Data: 24 de novembre de 2024

En temps de confusió i de canvis culturals profunds, quan tants gosen parlar i s’escolten veus tan diferents (i, de vegades, contradictòries), alguns filòsofs i teòlegs, portats uns per la necessitat d’aclarir les idees, uns altres per a fer la pròpia crítica, han mirat de respondre la pregunta sobre el que és el cor de la nostra fe, allò que ens identifica i ens defineix. Així van veure la llum obres sobre “L’essència del cristianisme”. La pregunta és present avui en molts que, sense ser teòlegs ni filòsofs, la formulen d’una manera espontània, com a reacció de perplexitat davant la gran diversitat d’opinions i propostes…

El gran teòleg Romano Guardini va ser un dels que van abordar aquesta qüestió en l’obra que porta el mateix títol: “L’essència del Cristianisme”. La seva resposta era tan veritable com desconcertant: el cristianisme no és una idea, ni una doctrina moral sobre l’amor, ni una religió que predica Déu com a Pare, ni un programa d’acció transformadora… El cristianisme en la seva essència, deia, és una persona, Jesucrist, la seva obra, la seva Paraula i la petjada que va deixar en la història.

És oportú recordar avui aquesta veritat per dues raons. Una, perquè la celebració de Jesucrist Rei de l’Univers ens convida a contemplar-lo resplendent en la seva glòria. Una altra, perquè aquesta contemplació és especialment adequada en el nostre temps, malalt de por al futur i mancat d’esperança.

La visió de Jesucrist es presenta com a punt final de la història. A alguns els pot semblar llunyana. Tanmateix és tot el contrari: si Ell és al final i final gloriós, tot canvia en el present:

       La tasca principal (única) serà mantenir-nos units a Ell mitjançant l’oració, la contemplació i el seguiment efectiu de la seva persona.

       En Ell (mirant-lo i unint-nos a Ell) podem viure múltiples contradiccions que esglaonen la nostra vida. Tot, tant els sofriments i les crisis, com els moments de glòria, positius i gojosos, queda il·luminat.

       Com que Ell té l’última paraula, tot serà relatiu a Ell, al seu moment i al significat de la seva vinguda. En això radiquen la nostra esperança i la nostra pau.

       Només hi haurà una veritat, que regirà la nostra vida actual: seguir-lo en tot, mirar-lo i estimar-lo només a Ell. Trobar-lo cada dia allí on vol ser trobat: la seva Paraula, els sagraments i la vida mateixa, discernint la seva presència i la seva voluntat en tot moment, en persones i esdeveniments.

       Mentre el seguim el fem present ja avui. Com atraient el futur definitiu en el món present, com fent que cada instant sigui un “instant definitiu”, moment en què vivim aquesta veritat que res ni ningú podrà vèncer ni destruir.

El triomf gloriós de Crist ens allibera de tot temor i ens permet de sostenir una vida esperançada, passi el que passi. Però, a més, ens obre a una manera de ser en l’Església i en el món, que “empeny” la història cap a Ell, sense deixar-nos seduir per miralls ni succedanis de déus, il·luminem i treballem en llibertat, creiem i obrem aquesta fe en l’amor concret. Enmig de la desolació produïda per la DANA, és urgent contemplar-lo a Ell, que va patir i ja està en la glòria: des d’allí ens crida.

Concloem la Pregària Eucarística amb un solemne “Amén”, després d’haver-hi evocat l’obra de la Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Igualment les nostres oracions més quotidianes. Aquest “Amén” està sadollat de fe, d’amor agraït i d’esperança: així ha estat, així és i així serà.

Glòria a Déu pels segles.