Data: 3 de novembre de 2024
Sens dubte, el cristià no té por del futur, encara que li sembli incert i no controlable. Sap que sempre trobarà aigua fresca i reconfortant en el seu camí. Aquesta aigua és el mateix amor de Déu, ofert com a do i gràcia a través dels seus diferents camins.
Un d’aquests camins és el conjunt dels sagraments, en els quals aquest amor invisible se’ns ofereix encarnat en signes visibles. Cada vegada que participem en una celebració sacramental, sigui la que sigui, el camí futur se’ns obre i ens crida a seguir amb esperança.
Entre ells, segons l’obra concreta de Jesús, hem de destacar l’Eucaristia. Quan Jesús va pensar en el perill que corríem de sucumbir davant les dificultats, la por, la impotència, el fracàs, el descoratjament, “va inventar” l’Eucaristia. Ell “va fer” l’Eucaristia (en la seva vida i en el gest sacramental) pensant en nosaltres. Per això va afegir, després de la celebració, “feu això” (Lc 22,11)… i tindreu vida (cf. Jn 6,54).
En realitat anem a missa, en principi, per a obeir el mandat de Jesús, però sabem que, obeint-lo, podem continuar vivint. És a dir, podem seguir mirant el futur sense por i endinsar-nos-hi amb absoluta confiança.
És la celebració de l’Eucaristia en si mateixa la que ens retorna l’esperança i la seguretat davant el futur. Però alguns moments d’aquesta celebració són particularment estimulants en aquest sentit. Així, la primera part, que denominem la Paraula.
La primera part de la celebració de la Missa, la Paraula, és un diàleg. I, com a tal, resulta clarament reconfortant. Alguns psicòlegs humanistes, com Victor Frankl, sostenen el poder guaridor de la paraula, el diàleg, en tant que donador de sentit per a superar els moments més durs de sofriment humà. És una cosa que hem aprés de la mateixa Història de la Salvació, de la pràctica de Jesús, i de l’estructura dels sagraments. Anem a Missa i el primer que fem és disposar-nos a l’escolta de la Paraula i a la resposta que li volem donar.
Els especialistes en l’acompanyament sempre han dit que en situacions crítiques l’essencial és aconseguir que l’acompanyat se senti reconegut i valorat i que, en conseqüència, la comunicació, mitjançant la paraula, el silenci o el gest, donin a entendre aquest reconeixement. Això ja ho sabia Déu des de sempre, per això diu la Carta als Hebreus “Moltes vegades i de moltes maneres va parlar Déu als nostres pares… Ara ens ha parlat per mitjà del seu Fill” (He 1,1-2). I Jesucrist, el Salvador del món, és justament la Paraula (cf. Jn 1,1ss.)
Només el fet de parlar, escoltar i respondre ja és ocasió d’esperança. El turment més dur és estar sotmès a un silenci absolut, i les crisis d’amistat solen anar acompanyades de grans silencis negatius (“ja no ens parlem”, “li he bloquejat els seus missatges en el mòbil”), mentre que és un gran honor ser tingut com a “digne” de la paraula als ulls de qui ens parla, sobretot si qui ho intenta és ni més ni menys que Déu.
Un altre capítol és el que aquesta Paraula ens diu. En el cas de la Missa és una Paraula feta pròxima i propera mitjançant la predicació. Si el que ens arriba és realment Paraula de Déu, podrà transmetre una veritat forta, inquietant i profètica, o bé una veritat consoladora, estimulant, d’anunci, però sempre serà paraula d’esperança, paraula d’obertura de futur obert. Paraula d’obertura al perdó, al goig d’estimar més, a l’alegria de conèixer més i viure amb més profunditat l’amor de Déu.
Qui de veritat va a Missa no pot veure el futur absolutament tancat. Ja amb la Paraula la porta comença a obrir-se i entra la primera claror.
