Data: 20 d’octubre de 2024
Després del que hem escrit aquí, ens ratifiquem en la possibilitat de vèncer la por al futur, referit a tots els àmbits de la nostra vida, i especialment a l’àmbit de la nostra fe i de la vida de l’Església.
Hem esmentat els dos grans pilars que sostenen la nostra mirada esperançada davant del futur: per part de Déu el pilar de la Promesa que Ell ens ha fet i ens ha estat confirmada en Jesucrist; per part nostra la confiança que deriva de la fe i l’amor que li professem.
És en això essencial on radica la gran diferència de l’esperança cristiana respecte de l’optimisme superficial (també denominat «ingenu»). Aquest optimisme mira d’animar la persona desesperançada amb bones sensacions, amb imatges, músiques, ambients amables… tot el que produeix un efecte «placebo». Coses que ajuden, sens dubte, però que no poden fonamentar una veritable esperança.
Ch. J. Chaput escriu en el seu llibre Estrangers en terra estranya: «Hem de confiar en Déu, en la vida futura, no com si fossin bateries reconfortants, sinó veient-lo com la nostra veritable i definitiva llar. Si ho fem, ens adonarem que la desesperació no hi té cabuda, ni la mandra, i s’obrirà davant nostre un panorama alegre». Ja entenem això d’«alegre»: l’alegria serena que acompanya la pau profunda. Per aquest autor, aquesta seria una de les aportacions més positives de la fe cristiana (de l’Església) en la societat i en el món cultural d’occident, particularment el món cultural representat pels Estats Units d’Amèrica.
És veritat que aquest món secularitzat (i burgès) s’esforça a convèncer l’opinió pública que és possible viure amb alegria i optimisme, fins a la mort, sense necessitat d’apel·lar a una visió transcendent de la vida, és a dir, una visió religiosa (no sols cristiana). Per això, airegen en els mitjans de comunicació els exemples de persones que afronten amb bon tarannà les dificultats, les malalties o la mort mateixa, sense perdre l’alegria, emetent missatges humanistes i esperançadors i sense pronunciar-se davant les grans qüestions sobre el sentit de la vida. Tot és molt emotiu, abundància de missatges que impressionen fàcilment a la gent, alhora que eviten qualsevol pregunta que posi en qüestió aquesta actitud optimista des de la raó. En efecte, missatges que actuen a manera de «bateries », com les dels nostres aparells electrònics, que permeten continuar funcionant un temps, fins que s’esgoten i cal tornar-los a carregar…
Hom pensa que, al cap i a la fi, difondre aquesta actitud psicològica davant el sofriment i les contradiccions de la vida sempre serà millor que fomentar la desesperació. Com els tractaments pal·liatius, que no curen realment, però fan més suportable el sofriment profund.
Tot i així, no podem ofegar les preguntes que neixen, no sols de la freda raó, sinó també del cor que busca descansar en «raons vàlides per a continuar vivint».
I no hi haurà autèntic descans, sinó en la Veritat. Per a nosaltres, Veritat-fe-esperança-pau és una cadena, les baules de la qual estan fermament unides.
A més, davant el futur no estem sols, ni condicionats per la nostra incapacitat i, encara que no tinguéssim al costat la multitud de germans, la nostra oració, com diu el salm, diria «Senyor, (els teus designis) són més que els grans de sorra! Si m’hi posava, en acabar, encara estaria amb tu, encara em quedaries tu» (cf. Sl 139,18).
