Data: 12 de gener de 2025
Benvolguts i benvolgudes, les nostres parròquies i comunitats hauríem de sentir, cada vegada més, la necessitat de retornar a la vivència de les primeres comunitats cristianes. Compartir els béns, tant materials com espirituals, és font de fraternitat autèntica que neix de la comunió eucarística: «Quan us reuniu per menjar, sigueu sol·lícits els uns pels altres» (1Co 11,33). La nova estructura de les unitats pastorals ha de ser una bona oportunitat per ajudar-nos a viure-ho. Davant l’escassetat de recursos pastorals, veiem la necessitat de donar-nos més suport, de compartir millor tant els béns materials com els espirituals.
El sol fet de reunir-nos per a la revisió de vida implica la intenció de posar en comú la nostra pròpia vivència de fe, a fi de contrastar-la amb els germans i a la llum de la paraula de Déu. Sempre que sigui possible fomentem les activitats comunes, de la unitat pastoral, dels arxiprestats i de la diòcesi, perquè és fonamental que ens sentim tots membres de l’única Església que peregrina a Tarragona, unida a totes les Esglésies d’arreu del món. Quin goig no fa quan ens apleguem a la Catedral i podem contemplar la riquesa de persones i carismes que tenim!
A les nostres comunitats, doncs, és prioritari crear l’espai de la llar pairal on tots ens trobem a casa. I aquest espai ningú no se’l troba fet; l’hem de crear entre tots.
En la comunió de béns espirituals, l’Església ha de ser la llar de la fraternitat cristiana. Entre tots hem d’ajudar-nos per aprendre què és treballar sinodalment, clergues, laics i laiques, religioses i religiosos. Entre tots hem de discernir estructures noves que ens ajudin a fomentar la fraternitat. Podem començar pensant que tot el que fem, sigui el que sigui, ha de tenir el segell de la comunió, i que res no val la pena, per molt perfecte que sembli, si ens aparta d’aquest camí.
Hem de fomentar la comunió de béns espirituals entre les persones que formen part dels diversos serveis parroquials, d’aquells que treballen per a fer créixer la unitat pastoral o l’arxiprestat, o d’aquells altres que treballen i fomenten la fraternitat en el marc de les diferents delegacions diocesanes. Conèixer els altres germans i com viuen les seves tasques eclesials ens ha de convidar a valorar més el que està fora de nosaltres mateixos, i, sobretot, a pensar eclesialment, diocesanament, perquè el meu projecte individual sempre s’ha de sotmetre a allò que porti a l’edificació de la comunitat sencera.
Som «pelegrins d’esperança», ens explicita el lema d’aquest Any Jubilar que acabem de començar. ¡Quin far d’esperança no seríem si tothom ens veiés actuar amb respecte, cura i empatia envers els altres, si la nostra Església fos la casa que consola i aixopluga cada ésser humà, membres tots de la gran família humana, per oferir-li les riqueses del missatge de Jesús de Natzaret!
Ben vostre,
