Data: 3 de novembre de 2024

Durant les darreres setmanes de l’any litúrgic, l’Església ens proposa reflexio­nar sobre la fi dels temps. Una reflexió que s’uneix a la que podem fer amb motiu de la celebració de la festa de Tots Sants i de la dels fidels difunts, que ens mouen a recordar la nostra pròpia finitud. La mort és un tema que molt sovint la nostra societat obvia, que intenta deixar de banda o, ben bé podrí­em dir, que ens fa nosa o ens angoixa. De fet, és ben natural que saber-nos de pas per aquest món ens pugui provocar neguit i, fins i tot, un cert sentiment d’inutilitat de tot plegat. Nosaltres, creients, però, te­nim una visió un xic diferent. Per a nosaltres, la vida -des del mateix moment en què s’inicia fins a la seva fi- és un do de Déu que cal viure amb agraïment, amb joia i, sobretot, amb esperança. Esperança per­què a la fi del camí ens espera el trobament amb el Senyor i, també, certament, el judici, el balanç del que ha estat la nostra vida; el moment de valorar si aquesta l’hem viscut tan sols centrada en nosaltres mateixos o bé si l’hem viscut des de la doble pers­pectiva de l’amor: cap a Déu i cap als altres.

Crist va resumir els manaments de la llei de Déu –el decàleg que Moisès recollí i que, de fet, coinci­deix amb qualsevol altra norma de con­vivència que s’hagi pogut establir en qualsevol èpo­ca– en dos grans preceptes fonamentats ambdós en l’amor. Estimar omple de sentit una vida; menyspre­ar o rebutjar fins a l’extrem d’odiar la buida de qual­sevol sentit. L’amor és un sentiment personal que, com a creients, ha de guiar la nostra vida, el nostre dia a dia fins a permetre’ns de fer, al final de la matei­xa, un balanç positiu en la nostra capacitat d’estimar. «A la tarda t’examinaran en l’amor. Aprèn a estimar com Déu vol ser estimat, i deixa la teva condició» escrivia sant Joan de la Creu (Dichos de luz y amor, 60). Perquè per a nosaltres no hi ha amor a Déu si no hi ha amor als germans, i la font de l’amor als altres és l’amor de Déu i cap a Déu.

L’amor és el que ens dona pau. Haver estimat i haver estat estimats per Déu i pels altres canvia en gran manera la perspectiva amb què podem abordar la nostra pròpia finitud en aquest món. Canvia la ma­nera en què podem abordar, en definitiva, la realitat d’una vida que per la fe creiem que es projecta cap a una altra vida plena i definitiva en el Regne de Déu. L’amor amplia la perspectiva sobre la qual contem­plem la nostra vida, l’omple de sentit i la projecta cap a la infinitud.

El nostre amor és sempre limitat, l’amor de Déu és infinit; la vida a la terra és limitada, la vida que Crist ens va guanyar per la seva mort i resurrecció és eter­na.