Data: 27 d’octubre de 2024
Estimats diocesans, amics i amigues:
Sempre he pensat que no hi ha res més bell i apassionant que descobrir, enmig de les marees que agiten la barca del nostre cor, la crida de Déu per a la vida de cadascú de nosaltres. Deixar-se seduir per la mà del Pare suposa deixar que entri per les esquerdes de la nostra ànima perquè habiti completament el nostre ésser. Al cap i a la fi, aquesta és la seva manera de ser, de donar-se i de fer-nos eternament seus.
Seguint el pas confiat d’aquest sentiment que renova la raó de la nostra fe, poso la mirada en l’Abadia de Montserrat, que l’any vinent compleix mil anys des que l’abat Oliba consagrés el cenobi a la muntanya de Montserrat. Allí, el pròxim dimecres 30 d’octubre i entorn de la Moreneta, celebrarem una trobada el clergat de les deu diòcesis amb seu a Catalunya. Aquest moment de comunió, concòrdia i fraternitat, tant entre nosaltres com amb la comunitat de monjos benedictins que custodien aquesta muntanya revestida de silenci i pregària, serà el tast d’una trobada Mil·lenària que deixarà un segell inesborrable en les nostres mirades.
Mil anys d’un lliurament teixit a foc lent, que guarda dins seu una infinitat de pregàries, traduïdes en dolors, alegries, somnis, llàgrimes, anhels i esperances. Mil anys abraçant Déu en el silenci de l’oració, del treball, de l’escolta. Mil anys que avui ens conviden a pregar pel proïsme i a preguntar-nos pel sentit primer i últim de la nostra vida: i jo, per a què soc cridat?
La Mare de Déu de Montserrat desitja reunir-nos entorn del seu cor de Mare, perquè no es perdi ni un de sol (cf. Mt 18, 14) i perquè descobrim que a estimar només s’aprèn estimant. Aquesta lògica de l’Amor comporta una força que ens recorda que hem estat cridats a estimar Déu i a estimar-nos els uns als altres. I encara que a vegades no trobem la drecera adequada o el camí es presenti curull d’ombres, tinguem present que «enmig de la foscor sempre comença a brollar quelcom nou, que tard o d’hora produeix un fruit» (Evangelii gaudium, 276).
Deixem-nos captivar pel Senyor; per la seva presència consoladora en la pell dels desfavorits, per la seva mirada amagada en els malalts, per la seva bellesa habitada en el banquet de l’altar i en l’espina més delicada de la Creu. I si tremola la barca de la nostra vida, posem els ulls en el Cel i escoltem com ens diu, una vegada i una altra: «Coratge! Soc jo. No tingueu por!» (Mt 14, 27).
