Data: 2 de febrer de 2025
Aquest any jubilar 2025 la festa de la presentació del Senyor cau en diumenge. D’aquesta manera podem celebrar-la més intensament, fixant una mica més l’atenció en aquest episodi de la infantesa de Jesús que ens relata l’evangelista sant Lluc. Maria i Josep, amb Jesús, compleixen el que prescriu la llei del Senyor i presenten l’infant al temple. Una nova escena de la normalitat amb la qual aquesta família sagrada vivia la seva fe, amb el compliment de tot allò que prescrivia la llei de Déu. Allí, al temple, la vida de Jesús s’entrecreua amb la de dues persones que esperen l’hora de la consolació, que esperen el Messies i ambdós ho fan dedicats al culte i a la pregària.
D’aquí que cada dos de febrer l’Església recordi d’una manera especial a tots aquells que han consagrat la seva vida al servei del Senyor i de l’Església des de la vida consagrada. Aquest any l’Església ha definit aquesta jornada de la vida consagrada amb el lema: «Pelegrins, sembradors d’esperança.» Tots els creients caminem des de l’esperança i tots som cridats a sembrar-la en el nostre entorn. Certament, però, n’hi ha que han fet d’aquesta missió el centre de tota la seva vida, com Anna, dedicats nit i dia a aquesta tasca des del servei als que més necessiten que els serveixin, des de la contemplació, des de la predicació i des de tants carismes diversos i alhora enriquidors.
L’Església és comunitat, com escrivia sant Pau, i així com el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres de la manera que li ha semblat; el resultat és que, si els membres són molts, el cos és un de sol. També de manera anàloga nosaltres formem el cos de Crist, i si cadascú n’és un membre, tots plegats formem aquest cos que és l’Església on Déu ens ha posat a tots en un lloc determinat. (Cf. 1Co 12,14-31). A aquestes funcions o serveis ens hi crida sempre el Senyor, i per tant, encara que les vocacions siguin diverses, el servei és un de sol. Tots servim a Crist, uns amb la vocació matrimonial i familiar, d’altres amb la vocació presbiteral, diaconal o com a ministres de la Paraula; uns serveixen els malalts, els altres eduquen els infants, uns porten una vida de treball i de pregària, els altres fan apostolat, i així fins a formar un sol cos.
La vida consagrada és un do per a l’Església, l’enriqueix i l’envigoreix; els consagrats són vertaderament peregrins i sembradors d’esperança.