Data: 21 de juliol de 2024

El Concili explica que la revelació és un conjunt d’accions pel que Déu es dona a conèixer als homes, una història narrada per la paraula. Déu es revela als homes com el seu salvador intervenint en la història, salvant-los a través de la història, per introduir-los en una vida que, tanmateix, transcendeix el temps.

La història de salvació esdevé “amb fets i amb paraules” (gestis verbisque). Es tracta d’un binomi que ocupa un lloc important a la Constitució (DV 2, 7, 14, 17, 18 i al·lusions a 7 i 8). Amb aquests precisos termes s’expressen els mitjans pels quals Déu es manifesta a la humanitat, és a dir, l’estructura bàsica de la revelació. D’una banda, els esdeveniments de la història, és a dir, les intervencions salvífiques de Déu, que estan disposades segons un pla (“economia”) i constitueixen una història de salvació. D’altra banda, la paraula de Déu –el “dabar Jahvè”- que es dirigeix a través dels diversos mediadors (Moisès, els profetes, el Fill) i que interpreta els fets i l’ensenyament concret dels mateixos.

Entre obres i paraules, entre les accions de la història i les paraules d’interpretació, hi ha una mútua compenetració. El Concili explica que estan “íntimament connexos”. No són dos camins de revelació, sinó una sola via, feta de manera conjunta. En incidir en la connexió mútua, el Concili proposa una concepció integral de la revelació, que pretén evitar tant les tesis “intel·lectualistes” que circumscriuen la revelació només a la paraula, com a l’extrem oposat, que considera la revelació només com una sèrie d’actes, negant tot valor a la paraula. No es poden oposar les paraules i els fets, la revelació com a coneixement i la revelació com a esdeveniment, la doctrina i les accions de Déu.

Per subratllar el complement mutu d’obres i paraules afirma dues coses fonamentals: les obres “manifesten i confirmen la doctrina i les realitats significades per les paraules”, i les paraules “proclamen les obres i il·luminen el designi diví que contenen” (DV 2). Els esdeveniments de la història de salvació revelen el pla salvador de Déu i, a més, tenen la virtut de corroborar aquest pla, revelat en ells mateixos i declarat en les paraules.

Per part seva, les paraules expliquen el misteri de les obres, evitant el perill d’una falsa interpretació de les obres. L’acció de Déu en la història apel·la a l’home, el crida i sol·licita. Els esdeveniments tenen un sentit, que sobrepassa allò que es pot percebre immediatament; responen a una intenció de Déu, a un pla. Les paraules interpreten aquesta crida personal i el seu contingut misteriós.