Data: 25 d’agost de 2024
La temptació de l’abandó, del desencís, neix com a fruit de la desesperança. Ens sembla que tot temps passat fou millor i que els nostres temps són els més difícils per a l’Església, per viure la fe. No és pas un sentiment nou. Per això mateix, la crida a l’esperança que ens fa el papa Francesc amb motiu de la convocatòria de l’any jubilar per al 2025 l’hem d’acollir amb el cor obert i amb plena confiança en el Senyor.
El papa Francesc, en la butlla Spes non confundit –l’esperança no defrauda–, ens fa adonar que durant el proper Jubileu es commemoraran també els 1.700 anys de la celebració del primer gran concili ecumènic, el de Nicea. Ens pot semblar una data llunyana, una fita més en el calendari, sovint farcit de memòries. Ens cal pensar, però, que no és pas així. En els primers temps del cristianisme els concilis, els sínodes i les assemblees es van succeir amb assiduïtat. L’objectiu fonamental –ens ho recorda també el Papa– era preservar la unitat del Poble de Déu i l’anunci fidel de l’Evangeli (Spes non confundit, 17). També avui la unitat del Poble de Déu ens ha d’interessar i, en certa manera, preocupar. Sovint, quan parlem de la unitat, ens referim a la unitat dels cristians. Per exemple, cada any dediquem una setmana al mes de gener, al voltant de la celebració de la conversió de sant Pau, a pregar per aquesta unitat. I és que sant Pau, l’apòstol, fou el predicador de la bona nova, de l’Evangeli, als gentils, i simbolitza en certa manera la universalitat de l’Església, volguda així per Crist mateix, sense deixar de banda cap poble.
Però ens hauria també d’interessar i de preocupar la unitat mateixa de l’Església, tant en l’àmbit universal com particular, diocesà o parroquial. Segueix molts cops essent vigent aquella cita de l’apòstol: «Quan uns afirmen “jo soc de Pau”, i els altres «jo soc d’Apol·ló», no vol dir això que viviu de manera purament humana?» (1Co 3,4). El Concili de Nicea va centrar-se a preservar la unitat, ens diu el Papa, i afegeix que, tot i marcar una fita en la història de l’Església, representa també una invitació a seguir avançant en el camí cap a la unitat visible, a no cansar-se de cercar maneres adequades per aconseguir-ho (cf. Spes non confundit, 17). No treballar per la unitat de l’Església ha estat en tot temps voler deixar el Crist.
Fem nostres en aquest camí cap al Jubileu del 2025 les paraules de sant Pau: «Fins i tot en les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,3-5).
