Càritas Catalunya ha posat en marxa la nova Campanya de Nadal que enguany té com a lema “Fes que una llar digna no sigui una carta als Reis. Càritas Catalunya, allà on ens necessiten”. La Campanya té un to molt emotiu que ens convida a reflexionar sobre un dret de la Constitució Espanyola que està conculcat des de fa anys: el dret a un habitatge digne.
La narrativa de l’espot ens fa posar en el lloc d’un infant que, en comptes de demanar joguines als Reis Mags, té una il·lusió encara més gran: que la seva família disposi d’una llar digna.
La crua realitat ens mostra que, avui en dia, la manca d’accés a un habitatge digne i a l’abast de la major part de la ciutadania és el primer factor d’exclusió social. Estem en una situació d’emergència habitacional.
Segons l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya (2022) publicat per la Fundación FOESSA de Càritas, el 26,5 % de la població catalana en situació d’exclusió social es troba en una situació d’inseguretat a l’habitatge, i el 44,7 %, en situació d’infrahabitatge.
El 69,8 % de les persones ateses per Càritas Catalunya el 2023 no podien fer front a les despeses d’habitatge (lloguer, relloguer o, en alguns casos, hipoteca), i el 23,2 % va patir alguna amenaça d’expulsió de l’habitatge durant els darrers mesos.
La precarietat i la temporalitat laboral, l’encariment de la vida, la inflació, i altres factors fan que moltes famílies hagin de dedicar més del 60 % dels seus ingressos al pagament d’una hipoteca o del lloguer d’un pis i per al pagament de subministraments a la llar, el que té conseqüències molts importants en les seves vides. Per pagar l’habitatge es redueix el consum de productes bàsics i això té repercussions en una dieta equilibrada i de qualitat; la compra de medicaments, així com les despeses en oci, lleure i cultura; molts infants no poder participar d’activitats extraescolars, colònies i campaments; fins i tot, hi ha famílies que no poden gaudir de vacances fora del domicili particular.
El sistema de lloguer, la dificultat d’empadronament i les contínues mancances d’atenció presencial -per part d’algunes administracions locals-, l’escàs parc d’habitatge social públic i la mercantilització de l’habitatge com a element d’especulació, per part de fons voltors, bancs i grans tenidors – molts sense cap tipus d’escrúpols -, tenen com a conseqüència que moltes persones i famílies viuen en situació de sensellarisme o infrahabitatge.
Davant la complexitat del problema de l’exclusió residencial hi ha solucions. Les administracions públiques han de promoure amb urgència polítiques públiques decidides que aconsegueixin resoldre el problema i dotar-les pressupostàriament.
Càritas i altres organitzacions d’acció social també hem demanat des de fa anys: la implementació del housing first, la construcció d’habitatge social, la regulació sobre l’especulació immobiliària, la promoció del lloguer social concertat, per tal de garantir que els propietaris cobrin els lloguers o l’augment de la pressió fiscal sobre els pisos buits des de fa anys, entre d’altres.
