Data: 2 de febrer de 2025
El 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, celebrem la XXIX JORNADA MUNDIAL DE LA VIDA CONSAGRADA. Amb el lema, Pelegrins i sembradors d’esperança. Recordem així i agraïm al Senyor el do, per a l’Església i per al món, de les persones consagrades en la seva múltiple riquesa de dons i carismes que ha suscitat l’Esperit Sant, en el seu Cos, pelegrins tots i totes de l’esperança.
Ja la Constitució dogmàtica Lumen gentium del Concili Vaticà II, subratllant la importància d’aquest do per a la vida de l’Església proposa als seus membres, la tasca que els escau: “Posin, doncs, especial sol·licitud els religiosos, que per ells, l’Església mostri realment cada dia millor a fidels i infidels el rostre de Crist, que prega en la muntanya, ja anunciant el Regne de Déu al poble, ja sanant malalts i ferits, convertint els pecadors al bon camí, beneint els infants, o fent el bé a tothom, sempre obedient a la voluntat del Pare que el va enviar” (LG 46). Aquest mostrar millor el rostre de Crist i l’adhesió a la voluntat del Pare constitueixen les referències clau de la vida religiosa, que el lema d’enguany sintetitza.
La vida religiosa transparenta, d’alguna manera, més intensament, el rostre de Crist a través del seguiment i compromís dels consells evangèlics i de la seva vida en comunitat.
És com un centelleig del Sol enmig de les tenebres, no sols del món sinó també de la mateixa Església. Un mirall, que encara que amb les seves febleses i pecats, està posat perquè els fidels que formen l’Església, Cos de Crist, puguin contemplar, admirar i imitar els qui el Senyor ha beneït amb els seus dons, i trobar al costat d’ells, fortalesa, consol i companyia, per a seguir el seu propi camí, la seva pròpia vocació. És una bella vocació i una important tasca.
El nostre agraïment al Senyor ens porta, com un ressò ininterromput, als homes i dones que s’han lliurat a la vida consagrada. Però, no sols als qui la història ha reconegut com a valuosos homes i dones, o l’Església els ha reconegut com a sants i santes, sinó que el ressò i el murmuri d’aquells i aquelles sants i santes de la porta de la costat, amb els quals convivim, als quals estimem, i que continuen sent per al nostre caminar cristià una referència ineludible. Un record especialment a les santes religioses, que Déu va posar en el meu camí, i que tant van contribuir a dissenyar per a mi el rostre de Crist, i amb qui tant col·laborem en diferents tasques apostòliques. A la comunitat de religioses que van aixecar una escola per a nens enmig de la barraca construïda al costat de l’abocador més gran de Guatemala. A les Vedrunes que acullen i promouen des de l’amistat la dignitat dels migrants a Ceuta. A Mercedaris, Salesians, Filles de la Caritat, Clarisses, Mercedàries de la Caritat i Dominiques tan presents en la meva vida. Resem aquests dies per les comunitats de germans i germanes de la nostra diòcesi i el seu lliurament en monestirs, escoles, hospitals, en la presó, en l’hospitalitat, les llars d’ancians. Forts i humils. Disposades i lliurades fins al final. Ells i elles són fars d’esperança, portadors de sentit i creadors de bellesa com la germana Regina de Montserrat.
El mes de gener, el papa Francesc, religiós també ell, ha subratllat el paper de les religioses a l’Església nomenant, entre altres, a Sor Simona Bambrilla com a primera dona Prefecta del Dicasteri per als instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica (una espècie de ministra del govern vaticà). Quatre anys abans el Sant Pare va nomenar Sor Nathalie Becquart com a sotssecretària del Sínode de la Sinodalidat. Unes puntes de llança d’allò que les dones i el futur de la vida consagrada pot continuar oferint a l’Església.
