Data: 15 de desembre de 2024
Estimats diocesans, amics i amigues:
A una sola setmana de celebrar el tan esperat Nadal, amb el cor amarat per aquest temps d’Advent que ens agermana, fixem la mirada en els ulls de la Verge de l’Esperança (que commemorem el dia 18 d’aquest mes). Aquest detall, nascut de l’amor compassiu que brolla del Cor de Jesús traspassat en la creu, esculpeix el missatge central del pròxim Jubileu: «L’esperança no enganya» (Rm 5, 5).
Mentre hi ha vida, hi ha esperança, fa el vell refranyer, tan ric en ocurrències, casualitats i desenllaços que ens porten a una bonica providència si, al final de la línia, adherim al proverbi un bon grapat de fe. Aquest refrany ens anima a confiar fins a l’últim moment, encara que flaquegin les forces, les motivacions i les raons, i quan semblen esgotar-se totes les possibilitats. Així mateix, ens encoratja a preguntar-nos: Qui és el port segur quan tot sembla esquerdar-se i només queden la confiança, la fe i l’amor?
«Les tempestes mai no podran prevaldre, perquè estem ancorats en l’esperança de la gràcia, que ens fa capaços de viure en Crist superant el pecat, la por i la mort» (Spes non confundit, n. 25). Aquest anhel d’eternitat –descrit pel Papa Francesc–troba el seu sentit en l’amor perpetu de Déu que acompanya, consola i purifica les creus de cada dia, i «ens transporta més enllà de les proves» i «ens exhorta a caminar sense perdre de vista la grandesa de la meta a la qual hem estat cridats, el cel» (ibídem).
Maria, la Mare del consol, immortalitza la importància de la cura de cara a una societat que, massa sovint, dona l’esquena a l’ancià, arracona al malalt, abandona a l’indigent, negligeix a la víctima, desatén al condemnat o menyscaba a aquell que –degut a la seva mancança– no “aporta” com ho fan els qui es creuen “normals”.
Deia el Papa Benet XVI que el servei de la caritat «és una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva mateixa essència» (motu proprio Intima Ecclesiae natura: AAS 104 (2012), 996). Déu ens ha creat per a fer el bé, per a ser signes visibles i invisibles del seu infinit amor, per a estendre per totes les nacions la bonus odor Christi. La bona olor de Crist és el gest delicat, la visita a temps, la paraula compassiva. És el llenguatge amb què el Senyor Jesús ens recorda quant ens estima, per què ens somia en el cor de la seva Mare i com brillen els seus ulls cada vegada que es veu reflectit en la resplendor dels nostres.
El llenguatge del Senyor és el de la cura que vetlla banyada d’esperança. Des d’aquest sentir, l’Evangeli ens relata com en el més fràgil i vulnerable està la prolongació de l’Encarnació per a cadascú de nosaltres: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25, 40). Deixem-nos atreure per l’esperança de Crist que brolla del cor de Maria i contagiem eternament el seu amor!
