Data: 4 d’agost de 2024
El moment culminant de l’autocomunicació de Déu en la història de la humanitat té lloc en Crist. La Constitució conciliar “Dei Verbum”, en parlar de la naturalesa de la revelació, accentua el caràcter “cristià” de la mateixa presentant Jesucrist com a “mitjancer” i “plenitud” de la revelació (Cf. DV2). La paraula “mitjancer”, present al Nou Testament (especialment en 1Tim 2, 5) correspon a Crist per ser, alhora, un “home enviat als homes” i el “Verb de vida”. Crist és mitjancer perquè és el Verb etern del Pare, ple de gràcia i veritat, fet carn, cosa que li permet ser camí que condueix al Pare, desvetllant el misteri de Déu. Essent la Paraula que era al costat de Déu (cf. Jn 1-2.14), Jesucrist pot revelar plenament el misteri de la vida trinitària.
Amb el terme “plenitud”, per altra banda, s’indica que la revelació culmina en Crist i, alhora, es comprèn i s’interpreta des d’Ell. Jesucrist és el centre i vèrtex de la revelació i, per això, la mesura de la manifestació de Déu als homes. “Jesucrist —explica H. Fries— no sols parla de Déu, sinó que és la parla de Déu. Per això és la paraula última de Déu, perquè Déu s’hi ha expressat definitivament. En la seva persona Jesucrist és la darrera paraula i l’esdeveniment últim de la revelació”. Jesucrist és també plenitud de la revelació –explica R. Latourelle– perquè és “el Déu que revela i el Déu revelat, l’autor i l’objecte de la revelació, qui revela el misteri i el misteri mateix en persona. És en persona la veritat que anuncia i predica”. Jesucrist és el missatger i el contingut del missatge: el revelador que cal creure i la veritat personal revelada en què cal creure.
La revelació no és un llibre, sinó una persona, Jesucrist, en qui resplendeix la Paraula de Déu, la “Dei Verbum”. Hi va haver al Concili una intervenció en aquest sentit, que va causar gran impressió en tots els pares conciliars. Provenia de l’Arquebisbe de Ouagadougou, Paul Zoungrana i es realitzava en nom de 67 pares africans. “La revelació divina –deia– és fonamentalment Crist, promès a l’Antic Testament, nascut en la plenitud dels temps i transmès per l’Església. (…) Res no es pot revelar que sigui més gran que Crist i res no es pot revelar que no estigui contingut en Crist”. I concloïa: “Les veritats que cal creure i els deures que cal complir han de ser considerats sobretot en la seva relació amb una persona viva. Digueu al món, Pares conciliars, que la divina revelació és Crist perquè el món sentint cregui, creient esperi i esperant estimi. Cal que el bonic rostre de Crist resplendeixi millor en l’Església. Així renovareu els prodigis d’amor i de fidelitat amb què brillava l’Església primitiva” (Acta Synodalia, III/III, 213).
(De la conferència “La naturalesa de la revelació segons la constitució Dei Verbum” pronunciada a Solsona, 11-6-2024)
