Data: 7 de juliol de 2024
Ser conscients de les nostres febleses, tant físiques com morals –com escriu sant Benet a la Regla–, és una bona manera de créixer i, també, de fer-nos conscients de les febleses i dels defectes dels altres. L’home ha estat creat a imatge de Déu, una imatge que nosaltres fem imperfecta, perquè està sovint enterbolida per les nostres mancances i les nostres faltes, pels nostres pecats… I no ens faci por emprar aquesta expressió. Aleshores, en comptes de reconèixer els altres com a imatges de Déu pretenem que siguin fets a imatge nostra, és a dir, que siguin, actuïn i pensin tal com nosaltres volem que siguin, actuïn i pensin. Però això, evidentment, no és mai així, i la percepció d’aquesta realitat ens causa frustració.
Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret, als seus veïns i convilatans: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, entre la seva parentela i entre els de casa seva» (Mc 6,4). Aquella gent no veia en Jesús un enviat de Déu. Hi veia sols un veí, que havien vist créixer i córrer pels carrers de Natzaret; de qui coneixien bé la seva mare; que havien tractat el seu pare als ulls del món i ara convivien amb la seva parentela; veien en Ell no pas res més que el que ells creien que era: un home del seu poble. L’Església no pot ser com aquella gent tancada a reconèixer la veu de Déu i el seu missatger. Ha de ser una Església d’acollida, i aquesta idea ens ha estat recordada sovint pel papa Francesc. Per acollir els nouvinguts temporalment, turistes i viatgers, o els qui intenten refer les seves vides entre nosaltres, fugint de la pobresa i la manca de recursos a la seva terra, ens cal veure-hi sempre el rostre del Crist.
Escriu sant Benet en la seva Regla que «tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”» (RB 53,1). No és pas aquest un mal consell, ans al contrari, ens pot ser molt útil per no veure en l’altre un estrany, un competidor o fins i tot un invasor.
Des del reconeixement de les nostres limitacions i de les nostres febleses, ens serà una mica més fàcil acollir. Sabent-nos forts en veure’ns febles, veurem més forts i menys febles els altres. Ens cal tenir això present en tots els àmbits, amb els nostres conciutadans, els nostres veïns, familiars i companys, i també dins mateix de l’Església, que ha de tenir tota ella els ulls posats en el Senyor, a qui tots plegats estimem, servim i seguim.