Data: 15 de setembre de 2024
El diàleg, que potser l’ambient de vacances ha afavorit, forma part de ser cristià en el món i pot resultar una experiència molt profitosa per a un mateix i per a l’Església.
El mes de juliol passat ens van arribar dues notícies provinents del món de la cultura, que en el fons despertaven una reflexió semblant des del punt de vista de la fe. Hem al·ludit a la mort de l’original creador Bill Viola i, en paral·lel, se’ns informa del “muralista” Aryz, igualment original, que frega també el món de l’esperit i, en certa manera (almenys explícitament), el món de la fe.
Aquest artista, com en molts altres casos de creadors de bellesa, sembla que té el seu propi itinerari, un camí de descobriments i maduració. Des de “grafiter” de parets casualment nues, on pretenia “deixar l’ambient ciutadà una mica millor que les parets nues i brutes”, fins a comprendre que la pintura és un acte comunicatiu. Un acte comunicatiu d’un contingut “humà”, que va més enllà del purament formal, del consum superficial d’allò merament agradable, quelcom més que un adorn, que acompanya un objecte material fent-lo més atractiu… Aquest quelcom més humà, per a ell són valors fonamentals en la vida, i que són tan oblidats en la realitat (no en els discursos) com a necessaris.
En aquest camí descobreix que el seu treball ha de tenir el seu lloc adient, no tant en un museu, on la visualització de l’obra artística s’ofereix als qui a posta la busquen i “consumeixen”, sinó en espais que estiguin oberts a tots i on l’obra artística formi part d’un ambient, podria dir-se “contemplatiu”, de recerca d’aquests mateixos valors.
D’aquí ve que, havent-hi obres seves en molts països, des dels Estats Units a la Xina, hagi aconseguit posar les seves pintures en temples significatius a Espanya, a Portugal i Itàlia. S’ha pogut contemplar en la parròquia del Pi, de Barcelona, la versió d’una “Pietat”.
És també un personatge que convida al diàleg. Perquè, alhora que constitueix una veritable manifestació de l’esperit creador humà actual, treballa en l’àmbit de l’esperit, on la humanitat (així ho creiem) és més autèntica i on l’Evangeli resulta més significatiu.
Potser aquesta coincidència en el mateix dia de la notícia de la mort de Bill Viola i el reportatge sobre Aryz va fer despertar una mateixa reacció en el cor creient: aqueixa barreja de goig i plany que vivim en el diàleg amb la cultura actual des de la fe.
Segons les seves pròpies paraules, afirma que “l’Església ha fet molt de mal al llarg de la història… i no soc una persona religiosa…, però l’Església és una de les poques institucions d’aquesta societat que promou valors com l’amor… A l’Església sempre hi ha hagut gent dolenta i també gent que de veritat creu en aquests valors”. Enfront d’un museu, les esglésies són edificis eterns, oberts a qualsevol que cerca aquests valors com la pau. Dialogant amb la bellesa dels edificis i les imatges, ell pretén aportar quelcom de nou a la mirada de qui cerca aquests valors.
És una veritable llàstima que aquests artistes es queden en el llindar del gran misteri de la vida; que sostinguin una imatge tan reduïda de l’Església com una institució portadora de valors; que hagin de subratllar “el mal que l’Església ha fet”, sense preguntar-se quin és el fonament de la bellesa i l’art que acullen els temples. Com si allò de l’amor i de la pau fossin uns “afegits” a la fe cristiana…
