El vespre del dia 4 de desembre al Seminari Major Interdiocesà de Barcelona va tenir lloc una jornada de formació per als seminaristes amb l’assistència del Bisbe delegat al Seminari Major Interdiocesà, l’Arquebisbe Joan-Enric Vives, i del Rector i Vicerector del Seminari Major Interdiocesà. La Jornada anà a càrrec del Bisbe de Solsona i membre elegit del Sínode per la CEE, Mons. Francesc Conesa.
En la seva intervenció Mons. Conesa va presentar dotze idees claus del Sínode:
1.- Una Església sinodal és una Església que escolta, acull i acompanya. Viure la missió de l’Església avui demana un estil de presència, servei i anunci que busca construir ponts, conrear la comprensió mútua i comprometre’s en una evangelització que acompanya, escolta i aprèn. Diverses vegades a l’Assemblea ha ressonat la imatge de «treure’s les sabates» per a anar a l’encontre amb l’altre d’igual a igual, com a signe d’humilitat i respecte per un espai sagrat.
2.- La importància del baptisme i el sentit de la fe: el Baptisme, que és el principi de la sinodalitat, constitueix també el fonament de l’ecumenisme. A través d’ell tots els cristians participen del “sensus fide”i i per això cal escoltar-los amb atenció, independentment de la seva tradició, tal com ha fet l’Assemblea sinodal en el seu procés de discerniment. No hi pot haver sinodalitat sense la dimensió ecumènica.
3.- La dona a l’Església: Moltes dones han expressat un profund agraïment per la tasca de sacerdots i bisbes, però també han parlat d’una Església que fereix. Clericalisme, masclisme i un ús inadequat de l’autoritat continuen desfigurant el rostre de l’Església i fan mal a la comunió.
4.- Corresponsabilitat diferenciada: l’exercici de la corresponsabilitat és essencial per a la sinodalitat i és necessari a tots els nivells de l’Església. Cada cristià és una missió en aquest món. Homes i dones estan cridats a una comunió caracteritzada per una corresponsabilitat no competitiva, que s’ha d’encarnar a tots els nivells de la vida de l’Església.
5.- L’autoritat com a servei: en una Església sinodal, els ministres ordenats estan cridats a viure el seu servei al Poble de Déu en una actitud de proximitat a les persones, d’acollida i d’escolta de tothom i a con-rear una profunda espiritualitat personal i una vida de pregària. Sobretot, estan cridats a repensar l’exercici de l’autoritat segons el model de Jesús «que era de condició divina, […] i es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,6-7). L’Assemblea reconeix que molts preveres i diaques fan visible amb la seva dedicació el rostre de Crist Bon Pastor i Servent.
6.- Participació real i efectiva de tots els batejats en la vida de l’Església: com a membres del Poble fidel de Déu, tots els batejats són corresponsables de la missió, cadascun segons la seva vocació, amb la seva experiència i competència; per tant, tothom contribueix a imaginar i decidir passos de reforma de les comunitats cristianes i de tota l’Església, perquè aquesta experimenti «la dolça i reconfortant alegria d’evangelitzar». La sinodalitat, en la composició i en el funcionament dels organismes en què s’encarna, té com a finalitat la missió.
7.- Tots deixebles, tots missioners: Tots deixebles, tots missioners, en la vitalitat fraterna de les comunitats locals que experimenten la dolça i reconfortant joia d’evangelitzar. L’exercici de la corresponsabilitat és essencial per a la sinodalitat i és necessari a tots els nivells de l’Església. Cada cristià és una missió en aquest món.
8.- Formar-se per a la sinodalitat i la missió: Són molts els àmbits en què es produeix la formació del Poble de Déu. A més de la formació teològica, s’ha esmentat la relativa a una sèrie de competències específiques: l’exercici de la corresponsabilitat, l’escolta, el discerniment, el diàleg ecumènic i interreligiós, el servei als pobres i la cura de la casa comuna, el compromís com a «missioners digitals», el de facilitadors dels processos de discerniment i conversa en l’Esperit, la construcció del consens i la resolució dels conflictes. S’ha de fer atenció especial a la formació catequètica dels infants i dels joves, que hauria de comportar la participació activa de la comunitat.
9.- Els sagraments d’iniciació cristiana: Els sagraments de la iniciació cristiana confereixen a tots els deixebles de Jesús la responsabilitat de la missió de l’Església. Laics i laiques, consagrades i consagrats, i ministres ordenats tenen la mateixa dignitat. Han rebut diferents carismes i vocacions, i exerceixen rols i funcions diferents, tots cridats i alimentats per l’Esperit Sant per a formar un sol cos en Crist. Tots deixebles, tots missioners, en la vitalitat fraterna de les comunitats locals que experimenten la dolça i reconfortant joia d’evangelitzar.
10.- Posar els pobres al centre: En els pobres, la comunitat cristiana troba el rostre i la carn de Crist que, tot i ser ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè esdevinguéssim rics per la seva pobresa (cf. 2Co 8,9). Està cridada no només a ser-hi a prop, sinó a aprendre d’ells. Si fer Sínode significa caminar junts amb Aquell que és el camí, una Església sinodal ha de posar els pobres al centre de tots els aspectes de la seva vida: a través dels seus sofriments coneixen directament el Crist que pateix (cf. Evangelii gaudium 198). La semblança de la seva vida amb la del Senyor fa dels pobres anunciadors d’una salvació rebuda com a do i testimonis de la joia de l’Evangeli.
11.- Unitat en la diversitat de cultures: Des de l’Eucaristia aprenem a articular unitat i diversitat: unitat de l’Església i multiplicitat de les comunitats cristianes; unitat del misteri sacramental i varietat de les tradicions litúrgiques; unitat de la celebració i diversitat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris. Res millor que l’Eucaristia mostra que l’harmonia creada per l’Esperit no és uniformi-tat i que tot do eclesial està destinat a l’edificació comuna.
12.- Espiritualitat de comunió: A partir de la utilització que Pau fa del terme “koinonia” (cf. 1Co 10,16-17), la tradició cristi-ana ha custodiat la paraula «comunió» per a indicar al mateix temps la plena participació en l’Eucaristia i la naturalesa de les relacions entre els fidels i entre les Esglésies.
