Data: 21 de juliol de 2024
Hi ha coses que sobre el paper ens semblen ben assumibles i ben normals. Ara bé, quan es tracta de posar-ho en pràctica algunes vegades ja no ho tenim tan clar. La primera premissa que ens cal tenir clara als cristians és que Déu ens estima i que aquest seu amor no és únicament una relació bidireccional entre Ell i nosaltres, sinó multidireccional: de nosaltres cap a Ell i, alhora, cap al proïsme. Aquest proïsme és el que ens costa a vegades de reconèixer. Ens és fàcil si és algú proper, i moltes vegades hem d’afegir-hi que ens caigui bé. Però si el proïsme és algú desconegut o bé algú amb qui discreparem, la possibilitat de reconèixer en ell un germà o una germana ja es fa més difícil estimar.
El papa Benet XVI dedicà les tres encícliques del seu pontificat a tres principis bàsics: la fe, l’esperança i la caritat. Són les denominades virtuts teologals, que el Catecisme de l’Església Catòlica defineix com a aquelles que funden, animen i caracteritzen l’obrar moral del cristià, informen i vivifiquen totes les virtuts morals i són infoses per Déu en l’ànima dels fidels per fer-los capaços d’obrar com a fills seus (cf. CEC, 1813). D’aquí que el papa Benet XVI afirmi que l’amor, del qual Déu ens satisfà, l’hem de comunicar als altres (cf. Deus Caritas est, 1).
L’amor no és egoista. Els egoistes som nosaltres, a vegades, en posar-lo en pràctica amb gasiveria. A l’amor li agrada ser recíproc, però no és aquesta una condició de partida, ja que sovint l’amor no és correspost amb amor. No és aquest el cas de Jesús de Natzaret, l’amor del qual va ser sovint respost amb traïcions o conjures contra Ell? Estimem per ser estimats o estimem perquè l’amor que rebem de Déu volem estendre’l al nostre proïsme?
Déu ens ha estimat primer, i continua sempre estimant-nos primer, sense esperar la nostra resposta per fer-ho. Nosaltres podem correspondre-li també amb l’amor. Però Déu no ens imposa un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos. Ell ens estima i ens fa veure i experimentar el seu amor, i d’aquest «abans» de Déu pot néixer també en nosaltres l’amor com a resposta (cf. Deus Caritas est, 17).
Un amor no correspost en els seus inicis, si persevera, si no abandona, pot donar lloc a una correspondència, i sovint és aquesta la nostra relació amb Déu. Ell sempre ens estima i nosaltres no sempre li corresponem. No ho fem quan no estimem el proïsme de manera gratuïta, a la manera de Déu.
