Data: 3 de novembre de 2024
Durant les darreres setmanes de l’any litúrgic, l’Església ens proposa reflexionar sobre la fi dels temps. Una reflexió que s’uneix a la que podem fer amb motiu de la celebració de la festa de Tots Sants i de la dels fidels difunts, que ens mouen a recordar la nostra pròpia finitud. La mort és un tema que molt sovint la nostra societat obvia, que intenta deixar de banda o, ben bé podríem dir, que ens fa nosa o ens angoixa. De fet, és ben natural que saber-nos de pas per aquest món ens pugui provocar neguit i, fins i tot, un cert sentiment d’inutilitat de tot plegat. Nosaltres, creients, però, tenim una visió un xic diferent. Per a nosaltres, la vida -des del mateix moment en què s’inicia fins a la seva fi- és un do de Déu que cal viure amb agraïment, amb joia i, sobretot, amb esperança. Esperança perquè a la fi del camí ens espera el trobament amb el Senyor i, també, certament, el judici, el balanç del que ha estat la nostra vida; el moment de valorar si aquesta l’hem viscut tan sols centrada en nosaltres mateixos o bé si l’hem viscut des de la doble perspectiva de l’amor: cap a Déu i cap als altres.
Crist va resumir els manaments de la llei de Déu –el decàleg que Moisès recollí i que, de fet, coincideix amb qualsevol altra norma de convivència que s’hagi pogut establir en qualsevol època– en dos grans preceptes fonamentats ambdós en l’amor. Estimar omple de sentit una vida; menysprear o rebutjar fins a l’extrem d’odiar la buida de qualsevol sentit. L’amor és un sentiment personal que, com a creients, ha de guiar la nostra vida, el nostre dia a dia fins a permetre’ns de fer, al final de la mateixa, un balanç positiu en la nostra capacitat d’estimar. «A la tarda t’examinaran en l’amor. Aprèn a estimar com Déu vol ser estimat, i deixa la teva condició» escrivia sant Joan de la Creu (Dichos de luz y amor, 60). Perquè per a nosaltres no hi ha amor a Déu si no hi ha amor als germans, i la font de l’amor als altres és l’amor de Déu i cap a Déu.
L’amor és el que ens dona pau. Haver estimat i haver estat estimats per Déu i pels altres canvia en gran manera la perspectiva amb què podem abordar la nostra pròpia finitud en aquest món. Canvia la manera en què podem abordar, en definitiva, la realitat d’una vida que per la fe creiem que es projecta cap a una altra vida plena i definitiva en el Regne de Déu. L’amor amplia la perspectiva sobre la qual contemplem la nostra vida, l’omple de sentit i la projecta cap a la infinitud.
El nostre amor és sempre limitat, l’amor de Déu és infinit; la vida a la terra és limitada, la vida que Crist ens va guanyar per la seva mort i resurrecció és eterna.
