Data: 19 de gener de 2025
De múltiples maneres, la majoria dels éssers humans fem l’experiència d’«inclinació al mal». Quan parlem d’això utilitzem termes com «temptació» o «seducció». Aquesta experiència té lloc en el profund de cada persona, en el que anomenem «consciència». La consciència adverteix i afirma que el mal existeix, però no verifica que el mal tingui l’última paraula.
Per a explicar el paper de la consciència, fem servir una metàfora: quan el poder del mal exerceix violència sobre el bé, pot arribar a produir un so, una música eixordadora que faci cada vegada més difícil el silenci necessari per a escoltar la consciència. Així i tot, és possible una sortida. Se sap que el terrabastall d’un acte exterior, d’un so estrident és capaç de fer callar tot «soroll intern» i despertar-la, retornant-la a l’escolta del Bé.
Encara que sovint romangui arraconat, el bé és el més profund, el nucli de la persona humana. Com apuntàvem anteriorment, en la majoria de les ocasions, es fa necessari accedir al «santuari interior» de la consciència per a activar les energies que custodia. Les vies d’accés són dispars, però sobretot importa dir que són possibles. Levinas dona importància a aquest despertar de la consciència, perquè, si per diversos motius, aquestes vies romanguessin bloquejades per molt de temps, la persona estaria contribuint activament o passivament a la persistència del mal.
Si la consciència és l’àmbit on té lloc el discerniment, a vegades el mal se serveix d’argúcies per a utilitzar el discerniment, l’elecció, en profit propi. Això resultarà familiar a les persones acostumades a la introspecció i el discerniment d’esperits, així com als psicòlegs, psiquiatres i psicoterapeutes. Levinas ens ajuda en la tasca de desemmascarar aquestes argúcies identificant el mal amb l’egoisme del jo ansiós. Egoisme que esdevé en la paradoxa de l’home lliure i autònom, com recollíem en la presentació del pensament de Tomàs d’Aquino. L’egoisme té lloc:
a) Quan l’home, convertit per si mateix en mesura de totes les coses, ignora o menysprea la fal·libilitat que li és connatural.
b) Quan cerca el sentit de tot en si mateix, però és incapaç d’alliberar-se de la tendència «autodestructora», de «l’instint de mort».
Ens és familiar reconèixer aquests mecanismes: basta recordar les vegades en què creiem actuar sota «bones raons» i som capaços de justificar els nostres objectius, per nocius que siguin. Quant sofriment s’ha infringit justificant-ho sota manera de pretendre un bé! «Ho vaig fer pel teu bé», i no obstant això… així ha succeït en la història de divisió dels cristians.
Gairebé tot el que les persones fem repercuteix en el nostre entorn i suposa un augment o una disminució del bé al nostre voltant. No és possible evitar aquesta responsabilitat; sí que és possible manipular els fins i els mitjans, confondre’ls guiats únicament per l’egoisme. Així s’obre camí el mal, i així els homes es deixen seduir per aquest instint que opera com a «raó sobirana». Només la humil resistència d’uns pocs, capaç de mostrar les conseqüències i atrocitats de tal comportament, afronta la perversa dinàmica de la «confusió per al mal», que l’ambició i l’egoisme alimenten retroactivament, fins i tot a les Esglésies.
Un dels signes de la bondat és la unitat dels cristians en la diversitat. La Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians del 18 al 25 de gener ens ajudarà a afirmar que els cristians no som estranys sinó germans. Despertem la consciència. L’ecumenisme i l’oració són portadors de reconciliació i esdeveniment de bondat. Ho creus això?
