Missatge del Sant Pare Francesc
per a la 58a Jornada Mundial de la Pau
(1 de gener de 2025)
Perdoneu les nostres culpes, concediu-nos la vostra pau
I. Escoltant el crit de la humanitat amenaçada
1. A l’inici d’aquest any nou que ens dona el Pare celestial, temps jubilar dedicat a l’esperança, adreço el meu més sincer desig de pau a tota dona i tot home, en particular a qui se sent afeblit per la pròpia condició existencial, condemnat pels propis errors, enfonsat pel judici dels altres, i ja no aconsegueix albirar cap perspectiva per a la pròpia vida. A tots vosaltres, esperança i pau, perquè aquest és un Any de gràcia que prové del Cor del Redemptor!
2. El 2025 l’Església catòlica celebra el Jubileu, esdeveniment que omple els cors d’esperança. El “jubileu” es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d’un corn de carner —en hebreu yobel— anunciava, cada quaranta-nou anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25,10). Aquesta crida solemne havia de ressonar idealment a tot arreu (cf. Lv 25,9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l’ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot pel que fa als més pobres i els qui havien caigut en desgràcia. El so del corn recordava a tot el poble —a qui era ric i a qui s’havia empobrit— que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25,17.25.43.46.55).
3. També avui, el Jubileu és un esdeveniment que ens impulsa a buscar la justícia alliberadora de Déu sobre tota la terra. Al començament d’aquest Any de gràcia, en lloc del corn nosaltres voldríem posar-nos a l’escolta del «crit desesperat d’auxili»[1] que, com la veu de la sang d’Abel el just, s’eleva des de moltes parts de la terra (cf.Gn 4,10), i que Déu mai no deixa d’escoltar. També nosaltres ens sentim cridats a ser veu de tantes situacions d’explotació de la terra i d’opressió del proïsme[2]. Aquestes injustícies assumeixen sovint la forma del que sant Joan Pau II va definir com «estructures de pecat»[3], perquè no es deuen només a la iniquitat d’alguns, sinó que s’han consolidat —per dir-ho d’alguna manera— i se sostenen en una complicitat estesa.
4. Cadascú de nosaltres d’alguna manera s’ha de sentir responsable per la devastació a la que està sotmesa la nostra casa comuna, començant per aquestes accions que, encara que només sigui indirectament, alimenten els conflictes que estan flagel·lant la humanitat. Així es fomenten i s’entrellacen desafiaments sistèmics, diferents però interconnectats, que afligeixen el nostre planeta[4]. Em refereixo, en particular, a les disparitats de tot tipus, al tracte inhumà que es dona a les persones migrants, a la degradació ambiental, a la confusió generada culpablement per la desinformació, al rebuig de tota mena de diàleg, a les grans inversions en la indústria militar. Són tots factors d’una amenaça concreta per a l’existència de la humanitat en el seu conjunt. Per tant, al començament d’aquest any volem posar-nos a l’escolta d’aquest crit de la humanitat perquè tots, junts i personalment, ens sentim cridats a trencar les cadenes de la injustícia i, així, proclamar la justícia de Déu. No n’hi ha prou amb fer algun acte esporàdic de filantropia. Per contra, calen canvis culturals i estructurals, de manera que també es realitzi un canvi durador[5]
II. Un canvi cultural: tots som deutors
5. L’esdeveniment jubilar ens convida a emprendre diversos canvis, per afrontar l’actual condició d’injustícia i desigualtat, recordant-nos que els béns de la terra no estan destinats només a alguns privilegiats, sinó a tothom[6]. Pot ser útil recordar el que escrivia sant Basili de Cesarea: «Digues-me, quines coses et pertanyen? D’on les has pres per a posar-les en la teva vida? […] Que no vas sortir totalment nu del ventre de la teva mare? No retornaràs, novament, nu a la terra? Els béns que tens ara, d’on et venen? Si dius que et venen de l’atzar, negaries Déu, no reconeixent el Creador, ni donaries gràcies al qui t’ho ha donat»[7]. Quan manca l’agraïment, l’home deixa de reconèixer els dons de Déu. Tanmateix, el Senyor, en la seva misericòrdia infinita, no abandona els homes que pequen contra Ell; més aviat confirma el do de la vida amb el perdó de la salvació, ofert a tots mitjançant Jesucrist. Per això, ensenyant-nos el “Pare nostre”, Jesús ens convida a demanar: «Perdoneu les nostres culpes» (Mt 6,12).
6. Quan una persona ignora el propi lligam amb el Pare, comença a covar el pensament que les relacions amb els altres puguin ser governades per una lògica d’explotació, on el més fort pretén tenir el dret d’abusar del més feble[8]. Com les elits en el temps de Jesús, que s’aprofitaven dels patiments dels més pobres, així avui a l’aldea global interconnectada[9], el sistema internacional, si no s’alimenta de lògiques de solidaritat i d’interdependència, genera injustícies, exacerbades per la corrupció, que atrapen els països pobres. La lògica de l’explotació del deutor també descriu sintèticament l’actual “crisi del deute” que afecta a diversos països, sobretot del sud del món.
7. No em canso de repetir que el deute extern s’ha convertit en un instrument de control, a través del qual alguns governs i institucions financeres privades dels països més rics no tenen escrúpols d’explotar de manera indiscriminada els recursos humans i naturals dels països més pobres, per tal de satisfer les exigències dels propis mercats[10]. A això s’hi afegeix que diverses poblacions, ja gravades pel deute internacional, també es veuen obligades a carregar amb el pes del deute ecològic dels països més desenvolupats[11]. El deute ecològic i el deute extern són dues cares d’una mateixa moneda, d’aquesta lògica d’explotació, que culmina en la crisi del deute[12]. Pensant en aquest Any jubilar, convido la comunitat internacional a emprendre accions de condonació del deute extern, reconeixent l’existència d’un deute ecològic entre el nord i el sud del món. És una crida a la solidaritat, però sobretot a la justícia[13].
8. El canvi cultural i estructural per a superar aquesta crisi es realitzarà quan finalment ens reconeguem tots fills del Pare i, davant d’Ell, ens confessem tots deutors, però també tots necessaris els uns dels altres, segons una lògica de responsabilitat compartida i diversificada. Podrem descobrir «definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres»[14].
III. Un camí d’esperança: tres accions possibles
9. Si ens deixem tocar el cor per aquests canvis necessaris, l’Any de gràcia del Jubileu podrà reobrir la via de l’esperança per a cadascú de nosaltres. L’esperança neix de l’experiència de la misericòrdia de Déu, que és sempre il·limitada[15].
Déu, que no deu res a ningú, continua atorgant sense parar gràcia i misericòrdia a tots els homes. Isaac de Nínive, un Pare de l’Església oriental del segle VII, escrivia: «El teu amor és més gran que les meves culpes. Insignificants són les onades del mar respecte al nombre dels meus pecats; però, si pesem els meus pecats, respecte al teu amor, desapareixen com si res»[16]. Déu no calcula el mal comès per l’home, sinó que és immensament «ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» (Ef 2,4). Al mateix temps, escolta el crit dels pobres i de la terra. N’hi hauria prou amb aturar-se un moment, a l’inici d’aquest any, i pensar en la gràcia amb la qual cada vegada perdona els nostres pecats i condona tots els nostres deutes, perquè el nostre cor s’inundi d’esperança i de pau.
10. Per això Jesús, en la pregària del “Pare nostre”, estableix una afirmació molt exigent: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors», després que hem demanat al Pare la remissió de les nostres culpes (cf. Mt 6,12). Per a perdonar una ofensa als altres i donar-los esperança és necessari, en efecte, que la pròpia vida estigui plena d’aquesta mateixa esperança que arriba de la misericòrdia de Déu. L’esperança és sobreabundant en la generositat, privada de càlculs no exigeix comptes als deutors, no es preocupa del propi guany, sinó que té com a punt de mira un sol fi: aixecar a qui ha caigut, embenar els cors ferits, alliberar de tota forma d’esclavatge.
11. A l’inici d’aquest Any de gràcia, voldria, per tant, suggerir tres accions que puguin restaurar la dignitat en la vida de poblacions senceres i tornar a posar-les en camí sobre la via de l’esperança, per tal que se superi la crisi del deute i tots puguin tornar a reconèixer-se deutors perdonats.
Sobretot, reprenc la crida llançada per sant Joan Pau II, amb motiu del Jubileu de l’any 2000, de pensar «en una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional, que grava sobre el destí de moltes nacions»[17]. Que, reconeixent el deute ecològic, els països més benestants se sentin cridats a fer tot el possible per a condonar els deutes d’aquells països que no estan en condicions de retornar el que deuen. Certament, perquè no es tracti d’un acte aïllat de beneficència, que arribi a córrer el risc de desencadenar novament un cercle viciós de finançament-deute, cal, alhora, el desenvolupament d’una nova arquitectura financera, que dugui a la creació d’un Document financer global, fundat en la solidaritat i en l’harmonia entre els pobles.
A més, demano un compromís ferm per a promoure el respecte de la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural, perquè tota persona pugui estimar la pròpia vida i mirar el futur amb esperança, desitjant el desenvolupament i la felicitat per a si mateixa i per als seus fills. Sense esperança en la vida, en efecte, és difícil que sorgeixi en el cor dels més joves el desig de generar altres vides. Aquí, en particular, voldria convidar una vegada més a un gest concret que pugui afavorir la cultura de la vida. Em refereixo a l’eliminació de la pena de mort a totes les nacions. Aquesta mesura, en efecte, a més de comprometre la inviolabilitat de la vida, destrueix tota esperança humana de perdó i de renovació[18].
M’atreveixo també a tornar a llançar una altra crida, apel·lant-me a sant Pau VI i a Benet XVI[19], per a les joves generacions, en aquest temps marcat per les guerres: utilitzem almenys un percentatge fix dels diners emprats en els armaments per a la constitució d’un Fons mundial que elimini definitivament la fam i faciliti en els països més pobres activitats educatives també adreçades a promoure el desenvolupament sostenible, contrastant el canvi climàtic[20]. Haurem de buscar que s’elimini tot pretext que pugui impulsar els joves a imaginar el propi futur sense esperança, o bé com una expectativa per a venjar la sang dels seus éssers estimats. El futur és un do per a superar els errors del passat, per a construir camins nous de pau.
IV. La meta de la pau
12. Aquells que emprendran, a través dels gestos suggerits, el camí de l’esperança, podran veure cada vegada més propera la tan anhelada meta de la pau. El salmista ens confirma en aquesta promesa: quan «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau» (Sl 85,11). Quan em desposseeixo de l’arma del préstec i restitueixo la via de l’esperança a una germana o a un germà, contribueixo al restabliment de la justícia de Déu en aquesta terra i m’encamino amb aquesta persona cap a la meta de la pau. Com deia sant Joan XXIII, la veritable pau només podrà néixer d’un cor desarmat de l’ànsia i de la por de la guerra[21].
13. Que el 2025 sigui un any en el que creixi la pau! Aquesta pau veritable i duradora, que no s’atura en les objeccions dels contractes o en les taules dels compromisos humans[22]. Busquem la pau veritable, que és donada per Déu a un cor desarmat: un cor que no s’entesta a calcular el que és meu i el que és teu; un cor que dissipa l’egoisme en la promptitud d’anar a l’encontre dels altres; un cor que no dubta en reconèixer-se deutor respecte a Déu i per això està disposat a perdonar els deutes que oprimeixen el proïsme; un cor que supera el desànim pel futur amb l’esperança que tota persona és un bé per a aquest món.
14. El desarmament del cor és un gest que involucra a tothom, dels primers als darrers, dels petits als grans, dels rics als pobres. A vegades, n’hi ha prou amb alguna cosa senzilla, com «un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït»[23]. Amb aquests petits-grans gestos, ens apropem a la meta de la pau i l’assolirem més de pressa; és més, al llarg del camí, al costat dels germans i germanes retrobats, ens descobrirem ja canviats respecte a com havíem iniciat el camí. En efecte, la pau no s’aconsegueix només amb el final de la guerra, sinó amb l’inici d’un món nou, un món en el que ens descobrim diferents, més units i més germans del que havíem imaginat.
15. Senyor, concediu-nos la vostra pau! Aquesta és la pregària que elevo a Déu, mentre adreço els meus millors desitjos per a l’any nou als caps d’estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals, als líders de les diverses religions, a totes les persones de bona voluntat.
Perdoneu les nostres culpes, Senyor,
així com nosaltres perdonem els nostres deutors,
i en aquest cercle de perdó concediu-nos la vostra pau,
aquesta pau que només Vós podeu donar
a qui es deixa desarmar el cor,
a qui amb esperança vol perdonar els deutes dels seus germans,
a qui sense por confessa ser el vostre deutor,
a qui no es manté sord al crit dels més pobres.
Vaticà, 8 de desembre de 2024
FRANCESC
[1]Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024), 8.
[2]Cf. S. Joan Pau II, Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 de novembre de 1994), 51.
[3]Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 de desembre de 1987), 36.
[4]Cf. Discurs als participants en la Trobada promoguda per les Acadèmies Pontifícies de les Ciències i de les Ciències Socials (16 de maig de 2024).
[5]Cf. Exhort. ap. Laudate Deum (4 d’octubre de 2023), 70.
[6]Cf. Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024), 16.
[7]Homilia de avaritia, 7: PG31, 275.
[8]Cf. Carta enc. Laudato si’(24 de maig de 2015), 123.
[9]Cf. Catequesi (2 de setembre de 2020):L’Osservatore Romano, 3 de setembre de 2020, p.8.
[10]Cf. Discurs als participants en la Trobada “Debt Crisis in the Global South” (5 de juny de 2024).
[11]Cf. Discurs a la Conferència dels Estats part en la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 28), (2 de desembre de 2023).
[12]Cf. Discurs als participants en la Trobada ““Debt Crisis in the Global South” (5 de juny de 2024).
[13]Cf. Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024), 16.
[14]Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 35.
[15]Cf. Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024), 23.
[16]Discurs X (Tercera col·lecció), Pregària amb la qual s’entretenen les persones solitàries, 100-101:CSCO 638, 115. Sant Agustí fins i tot arriba a afirmar que Déu no deixa de fer-se deutor de l’home: «Perquè “la teva misericòrdia és per sempre”, et dignes amb les teves promeses a convertir-te en el deutor d’aquells a qui tu perdones tots els deutes» (cf. Confessions, 5,9,17:PL 32, 714).
[17]Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 de novembre de 1994), 51.
[18]Cf. Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024), 10.
[19]Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 de març de 1967), 51; Benet XVI, Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (9 de gener de 2006); Íd., Exhort. ap. postsin. Sacramentum caritatis (22 de febrer de 2007), 90.
[20]Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 262; Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (8 de gener de 2024); Discurs a la Conferència dels Estats part en la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (COP 28), (2 de desembre de 2023).
[21]Cf. Carta enc. Pacem in terris (11 d’abril de 1963), 113.
[22]Cf. Commemoració en el desè aniversari de la “Invocació per la pau a Terra Santa” (7 de juny de 2024).
[23]Spes non confundit. Butlla de convocació del Jubileu Ordinari de l’Any 2025 (9 de maig de 2024), 18.
