperit, que tenen fruits contraposats entre ells (cf. Ga 5,16-17). Ho sabem, el primer fruit de l’Esperit, compendi de tots els altres, és l’amor. Conduïts, aleshores, per l’Esperit Sant, els creients són fills de Déu i poden dirigir-s’hi anomenant-lo «Abbà!, Pare!» (Rm 8,15), precisament com Jesús, amb la llibertat del qui ja no cau més en la por de la mort, perquè Jesús va ressuscitar d’entre els morts. Heus aquí la gran esperança: l’amor de Déu ha vençut, venç sempre i seguirà vencent. Malgrat la perspectiva de la mort física, per a l’home nou que viu en l’Esperit el destí de glòria és ja segur. Aquesta esperança no pot defraudar, com ens recorda també la Butlla de convocació del proper Jubileu[1].
2. L’existència del cristià és vida de fe, diligent en la caritat i desbordant d’esperança, en l’espera de l’arribada del Senyor en la seva glòria. La “demora” de la parusia, de la seva segona vinguda, no és cap problema. La qüestió és una altra: «quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe sobre la terra?» (Lc 18,8). Sí, la fe és un do, fruit de la presència de l’Esperit en nosaltres, però és també tasca, que s’ha de fer en la llibertat, en l’obediència al manament de l’amor de Jesús. Aquesta és la feliç esperança que hem de testimoniar; on?, quan?, com? En els drames de la carn humana que pateix. Si bé se somnia, ara és necessari somniar amb els ulls oberts, animats per visions d’amor, de fraternitat, d’amistat i de justícia per a tothom. La salvació cristiana entra en el gruix del dolor del món, que no només afecta als éssers humans, sinó a tot l’univers; a la naturalesa mateixa, oikos de l’home, el seu ambient vital; comprèn la creació com a “paradís terrenal”, la mare terra, que hauria de ser lloc d’alegria i promesa de felicitat per a tothom. L’optimisme cristià es fonamenta en una esperança viva: sap que tot tendeix a la glòria de Déu, a la consumació final en la seva pau, a la resurrecció corporal en la justícia, “de glòria en glòria”. En el transcurs del temps, però, compartim dolor i patiment: la creació sencera gemega (cf. Rm 8,19-22), els cristians gemeguen (cf. vv. 23-25) i gemega el propi Esperit (cf. vv. 26-27). El gemec manifesta inquietud i patiment, ensems amb anhel i desig. El gemec expressa confiança en Déu i abandó a la seva companyia afectuosa i exigent, amb vista a la realització del seu designi, que és alegria, amor i pau en l’Esperit Sant.
3. Tota la creació està implicada en aquest procés d’un nou naixement i, gemegant, espera l’alliberament. Es tracta d’un creixement amagat que madura, com “un gra de mostassa que arriba a ser com un gran arbre” o “llevat en la pasta” (cf. Mt 13,31-33). Els començaments són insignificants, però els resultats esperats poden ser d’una bellesa infinita. En tant que espera d’un naixement —la revelació dels fills de Déu— l’esperança és la possibilitat de mantenir-se ferms enmig de les adversitats, de no desanimar-se en el temps de les tribulacions o davant de la barbàrie humana. L’esperança cristiana no pot defraudar, però tampoc dona falses il·lusions; si el gemec de la creació, dels cristians i de l’Esperit és anticipació i espera de la salvació que ja s’està realitzant, ara estem immersos en molts patiments que sant Pau descriu com a “contratemps, por, persecució, fam, nuesa, perills, mort sagnant” (cf. Rm 8,35). Llavors l’esperança és una lectura alternativa de la història i de les vicissituds humanes; no il·lusòria, sinó realista, del realisme de la fe que veu allò invisible. Aquesta esperança és l’espera pacient, com el no-veure-hi d’Abraham. M’agrada recordar aquest gran visionari creient que fou Joaquim de Fiore —l’abat calabrès “d’esperit profètic dotat”, segons Dante Alighieri[2]— que, en un temps de lluites sanguinàries, de conflictes entre el papat i l’imperi, de croades, d’heretgies i de mundanització de l’Església, va saber indicar l’ideal d’un nou esperit de convivència entre els homes, basat en la fraternitat universal i la pau cristiana, fruit d’Evangeli viscut. Aquest esperit d’amistat social i de fraternitat universal el vaig proposar a Fratelli tutti. I aquesta harmonia entre els éssers humans s’ha d’estendre també a la creació, en un “antropocentrisme situat” (cf. Laudate Deum, 67), en la responsabilitat per una ecologia humana i integral, camí de salvació de la nostra casa comuna i de nosaltres que hi habitem.
4. Per què hi ha tant de mal al món? Per què hi ha tanta injustícia, tantes guerres fratricides que causen la mort d’infants, destrueixen les ciutats, contaminen l’entorn vital de l’home, la mare terra, violentada i devastada? Referint-se implícitament al pecat d’Adam, sant Pau afirma: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta» (Rm 8,22). La lluita moral dels cristians està relacionada amb el “gemec” de la creació, perquè aquesta última «va quedar subjecta a la caducitat» (v. 20). Tot el cosmos i tota criatura gemeguen i anhelen “ansiosament” perquè es pugui superar la condició actual i es restableixi l’originària: en efecte, l’alliberament de l’home comporta també la de totes les altres criatures que, solidàries amb la condició humana, han estat sotmeses al jou de l’esclavatge. Igual que la humanitat, la creació ―sense cap culpa seva― està esclavitzada i es troba incapacitada per a realitzar allò per al que va ser concebuda, és a dir, per a tenir un sentit i una finalitat duradors; està subjecta a la dissolució i a la mort, agreujades pels abusos humans sobre la naturalesa. Però, per contra, la salvació de l’home en Crist és esperança segura també per a la creació; de fet, «també la creació serà alliberada de l’esclavatge d’aquesta situació de corrupció, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu» (Rm 8,21). Aleshores, en la redempció de Crist és possible contemplar amb esperança el vincle de solidaritat entre els éssers humans i totes les altres criatures.
5. En l’expectació esperançada i perseverant de la vinguda gloriosa de Jesús, l’Esperit Sant manté alerta la comunitat creient i la instrueix contínuament, cridant-la a la conversió en els estils de vida, perquè resisteixi a la degradació humana de l’ambient i manifesti aquella crítica social que és, en primer lloc, testimoni de la possibilitat de canviar. Aquesta conversió consisteix en passar de l’arrogància de qui vol dominar els altres i la naturalesa ―reduïda a objecte manipulable―, a la humilitat de qui té cura dels altres i de la creació. «Un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix» (Laudate Deum, 73), perquè el pecat d’Adam va destruir les relacions fonamentals per les quals viu l’home: la que té amb Déu, amb ell mateix i amb els altres éssers humans, i la que té amb el cosmos. Totes aquestes relacions han de ser, sinèrgicament, restaurades, salvades, “reorientades”. No en pot faltar cap. Si en falta una, falla tot.
6. Esperar i actuar amb la creació significa, en primer lloc, ajuntar esforços i, caminant juntament amb tots els homes i les dones de bona voluntat, contribuir a «repensar entre tots la qüestió del poder humà, quin n’és el significat, quins en són els límits. Perquè el nostre poder ha augmentat frenèticament en poques dècades. Hem fet progressos tecnològics impressionants i sorprenents, i no advertim que alhora ens convertim en éssers altament perillosos, capaços de posar en risc la vida de molts éssers i la nostra pròpia supervivència» (Laudate Deum, 28). Un poder incontrolat engendra monstres i es gira contra nosaltres mateixos. Per això avui és urgent posar límits ètics al desenvolupament de la intel·ligència artificial, que, amb la seva capacitat de càlcul i simulació, podria ser utilitzada per a dominar l’home i la naturalesa, en lloc de posar-la al servei de la pau i el desenvolupament integral (cf. Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, 2024).
7. «L’Esperit Sant ens acompanya en la vida», això ho van entendre bé els nens i les nenes reunits a la plaça de Sant Pere per a la seva primera Jornada Mundial, que va coincidir amb el diumenge de la Santíssima Trinitat. Déu no és una idea abstracta d’infinit, sinó que és Pare amorós, Fill amic i redemptor de tot home i Esperit Sant que guia els nostres passos pel camí de la caritat. L’obediència a l’Esperit d’amor canvia radicalment l’actitud de l’home: de “depredador” a “cultivador” del jardí. La terra és confiada a l’home, però continua sent de Déu (cf. Lv 25,23). Aquest és l’antropocentrisme teologal de la tradició judeocristiana. Per tant, pretendre posseir i dominar la naturalesa, manipulant-la al seu gust, és una forma d’idolatria. És l’home prometeic, ebri del seu propi poder tecnocràtic, que amb arrogància posa la terra en una condició “des-graciada”, és a dir, privada de la gràcia de Déu. Ara bé, si la gràcia de Déu és Jesús, mort i ressuscitat, aleshores és veritat el que va dir Benet XVI: «No és la ciència la que redimeix l’home. L’home és redimit per l’amor» (Carta enc. Spe Salvi, 26), l’amor de Déu en Crist, del qual res ni ningú no podrà separar-nos mai (cf. Rm 8,38-39). Constantment atreta cap al seu futur, la creació no és estàtica ni està tancada en si mateixa. Avui dia, també gràcies als descobriments de la física contemporània, el vincle entre matèria i esperit es presenta de manera cada vegada més fascinant per al nostre coneixement.
8. Per tant, la cura de la creació no és només una qüestió ètica, sinó també eminentment teològica, ja que concerneix l’entrellaçament entre el misteri de l’home i el de Déu. Es pot dir que aquest entrellaçament és “generatiu”, ja que es remunta a l’acte d’amor amb el qual Déu crea l’ésser humà en Crist. Aquest acte creador de Déu atorga i funda l’actuar lliure de l’home i tota la seva eticitat: és lliure precisament en el seu ésser creat a imatge de Déu que és Jesucrist, i per això “representant” de la creació en Crist mateix. Hi ha una motivació transcendent (teològico-ètica) que compromet el cristià a promoure la justícia i la pau en el món, també a través del destí universal dels béns: es tracta de la revelació dels fills de Déu que la creació espera, gemegant com amb dolors de part. En aquesta història no només hi ha en joc la vida terrena de l’home, sinó sobretot el seu destí en l’eternitat, l’eschaton de la nostra benaurança, el Paradís de la nostra pau, en Crist Senyor del cosmos, el Crucificat-Ressuscitat per amor.
9. Esperar i actuar amb la creació significa, doncs, viure una fe encarnada, que sap entrar en la carn sofrent i esperançada de la gent, compartint l’espera de la resurrecció corporal a la que els creients estan predestinats en Crist Senyor. En Jesús, el Fill etern en la carn humana, som veritablement fills del Pare. Per la fe i el baptisme, comença per al creient la vida segons l’Esperit (cf. Rm 8,2), una vida santa, una existència de fills del Pare, com Jesús (cf. Rm 8,14-17), ja que, per la força de l’Esperit Sant, Crist viu en nosaltres (cf. Ga 2,20). Una vida que esdevé un cant d’amor per Déu, per la humanitat, amb i per la creació, i que troba la seva plenitud en la santedat[3].
Roma, Sant Joan del Laterà, 27 de juny de 2024
FRANCESC
[1] Spes non confundit, Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024).
[2] Divina Comèdia, Paradís, XII, 141.
[3] Ho ha expressat poèticament el prevere rosminià Clemente Rebora: “Mentre la creació puja en Crist al Pare, / en el destí arcà / tot és dolor del part: / quant morir perquè neixi la vida! / però d’una sola Mare, que és divina, / sortim feliçment a la llum: / vida que l’amor produeix llàgrimes, / i, si anhela, aquí baix és poesia; / però santedat només compleix el cant” (Curriculum vitae, “Poesia e santità”: Poesie, prose e traduzioni, Milà 2015, p. 297).
