Data: 18 d’agost de 2024
En la butlla de convocatòria del Jubileu Ordinari de l’any 2025, Spes non confundit, el papa Francesc ens diu que sant Pau és molt realista, que sap molt bé que la vida està feta d’alegries i de dolors, i que l’amor es posa a prova sobretot quan hi ha dificultats i l’esperança sembla esfondrar-se. (Cf. Spes non confundit, 4). La nostra vida és un camí a vegades costerut, a vegades planer, al llarg del qual trobem moments de tot. Podem suposar al llarg d’aquest camí que quan tot va bé vivim en la normalitat, i això d’una banda ens dona sensació de seguretat però de l’altra ens provoca un daltabaix quan la dificultat sorgeix. La nostra societat planteja la vida en aquesta clau, i davant d’aquest plantejament la malaltia, l’entrebanc i sobretot la mort apareixen com un fet molest, que ens desassossega, neguiteja i incomoda interiorment.
La vida del cristià hauria d’estar sempre plantejada en una altra clau. De cap de les maneres partint d’un principi fatalista, sinó al contrari, vivint sempre les dificultats des de l’esperança. Esperar és un dret per a tota persona, i podríem dir que també alhora un deure. Per a nosaltres creients és també part indestriable de la nostra fe. Seguir Crist, creure en Crist, és viure en l’esperança.
En la butlla de convocatòria de l’any jubilar 2025 el papa Francesc ens diu que estem cridats a redescobrir l’esperança en els signes dels temps. Aquests signes d’esperança són per al Papa, i en primer lloc, la pau per al món. Certament que el
nostre món té set de pau. De fet, el món, al llarg de la seva història, sempre ha estat assedegat de pau, una set que de
moment no es pot saciar perquè la humanitat mateixa es cuida d’assecar qualsevol font d’on pugui sorgir l’aigua necessària per saciar aquesta set.
En segon lloc, el papa Francesc ens convida a mirar el futur amb esperança, a no conformar-nos amb un món sense perspectives per al futur. I ens diu: «És urgent que, a més del compromís legislatiu dels estats, hi hagi un suport convençut per part de les comunitats creients i de tota la comunitat civil en tots els seus components, perquè el desig dels joves d’engendrar nous fills i filles, com a fruit de la fecunditat del seu amor, doni una perspectiva de futur a tota societat i
sigui un motiu d’esperança: perquè depèn de l’esperança i genera esperança» (Spes non confundit, 9). La vida, generar vida, és el gran signe de l’esperança. Visquem, doncs, esperançats aquest camí cap a l’any jubilar del 2025, fent de l’esperança un dels centres de la nostra vida. Sempre certs que Crist és la nostra esperança.
