Data: 23 de febrer de 2025
No sempre tenim present que Jesús capgira les coses. Per a Ell no té cap mèrit estimar als qui ja ens estimen, o fer el bé als qui també ens el fan a nosaltres. Per a Ell, el que té mèrit, el que comporta ser seguidor seu, és estimar als qui ens odien i fer el bé als qui ens fan el mal. Ja seria un gran esforç estimar als qui no ens estimen, als qui són indiferents envers nosaltres, als qui no ens fan el bé però tampoc ens fan el mal; però estimar precisament als qui ens volen fer mal, va molt més enllà del que sovint estem disposats a fer, o som capaços de fer.
No és pas que Ell no ho hagi mostrat en la pràctica. Tota la seva vida a la terra estigué dedicada a fer el bé, i malgrat això, tot i que ens declarem seguidors seus, ens costa aplicar les paraules de Jesús, ens resulta molt difícil imitar el seu exemple. Tendim de manera natural i habitual a tornar mal per mal, o com a molt, fent un gran esforç, a apartar-nos d’aquell que ens fa o ens vol mal, o d’aquell que intuïm que està disposat a fer-nos-el, per evitar així l’ocasió de ser ferits. Exposar-se a ser víctimes no és plat de gust, és fins i tot irracional; és molt més fàcil, i pensem que natural, respondre al mal amb més mal.
A vegades ens hauríem de preguntar si aquesta escalada ens porta res de bo, perquè tal volta ens afegeix encara més neguit, més desassossec, menys pau; d’això tots en fem experiència en un moment o altre, segurament molt sovint, massa sovint si volem seguir al Crist.
Però a vegades anem encara més enllà, ens tanquem encara més i ja sols volem escoltar allò que ens agrada i que afalaga la nostra oïda; mirar allò que ens plau i que afalaga la nostra vista; i fer allò que creiem que ens convé i que per tant tenim dret a fer, sense pensar en el mal que pot fer patir als altres: ho fem perquè afalaga el nostre ego. Sovint defugim de confrontar-nos a punts de vista diversos dels nostres, sense valorar que ens poden ajudar a enriquir-nos i a fer que els nostres plantejaments arribin als altres.
Estem cridats a viure la nostra vocació de cristians enmig d’un món a vegades indiferent, a vegades hostil, i a vegades burleta davant de la fe. El que no podem fer mai però, és renunciar a viure la nostra fe, i viure-la vol dir també ser missioners, malgrat les dificultats, que hi són certament; però és tant important fer arribar la fe als qui la desconeixen i fer-hi retornar als qui se n’han allunyat, que l’esforç sempre val la pena.
Com escrivia el papa Francesc al participants en el Congrés de Vocacions de Madrid fa unes setmanes: «Demanem, germans, una mirada capaç de percebre la necessitat del germà, no en abstracte, sinó en el concret d’uns ulls que es claven en nosaltres com els del paralític del temple. En l’oficina, en la família, en l’apostolat, en el servei, porteu a Déu allí on Ell us enviï, aquesta és la nostra vocació.»
