Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Amb la catequesi d’avui entrem en la segona fase de la història de la salvació. Després d’haver contemplat l’Esperit Sant en l’obra de la Creació, el contemplarem durant algunes setmanes en l’obra de la Redempció, és a dir, en Jesucrist. Passem, doncs, al Nou Testament i veiem l’Esperit al Nou Testament.
El tema d’avui és l’Esperit Sant en l’Encarnació del Verb. A l’Evangeli de Lluc llegim: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu» —oh Maria— «el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra» (1,35). L’evangelista Mateu confirma aquesta dada fonamental que concerneix Maria i l’Esperit Sant, dient que Maria «es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant» (1,18).
L’Església ha recollit aquesta dada revelada i l’ha col·locat en el cor del seu Símbol de la fe. En el concili ecumènic de Constantinoble, de 381 —el que va definir la divinitat de l’Esperit Sant— aquest article va entrar en la fórmula del Credo.
Es tracta, per tant, d’una dada de fe ecumènica, perquè tots els cristians professen junts aquest mateix Símbol de la fe. La pietat catòlica, des de temps immemorials, ha fet derivar d’això una de les seves pregàries diàries, l’àngelus.
Aquest article de fe és el fonament que permet parlar de Maria com de l’Esposa per excel·lència, que és figura de l’Església. Efectivament, Jesús —escriu sant Lleó Magne— «així com va néixer per obra de l’Esperit Sant d’una mare verge, així fa fecunda l’Església, la seva esposa immaculada, amb el buf vital de l’Esperit mateix».[1] Aquest paral·lelisme és reprès a la constitució dogmàtica Lumen gentium, que diu així:
«Creient i obeint, va engendrar a la terra el Fill del Pare mateix, i sense conèixer baró, coberta amb l’ombra de l’Esperit Sant […]. L’Església, contemplant la seva profunda santedat i imitant la seva caritat i complint fidelment la voluntat del Pare, es fa també mare mitjançant la paraula acceptada amb fidelitat, perquè per la predicació i el baptisme engendra a una vida nova i immortal els fills concebuts per obra de l’Esperit Sant i nascuts de Déu» (n. 63, 64).
Concloem amb una reflexió pràctica per a la nostra vida, suggerida per la insistència de l’Escriptura en els verbs concebre i parir. A la profecia d’Isaïes escoltem: «La noia que ha d’infantar tindrà un fill» (7,14); i l’Àngel diu a Maria: «Concebràs i tindràs un fill (Lc 1,31). Maria primer va concebre, després va donar a llum Jesús: primer el va acollir en el seu interior, al cor i a la carn, després el va tenir.
El mateix passa amb l’Església: primer acull la Paraula de Déu, deixa que «parli al seu cor» (cf. Os 2,16) i li «ompli les entranyes» (Ez 3,3), tal com diuen dues expressions bíbliques, per a després donar-la a llum amb la vida i la predicació. La segona operació és estèril sense la primera.
També a l’Església, davant tasques superiors a les seves forces, li sorgeix espontàniament la mateixa pregunta: «Com és possible això?» Com és possible anunciar Jesucrist i la seva salvació a un món que sembla buscar només el benestar? També la resposta és la mateixa que llavors: «Rebreu la força de l’Esperit Sant.» Sense l’Esperit Sant l’Església no pot avançar, l’Església no creix, l’Església no pot predicar.
El que es diu de l’Església en general val també per a nosaltres, per a cada batejat. Cada un de nosaltres es troba a vegades, en la vida, en situacions superiors a les seves forces i es pregunta: «Com puc afrontar aquesta situació?» Ajuda, en aquests casos, repetir-se un mateix allò que l’àngel va dir a la Mare de Déu: «Per a Déu no hi ha res impossible» (Lc 1,37).
Germans i germanes, reprenem, doncs, també nosaltres, cada vegada, el nostre camí amb aquesta reconfortant certesa en el cor: «Per a Déu no hi ha res impossible.» I si nosaltres creiem això, farem miracles. Res no és impossible per a Déu.
[1] Discurs 12è sobre la Passió, 3, 6: PL 54, 356.
