Data: 28 de juliol de 2024
L’esperança és quelcom que es guanya, que es construeix i, alhora, quelcom que es pot perdre. És un bé, una gràcia, de la qual cal tenir sempre cura, mimar-la, perquè és la font de la vida. Al llarg de la nostra existència vivim i passem per diverses etapes, i cadascuna té la seva realitat concreta, implica els seus anhels i presenta les seves dificultats. En tot moment, esperar és viure, i viure és tenir esperança.
Viure molts anys ha estat sempre vist com una benedicció, i realment ho és, però ho és si podem viure la vellesa amb qualitat de vida, essent objecte de respecte i d’amor, sentint-nos sempre útils i valorats. La nostra societat ha estat sovint definida per la seva tendència a descartar allò que no li plau, allò que no respon a uns cànons de bellesa, de plenitud i de perfecció. Però aquests cànons no sempre s’assoleixen i, aleshores, moltes vegades són motiu de frustració i desencís, perquè posem per endavant criteris com la utilitat immediata i la productivitat personal. I és sovint a causa d’aquesta actitud que la gent gran és o se sent infravalorada, i tendeix a preguntar-se si la seva existència és encara útil per a algú.
Escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians, de l’any 1999: “Així com la infància i la joventut són el període en el qual l’ésser humà està en formació, viu projectat cap al futur i, prenent consciència de les seves capacitats, embasta projectes per a l’edat adulta, també la vellesa té els seus avantatges perquè, atenuant l’ímpetu de les passions, creix en la saviesa, dona consells més madurs. En un cert sentit, és l’època privilegiada d’aquella saviesa que generalment és fruit de l’experiència, perquè el temps és un gran mestre” (Carta als ancians, 5).
Viure la vida com una riquesa a cada instant, a cada pas, en cada etapa… no és fàcil. En la infància i l’adolescència, el neguit per arribar a l’edat adulta ens angoixa; en la maduresa, potser estem frustrats per no haver assolit tots els objectius que ens havíem marcat; i finalment, en la vellesa, si bé fem un balanç positiu del que ha estat el nostre pas per la terra, la proximitat de la mort o bé la minva de les capacitats o bé la sensació de solitud o de manca de reconeixement ens envolten i fereixen.
La vida és un regal, en totes i cadascuna de les seves etapes. Ens cal viure-la sempre com a tal, com un do que Déu ens ha regalat perquè la visquem en plenitud a cada instant, amb la certesa que Déu ens l’ha donada com a prova del seu amor.
