Data: 11 d’agost de 2024
La qualificació de Jesucrist com a “mitjancer i plenitud” de la revelació convida a fer un doble moviment. Primer, mirar enrere, per contemplar Crist com a punt final de la revelació, sota la llum del qual tenen sentit els esdeveniments anteriors. Segon, convida a mirar endavant i advertir que, des de Crist, estem en una nova situació. L’aparició de Jesucrist representa l’eschaton final, l’inici d’una cosa nova.
La consumació escatològica de la revelació tindrà lloc amb la “gloriosa manifestació de nostre Senyor Jesucrist” (DV 4, en referència a 1 Tim 6, 14; Tit 2, 13). Marcarà el final de la història. Començarà quan Jesús el Senyor es manifesti des del cel (2 Tes 1, 7; 1 Tes 3, 13), quan, un cop destruït tot principat, tota potestat i tot poder, lliuri el regne a Déu Pare “perquè Déu sigui tot en tots” (1 Cor 15, 28), quan la glòria es manifesti també en els creients (1 Pe 5, 1), quan tota la creació sigui alliberada de l’esclavatge i de la caducitat per assolir la llibertat i la glòria dels fills de Déu (Rom 8, 21), quan la relació de l’home amb Déu arribi a la seva profunditat més íntima i a la seva elevació més alta en la “contemplació cara a cara”, en conèixer Déu de la mateixa manera que ell coneix els homes (1 Cor 13, 12). En aquesta fase es mostrarà amb claredat el rostre de Déu.
Mentrestant, diu “Dei Verbum”, “no hem d’esperar ja cap nova revelació pública”. El concili utilitza el qualificatiu “pública” per tal de no excloure la possibilitat que Déu pugui comunicar una revelació privada a algú; però, si s’esdevingués, aquesta revelació no podria afectar la salvació de tot el poble. La idea central és que amb lʼesdeveniment Crist la revelació està completa. No és possible superar, corregir ni millorar la revelació donada en el fet excepcional que Déu es faci home. El caràcter únic i excepcional de l’encarnació del Verb implica la seva definitivitat: “sota el cel no s’ha donat als homes cap altre nom pel qual ens hàgim de salvar” ( Fets 4, 12).
El Concili no va voler reprendre l’afirmació tradicional que la revelació es va tancar amb la mort dels apòstols (Decreto Lamentabili DH 3421). Allò que pròpiament delimita el temps de la revelació pública és la “presència i manifestació” de Crist entre els homes. És en Crist que la revelació s’ha consumat. Els apòstols i altres testimonis van recollir i transmetre aquesta revelació. Transmetre la revelació és el mateix que transmetre a Crist (traditio Christi), paraula última de Déu.
(De la conferència “La naturalesa de la revelació segons la constitució Dei Verbum” pronunciada a Solsona, 11-6-2024)
