Data: 26 de gener de 2025
Estimats germans i germanes:
Avui, en el context de l’Any Jubilar, celebrem –en totes les diòcesis del món– el VI Diumenge de la Paraula de Déu. Aquesta iniciativa, instituïda i proclamada pel Papa Francesc, guarda la intenció primordial de difondre, tant en la vida quotidiana de l’Església com de les comunitats cristianes, la Sagrada Escriptura: un signe visible d’una realitat invisible que roman viu en el més profund del cor de Jesús de Natzaret.
En aquesta ocasió, el lema triat pel Sant Pare porta per títol Confio en la teva paraula, que correspon al versicle 74 del Salm 119. En cada solc d’aquest himne, que és una invocació a Déu com a lloança de la llei divina, s’aprecia com la seva voluntat articula un amor que ens vol a imatge i semblança seva, perquè la nostra felicitat aconsegueix la seva raó primera en la promesa de Crist Jesús, el gran tresor de les nostres vides. Aquesta és la certesa des d’on hem de beure, fins que l’Amor ens llevi eternament la set: «Mantinguem indefectible l’esperança que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses» (Heb 10, 23).
Les últimes paraules d’aquest salm, que espera en la Salvació l’abraçada eterna amb la Paraula que es fa Carn, diuen així: « Que visqui la meva ànima i et lloï i que el teu judici em defensi. M’havia allunyat com una ovella perduda: vine a buscar el teu servent, que jo no oblido els teus manaments». I com tot allò que neix del cor de Déu, res succeeix per casualitat i tot troba el seu fonament en aquesta certesa que mai defrauda… «Es tracta d’un crit d’esperança: l’home, en el moment de l’angoixa, de la tribulació, del sense sentit, clama a Déu i posa tota la seva esperança en Ell», recorda monsenyor Rino Fisichella, del Dicasteri per a l’Evangelització.
El Diumenge de la Paraula de Déu ens convida a escoltar, comprendre i custodiar cada paraula que Jesús posa en el nostre cor de fang, tan acostumat a naufragar entre mars d’aflicció i a capbussar-se entre sorres movedisses que, com els hi va succeir als deixebles, no sempre descansen en horitzons de vida eterna (cf. Jn 6, 68).
El fil d’esperança sempre és Déu, en Qui esperem «dia rere dia, fins a la fi del món» (Mt 28, 20). I en la veu del Verb alimentem un anhel indestructible que trenca qualsevol frontera, lligam i entossudiment.
Avui, miro en els ulls del centurió romà; aquest, després de suplicar a Jesús que guarís el seu criat malalt, va posar la seva confiança en Ell abans que en la seva pròpia fragilitat. Només va ser necessària una paraula de Crist, res més. Un sentir que, potser, també ara nosaltres necessitem pronunciar, perquè tota la nostra vida sigui una perpètua Eucaristia: «Senyor, no soc digne que entreu a casa meva; digueu només de paraula i serà salva la meva ànima» (cf. Mt 8, 5-11).
